Hamlet és, sens dubte, una de
les tragèdies (i un dels personatges) més conegudes de Shakespeare. La va
escriure tot just iniciat el segle XVII, segurament l’any 1600. Malgrat ser una
obra escrita fa més de 400 anys, els sentiments que s’hi barregen continuen
sent d’actualitat. És la grandesa dels clàssics.
L’amor, a la mare i a Ofèlia;
la lleialtat al pare, als amics; el sentit del deure i l’obligació; la renúncia;
la venjança; el dubte intern entre uns i altres sentiments; el sentit de la
vida i de la mort i de com, tant l’una com l’altra, el poden canviar la visió
del món, de les persones i dels fets.
Hamlet ens proposa un procés
de reflexió sobre tots aquests temes i,
malauradament ens diu que les seves accions serveixen de ben poc per
solucionar res. Tal com apuntava Nietzsche, “ell mateix és conscient que res
del que faci no podria canviar la naturalesa eterna de les coses.”
Rellegint Hamlet, m’he sentit
atret per algun dels fragments. Probablement, producte de les meves pròpies
cabòries i del fixament en la situació política que estem vivint (o patint) des
de fa anys, m’ha semblat veure-hi més d’una relació. I, sobretot, com en són d’actuals,
aquests versos.
Si més no, recollir algun d’aquests
fragment i reflexionar-hi una mica és un bon exercici de salut mental.
Comencem pel primer acte,
escena III. Poloni dóna uns consells al seu fill Laertes abans que parteixi de
viatge:
[...]
i mira de gravar a la memòria aquests preceptes:
No prestis
la paraula al pensament
ni l’acció
a pensaments desordenats [...]
[...]
Guarda’t d’entrar en baralles, però si ho fas
que sigui
el teu rival qui s’hagi de guardar de tu.
Presta
l’orella a tots, i a pocs la veu.
Escolta
sempre l’opinió dels altres,
Pro reservat
la teva [...]
[...]
I, per damunt de tot: si ets franc amb tu mateix,
és tan
segur com que la nit segueix el dia
que
amb els altres tampoc no seràs fals.
Més endavant, a l’escena I del
segon acte, torna a ser Poloni qui, parlant ara amb el rei i la reina ens diu:
[...]
I ara, senyor, senyora...especular
què ha
de ser la majestat, o què és el deure,
o per
què el dia és dia, la nit, nit,
o el
temps és temps, seria perdre dia, nit
i
temps [...]
En el
proper post, el soliloqui més famós de la literatura universal: el cèlebre monòleg de Hamlet que s’inicia amb el conegut "Ser o no ser".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada