17è Simposi sobre la història censurada de Catalunya (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)

L’Institut Nova Història ha celebrat el cap de setmana passat, 17 i 18 de novembre, a Arenys de Munt,  el 17è simposi sobre la historia censurada de Catalunya. Hi ha intervingut trenta-set ponents d’àmbits diversos que van des de la historiografia a la filologia, tot passant per la química o l’enginyeria, entre altres.

Les diferents ponències del simposi tenen una durada de només deu minuts. Són, en paraules també de Jordi Bilbeny, “petits tastets dels quals esperem que se’n puguin fer estudis profunds”. 

Colom, Dant, “La vida es sueño”, Shakespeare, Cervantes i el Tirant lo Blanc, Casos pràctics de traducció sistemàtica al Segle d’Or castellà, la censura anticatalana, el Lazarillo de Tormes... i molts altres formen part de les ponències que es van poder escoltar en aquest 17è simposi.

Per introduir el programa d’avui, res millor que citar algunes de les paraules amb què Jordi Bilbeny va inaugurar el simposi:

“Som un poble vençut, «però no derrotat». No som un poble definitivament derrotat. Som un poble viu, en moviment, en lluita per reconquerir la nostra llibertat política. Som, però, un poble vençut... i no per les epidèmies de còlera o de pesta, ni per les picades de mosquit. Som un poble vençut pels exèrcits espanyols i francesos. Pel sistema judicial espanyol i francès. Per l’ordenament polític francès i espanyol.

Hauríem d’anar amb molt de compte, doncs, quan parlem d’objectivitat històrica. Quan ens fem passar per historiadors o intel·lectuals objectius. Perquè, si la història l’han escrita els vencedors, és que nosaltres no l’hem escrita. Nosaltres, pel cap baix, només hem tingut accés a les fonts historiogràfiques que els vencedors han escrit i ens han deixat consultar. I donar crèdit a ulls clucs, amb confiança absoluta, a unes fonts oficials, redactades per historiadors oficials, addictes al poder dels vencedors, o reescrites pels seus censors de torn, a sou també de l’estat hegemònic i del poder omniscient, és una actitud tan poc crítica com rigorosa.

Per més títols i reconeixements acadèmics que tinguem, si no som capaços de discernir dins d’un relat històric concret què hi ha de fet autèntic i verídic o de garbellar les dades que ha escrit l’autor de les introduïdes pels censors, és que no estem qualificats per comprendre la història. Entre d’altres coses, perquè ens ha passat una cosa força comuna dels lectors superficials: que hem confós «la història» amb «el relat històric». Hem confós «la història» amb «les històries».

Si en ple segle XXI veiem un cop rere un altre que el llegat d’Espanya és la repressió, la negació del diàleg, la violència institucional, els cops de porra bestials, l’espoli econòmic i patrimonial, la difamació, l’insult, la vexació, el menyspreu a la informació, l’odi a la diferència, la manipulació informativa fins a nivells grotescos, la persecució lingüística i cultural, el linxament polític, ¿què no s’hauria d’haver donat quan la Inquisició controlava la vida intel·lectual i política dels catalans dels segles XVI i XVII?”