La notícia m’ha agafat per
sorpresa. Sabia que estava malalta, però desconeixia la gravetat de la malaltia
que se l’ha acabat emportant. Tristesa, molta tristesa.
He tingut l’honor i el plaer
de conèixer Patrícia Gabancho. Hem coincidit força vegades, primer en relació a
la llengua i en els darrers set anys en el camí cap a la independència. Hem
compartit uns quants actes organitzats per l’ANC i també ens trobat al plató d’ETV
Llobregat en més d’un programa.
Aquesta foto correspon al 20
de març de 2007 (una mica més joves!) en què vam compartir conversa en el programa CAL parlar de
llengua. Vam parlar d’ella, dels seus llibres, especialment d’un que havia
publicat recentment "El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en
perill d'extinció". Un llibre que ens parlava de cultura. De cultura en
general i de la catalana en particular. La Patrícia parlava metafòricament d’un
vaixell que entre tots hem carregat amb un molt de la nostra insensatesa i
estupidesa; un vaixell que hem anat formant amb les nostres pròpies contradiccions
i renúncies. Patrícia Gabancho feia un repàs a tota aquesta càrrega que omplia
aquest vaixell que ens conduïa –potser sense remei- cap a la fi de la nostra
cultura.
Mai va tenir un no per la CAL ni tampoc per l’Assemblea. Sempre va estar disposada a participar i a
col·laborar en la lluita per la llengua, per la cultura i per la independència.
Un altre programa, Raons de
pes, que es va emetre a principis de 2012 on vam parlar sobre els mitjans de
comunicació a la Catalunya del futur que començàvem a dibuixar.
Molts actes... el 2012, a
Lleida, en l’inici de la Marxa cap a la independència. Palautordera, Esplugues,
Sant Just Desvern, els premis Coromines.... Recordo el darrer que vam compartir com a
ponents, conjuntament amb en Santi Vidal, i que va ser a Cadaquès on vam passar-hi un
parell de dies a casa d’un bon amic comú.
Darrerament, havia de venir al
programa LA CLAU de la nostra història. Concretament al que vam fer sobre "Espiritisme i revolta a la Barcelona del segle XIX." T'hi vam convidar fa uns mesos i, darrerament, de nou, fa unes setmanes. Ja no va ser possible perquè la malaltia li ho impedia. Havíem de parlar del teu darrer llibre "Amàlia i els
esperits", que és molt més que una biografia. D’una banda, és una història de la
Barcelona noucentista, una ciutat en plena expansió, moderna i ambiciosa, que
vol esdevenir una gran capital europea. És l’època de Companys, Prat de la Riba,
Gaudí, Claramunt, el primer catalanisme, la Revolució industrial, l’Exposició
Universal de 1888 i la revolució anarquista de la classe treballadora. A la
vegada, també és una història de l’espiritisme, molt popular a l’Europa de
l’època tant entre intel·lectuals com entre obrers i petits burgesos. Com ens hauria agradat que ens l'haguessis pogut comentar!
Un dels seus darrers articles
(potser l’últim) l’acabava amb aquesta frase que serà bo recordar i tenir ben
present de cara als temps que estan per venir:
Tot es pot redreçar, però si
us plau, deixem de jugar amb les coses serioses.
Fem les coses bé, que el temps
avança inexorable.
Patrícia... sempre et recordarem. En els teus articles, en els teus llibre. En
els records de moments compartits. Sempre t’estimarem.
Tant de bo coincidim en altres
vides, ja no tan tossuts, ja no tan joves, ja no tan cecs ni obstinats, ja
sense raons ni passions, ja sense orgull ni pretensions. Tant de bo. I és que
tenim el mal costum d'estimar a mitges, de no mostrar el que sentim als que
estan més a prop, tenim el mal costum de trobar a faltar el que més estimem
només quan ho perdem, i és llavors quan l'enyorem. Tenim el mal costum de
perdre el temps, buscant tantes metes falses, tants falsos somnis. Tenim el mal
costum de no apreciar el que de veritat importa, i només quan ho perdem, ens
adonem del que de veritat importa. (Charles Bubowski)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada