"L'autor és viu" La literatura digital; autor, lector i interactivitat

En el darrer article "L'autor, malgrat tot, és viu", acabava dient: 

Aquesta comunió entre autor i lector la definiríem amb el concepte d’interactivitat;  un concepte estretament lligat a l’estètica de la recepció, per a la qual el paper central de la literatura resideix en el lector i en l’acte de llegir. 

Tot plegat ens condueix a la literatura digital en què el lector i la interactivitat tenen un paper importantíssim.

D’una banda, el text de Laura Borràs, De la estética de la recepción a la estética de la interactividad. Notas para una hermenéuticade la lectura hipertextual , connecta la teoria de la recepció amb la interactivitat en la lectura. D’altra, Iser propugnava en els seus articles la figura d’un lector actiu que interpretés i omplís de significat els textos.

Tot seguit, comento alguns conceptes que crec que recullen aquest lligam entre autor, lector, interactivitat i literatura digital, i que vaig incloure en el meu Treball de final de carrera dedicat a aquesta nova manera de fer literatura.

George Landow (catedràtic de la Universidad de Brown; crític i teòric de literatura electrònica) afirma que alguns dels conceptes que va establir en el seu moment la crítica postestructuralista, com podrien ser el de text obert o el de lector actiu, podrien desenvolupar-se plenament en un camp com el de l’hipertext. La interactivitat esdevé tan important dins del procés lector que, en paraules de George Lawdon, arriba a “usurpar” una funció de l’autor tradicional, ja que el text sembla escapar-se del seu control i promou una lectura que trenca amb la linealitat; una lectura que proporciona al lector una expansió de la trama literària en itineraris múltiples de lectura.

Landow, en el seu llibre Hipertexto. La convergencia de la teoría crítica contemporànea y la tecnología,  apunta diverses reconfiguracions a què dóna lloc l’hipertext. Reconfiguracions que afecten el text, l’autor i  la narrativa.

Pel que fa al text, la participació activa del lector i el mateix mitjà fan que l’autor perdi un cert control i el text esdevingui fragmentari. El resultat final és que la narració perd unitat i s’obre a una multiplicitat de variants textuals.

La no linealitat, l’obertura i la multiplicitat provoquen que no hi hagi ni principi ni final. No hi ha imposició, sinó que tot és canviant.

En un text lineal existeixen categories i s’imposen elements de jerarquització.De la mateixa manera que en la teoria dels polisistemes, hi ha punts, temes, que són centrals i principals i d’altres que esdevenen perifèrics i marginals. En un hipertext tot dependrà de l’autor que és qui decidirà la categoria i la importància en moment i en cada fase de lectura.

També l’autor es veu sotmès, segons Landow, a tot un seguit de reconfiguracions. En primer lloc, l’hipertext promou un nou tipus de lector, un lector actiu, un lector extremadament curiós que, per raons del mitjà, és, a més, un lector que pot intervenir en la pròpia obra, L’autor perd, en certa manera, un bon grau de protagonisme que passa a mans de, com l’anomena Isidro Moreno a Musas y nuevas tecnologías, el lecoautor , un nou i transcendental personatge dins del món de la literatura.

Segons argumenta Gómez Trueba a Creación literaria en la Red: de la narrativa posmoderna a la hiperficción termes com nexe (liaison), trama(toile), xarxa (réseau), entrelligar (s’y tissent) que empreen Roland Barthes, Michel Foucault, Mijail Batjin i Jacques Derrida són un crit a la hipertextualitat. Barthes, per exemple, posa l’èmfasi en la no linealitat del text i en el paper del lector; en canvi, Derrida, remarca l’obertura textual, la intertextualitat i l’eliminació de les diferències entre allò que és intern o extern a un text.

Tornant a Landow, en aquest cas al seu primer llibre Hipertexto, “Si la tecnología determina las formas del pensamiento y su expresión, la llegada de una nueva tecnología dará lugar a nuevas formas culturales. El hipertexto, con sus redes de "nodos" y "enlaces" permite superar las jerarquías de lo impreso. Al no ser un sistema cerrado, permite desplazar la responsabilidad de la decisión al destinatario. El hipertexto es un sistema abierto que permite al receptor construir sus propios caminos de lectura saltando de "lexia" en "lexia" conforme a sus intereses. El texto tiene un principio y un final; el hipertexto no está dado, sino que se crea en cada lectura conforme a los recorridos que establezca cada lector. El texto se "termina"; el hipertexto, en cambio, continúa creciendo gracias a la posibilidad de añadir nuevas lexias por parte de sus autores o, incluso, sus lectores.

Sembla evident que la tecnologia informàtica al servei de l’hipertext o de l’hipermèdia desemboca en una convergència narrativa i tecnològica que  ha obert un nou camp dins del món literari. Un camp obert i encara per explorar que planteja nous i grans reptes, no només als autors, sinó també als lectors. En paraules d’Isidro Moreno: “el món de tots els móns possibles”.