L’última aberració jurídica del Tribunal Constitucional (TC) ens
demostra, una vegada més, que no estem parlant de ni de lleis, ni molt menys de
justícia, sinó només i únicament de política. En un estat democràtic els temes
polítics es resolen dialogant, debatent, votant i pactant. En un estat
dictatorial els temes polítics es revesteixen sempre d’actes delictius i s’utilitza
la judicatura al servei del règim per reprimir-los i eliminar-los.
Segons ens diu el darrer dictamen del TC el president Puigdemont només
podrà ser investit de manera presencial, i sempre que abans obtingui una
autorització judicial. La Mesa del Parlament i la majoria independentista es
troba, doncs, davant de tres possibles alternatives.
La primera, que no crec que ningú contempli, seria la d’optar per
presentar un altre candidat a la presidència de la Generalitat. Una submissió d’aquest
tipus ningú estarà disposat a acceptar-la.
La segona, possible però no probable, és que el jutge Llarena concedeixi
al president Puigdemont l’autorització
judicial que li permeti assistir físicament al ple d’investidura convocat per
dimarts que ve.
Si s’opta per aquesta segona via, hem de tenir molt clar el que vindrà
tot seguit: la detenció i posterior empresonament del president de la
Generalitat. No tornem a pensar ni per un moment que l’Estat espanyol no serà
capaç de fer-ho. A hores d’ara, si encara teníem algun dubte, tot sabem que l’Estat
és capaç de fer el que calgui -i està determinat a fer-ho- per impedir la
independència de Catalunya.
La tercera, passaria per obviar el dictamen del TC i escollir
Puigdemont com a president de la Generalitat per la via telemàtica o qualsevol
altre via no presencial.
És una via complicada que, des del punt de vista repressiu, comportaria
la imputació per un delicte de desobediència del president del Parlament i dels
membres independentistes de la Mesa. Sempre que no siguin capaços també d’anar
molt més lluny i ampliar la imputació a tots els diputats que hagin permès la
investidura del President, cosa que podria passar.
A banda del tema repressiu, cal tenir present, però, que el president
Puigdemont no serà mai ratificat pel rei com a president de la Generalitat. I
aquí és on podria entrar en joc la doble legalitat: govern autonòmic a l’interior
amb l’objectiu d’eliminar el 155 i treballar el dia a dia del país, i govern a
l’exili de la República. La doble legalitat ens permetria, d’una banda,
recuperar l’administració de la Generalitat (i el control dels Mossos) i,
alhora, mantenir el conflicte permanentment viu en l’àmbit internacional.
Periòdicament, el govern autonòmic mantindria reunions de treball amb el govern
a l’exili, augmentat així la tensió i l’evidència de trencament amb l’Estat
espanyol.
La doble legalitat hauria de complementar-se amb la mobilització
permanent de la societat civil. El carrer hauria de visualitzar constantment la
força i la determinació dels més de dos milions de vots del 21-D. He escrit i
parlat moltes vegades del “tamboret de tres potes” institucions, partits
polítics i societat civil. La independència només serà possible si les tres
potes són fortes i cadascuna fa la seva feina. Les tres potes són igual d’importants
i igual d’imprescindibles i per garantir-ne l’èxit final cal, sobretot i per
damunt de tot, que actuïn coordinadament.
Ignoro com es pot convertir en real aquesta doble legalitat, però estic
convençut que, amb enginy, astúcia estratègia, és possible establir-la.
No ens podem permetre cap més presoner, cap més ostatge. Recordo les paraules del mateix president Puigdemont: Entre ser president o ser presidiari, sóc més útil de president."
La lluita
continua...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada