El conflicte
dramàtic es comença a gestar ja en l’acte I
quan queden establertes les condicions del préstec entre Antonio i
Shylock. L’acció teatral, en arribar a l’acte III, continua el seu lògic i
esperat desenvolupament quan ens assabentem de la impossibilitat del retorn del
préstec per part d’Antonio. Aquest conflicte, condueix Shylock a executar la
condició final del contracte. L’enfonsament dels vaixells d’Antonio són
l’obstacle, el revés, el canvi de fortuna que fa avançar l’acció envers un nou
focus d’interès que es desenvoluparà plenament en l’acte següent, l’acte IV.
En aquest acte, el
IV, se celebra el judici per la demanda de Shylock. Un nou canvi afecta
l’interès de l’acció teatral. Porcia i Nerissa, disfressades d’homes i en el
seu paper de jove advocat i passant, provoquen una situació d’equívoc sexual en
la comèdia. Aquest fet facilita un humor que es basa principalment en la complicitat de l’espectador que, en
aquest cas, coneix i sap allò que els
altres personatges de l’obra ignoren. D’aquesta manera, i amb el
desenvolupament de l’acte IV, el
conflicte dramàtic experimentarà un nou gir que el conduirà fins al “final
feliç” de l’acte V.
D’aquesta obra
s’ha remarcat els diferents valors que presenta, principalment el de l’amistat
i el de l’amor. No crec, però, que aquests siguin els punts més destacables de
l’obra ja que, si ens hi fixem, l’amistat entre Bassanio, Graziano, Salarino i
Solanio és més una amistat de companys de festa i gresca que no pas una
veritable amistat. Podem veure com Bassanio posa en perill la vida del seu millor amic per un objectiu
tan banal i materialista com és el d’aconseguir casar-se amb la rica hereva
Porcia, en un matrimoni, evidentment, per interès. No existeix, doncs, un amor
ni romàntic, ni desinteressat, ni vertader entre Bassanio i Porcia. De totes
les relacions amoroses de l’obra, l’amor entre Lorenzo i Jessica sembla el més
autèntic de tots, ja que són els únics que semblen estimar-se per damunt de tot.
En canvi, trobo
que l’obra presenta una confrontació dual -en certa manera ambigua- però que
destaca per damunt d’altres temes. El MAL
que encarna Shylock sembla oposar-se al BÉ
que representen la resta de personatges i en especial Antonio, el rival de
Shylock. El mercader de Venècia, però,
des de sempre, ha estat una obra oberta a diverses lectures. Sembla ser que en
un principi el personatge de Porcia era el que dominava i al qual se li donava
un èmfasi més fort. Al segle XIX, però, és el personatge de Shylock el que
agafa més rellevància fins a l’extrem,
en alguns casos, d’arribar a prescindir
de l’acte V en què ell no apareix.
Existeix, en
l’obra, un conflicte social evident, però també s’hi poden veure alguns
conflictes interiors producte dels dilemes i paradoxes que experimenten alguns
dels personatges. Antonio, per exemple, és un dels personatges estereotip que
encarnen EL BÉ. És el bon cristià, l’altruista. Manté, però, unes relacions certament
ambigües amb el seu amic Bassanio que excedeixen, si més no, d’allò que es
podria considerar una relació d’amistat. Aquest fet, l’amor d’Antonio per
Bassanio, li ha de provocar un conflicte
sentimental difícil d’assumir. La paradoxa d’Antonio, el bon cristià, és que manifesta la seva pietat tot maleint,
humiliant i escopint Shylock. Manifesta, a més, tot un seguit de sentiments que
podríem considerar anticristians. En efecte, ell també odia, també vol
venjança, també vol assassinar i eliminar
el seu enemic convertint-lo en allò que per al jueu representaria la mort
espiritual i econòmica. Una mort espiritual perquè és obligat a renunciar a la
seva religió i una mort econòmica perquè no podrà –en esdevenir cristià
-continuar exercint l’únic ofici que li era permès: la usura. Antonio, un
hipòcrita en un món de virtuts, sembla ser la víctima, l’home perseguit per la
personificació del diable que és Shylock, però acaba sent ell el botxí del
jueu.
Shylock, el jueu,
és també un personatge estereotip que encarna EL MAL. Ell és negatiu, maligne i ressentit. Viu només per l’odi i
per a la venjança. El seu personatge és, però, força complex ja que arrossega
l’estigma de la seva raça perseguida i sosté una lluita interna entre el
seu desig personal de venjança i un
desig col·lectiu de justícia. Odia Antonio i vol satisfer la seva venjança
personal, però, a la vegada sent una ànsia d’obtenir justícia, una justícia
històrica, no només per a ell, sinó també per al conjunt del seu poble. Ell vol
ser el botxí d’Antonio i del cristianisme i acaba sent –si no és que sempre ho
hagi estat -la víctima. Ell és Shylock, el jueu, potser l’únic honest en el
propi món dels seus vicis.
El conflicte que
mantenen aquests dos personatges és també l’etern conflicte entre dues races,
entre dues cultures, entre dues religions. Més encara en l’època en què va ser
escrita l’obra, l’època isabelina. L’obra pot ser vista, a través d’aquest
conflicte, com una obra profundament antisemita. I així ha estat vista durant
segles. Aquest antisemitisme latent només es troba frenat per l’esforç de Shakespeare
de mostrar la realitat de la seva època i, per tant, de mostrar els seus vicis
i virtuts. L’autor podria haver optat per presentar Shylock com un personatge
totalment irreal i fruit, només, de la seva imaginació. Podria haver-se quedat només en l’estereotip
del jueu que tothom en la seva època volia veure. I així ho fa… si és que només
ens fixem en la superfície de l’obra i no ens endinsem en la interioritat dels
personatges. La intenció de l’autor és la de presentar Shylock com a un ésser
real, com al jueu que viu en una societat determinada del segle XVI i això
provoca que aparegui i es manifesti el drama humà individual de Shylock i, per
extensió, el drama col·lectiu de tot el
poble jueu.
De la resta de
personatges destaca per damunt de tots –també d’Antonio -Porcia. En un principi
se’ns presenta com una noia fantasiosa, capritxosa, sense gaire criteri. El seu
pare, amb la prova dels tres cofres, manifesta que no confia en la seva
maduresa ni que sigui capaç d’escollir per ella mateixa el seu pretendent. A
l’acte IV, però, es produeix un canvi important que transforma Porcia en una
dona llesta, hàbil i també sàvia. La prova dels anells que duen a terme ella i
Nerissa és una mostra més d’aquesta habilitat i saviesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada