Som on som... cal tornar al guió de sempre

“I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra...” I una vegada assentats, ferms i dempeus, continuem la lluita fins a la victòria final.

D’aquest manera finalitzava el meu darrer article. Crec, doncs, que per arribar a la victòria final, a la independència real i a la consolidació de la República catalana, cal veure on som, saber-ho i dir-ho.

Avui tenim 10 persones empresonades i amb elles més de mig govern legítimament  i democràticament escollit. I, ara per ara, amb l’espasa de Damocles penjant amenaçadora sobre el president Puigdemont i la resta de govern a l’exili.

Tristor, indignació, ràbia i impotència. Aquest no era el camí que molts de nosaltres ens havíem traçat i que pensàvem que hauríem d’afrontar després de la declaració d’independència. Què ha provocat aquest canvi de guió? Quins poderosos condicionants han fet que tot es desenvolupi de manera molt diferent a què esperàvem? Què ha provocat que hàgim lliurat, sense cap mena de resistència ni de lluita, els líders de les nostres entitats més actives i més de la meitat del govern democràticament escollit?

Sabíem que l’Estat era capaç de tot i havíem previst que intentaria detenir i empresonar els nostres dirigents. El guió marcat, però, ens deia que ho impediríem, que la nostra feina, la de la gent, era aquesta: la mobilització permanent amb l’objectiu que la República fes les seves primeres passes i, poc a poc i amb moltes dificultats, anés imposant la seva legitimitat i legalitat davant del món.

El guió, però, va començar a canviar el dia 10 d’octubre i, de manera definitiva, immediatament després de la declaració d’independència.

Ara se’ns diu que les eleccions il·legítimes del 21 de desembre han de ser la confirmació i validació de la República. Potser caldrà acabar acceptant que és una de les poques sortides possibles. Però, honradament, ¿algú creu que l’Estat espanyol acceptarà els resultats del 21-D si l’independentisme en torna a sortir vencedor? És més que probable que, el 22 de desembre, ens trobem en el mateix punt que som ara, en una mena de bucle sense sortida possible.

La gent, a més d’indignada, està desconcertada. No hi ha un lideratge clar. Han aparegut noves sigles i l’ANC sembla no poder anar més enllà de les clàssiques concentracions, crides i manifestos. De nou, els partits van a la seva i l’ANC ha perdut aquella força que tenia d’entitat que liderava el procés.

Aquest és el relat del “som on som”. Que ningú vulgui veure en les línies anteriors cap mena de retret a ningú, ni a les entitats, ni als partits, ni molt menys encara a les persones que han estat capdavanteres en aquest procés. Seria, no només injust, sinó fins i tot  d'una immensa irresponsabilitat criticar aquelles persones que s’ho han jugat tot i aquelles que ja han començat a perdre-ho.

Una vegada, però, “assentats els peu en terra” cal afrontar i redreçar la situació. Hem d’anar a eleccions? Les hem de boicotejar? És l’únic camí que ens queda?

Les eleccions del 21-D són unes eleccions trampa. L’Estat i els partits unionistes hi jugaran fort i brut. Són unes eleccions completament il·legítimes i no només perquè han estat convocades de manera totalment antidemocràtica, sinó perquè el context en el qual es donen està fora de les regles de joc en un Estat de Dret. Un context repressiu, judicial, polític i policial amb un control absolut de la majoria de mitjans de comunicació, amb imputats, multes i presos polítics. Un context més propi d’una dictadura que no pas d’un estat europeu del segle XXI.

Si cal anar a aquestes eleccions caldrà fer-ho d’una manera diferent. Una llista unitària i única de la societat civil, amb els presos polítics i el President Puigdemont en els primers llocs de la llista, que tingui com objectiu el retorn dels presos i el restabliment del Govern legítim de la Generalitat i del Parlament en el mateix punt que van ser escombrats per l’aplicació del 155. No és l'hora dels partits, és l'hora, de nou, de la unitat.

També és possible que una llista d’aquestes característiques sigui il·legalitzada. Caldrà plantejar-se i estar preparats per què fer si arriba el cas.

Caldrà, però, tornar al guió de sempre. Serà ara, d’aquí a 30 dies o després del 21-D, però serà inevitable. No esperem cap situació de diàleg amb l’Estat espanyol, ni ara, ni d’aquí a 30 dies, ni després del 21-D. No confiem en cap intervenció internacional. Si arriba, ens ho facilitarà tot, però confiem només en allò que siguem capaços de fer nosaltres mateixos.

Caldrà tornar al guió de sempre. Aquell que ens deia que el Govern i el Parlament proclamarien la República i nosaltres els donaríem suport i la defensaríem des del carrer. De manera cívica, pacífica, democràtica, però rotunda i decidida.  

Cal que la societat redreci la situació. Hi ha moltes maneres perquè ho puguem fer mitjançant l’acció no violenta; pacífica, però activa; cívica, però amb coratge i determinació. Hi ha mil maneres perquè tothom pugui implicar-s’hi, però hem de ser del tot conscients que ja no és l’hora ni de festes, ni només la de les típiques concentracions ni manifestacions habituals que, segurament, caldrà anar fent, però com a complement d’altres accions més directes que puguin capgirar la situació actual.

És imprescindible que reaccionem.  La societat civil, amb l’ANC al capdavant ,ha estat la capdavantera en tot aquest procés d’independència. Cal que, de nou, una vegada més, ho torni a ser en aquesta fase de consolidació de la República i del retorn a casa dels nostres presos polítics.

“Posem-nos dempeus una altra vegada i Vía Fora! Que tot està per fer i tot és possible.”

Ens trobem al carrer!