Dissabte m’arribava
la noticia de la mort d’Antonio Salazar, patriarca gitano de Lleida, president
de l’Associació Cultural Gitana de Lleida i fundador de la Federació d’associacions
Gitanes de Catalunya.
Vaig tenir l’honor de conèixer Antonio Salazar l’any
2009, arran de la presentació del documental Cartes de l’oncle Àngel. Més
endavant vam tornar a coincidir en algunes ocasions, sent jo vicepresident de l’ANC,
com la que es pot veure a les fotografies, en la commemoració del Dia Internacional
del Poble Gitano. També s’hi pot veure el seu gran amic, Joan Argilés, auotr
del llibre Antonio Salazar, l’últim patriarca gitano del Pla de l’aigua.
Antonio Salazar era un autèntic gitano català. Se sentia
profundament gitano i profundament català. Sempre al costat de les reivindicacions
del catalanisme primer i, després, donant constant suport al projecte independentista.
En el seu record i homenatge, m’agradaria reproduir un
article que vaig escriure el 2009 sobre el documental Cartes de l’oncle Àngel i
el món ocult del flamenc català.
L’any 1425, el rei Alfons d’Aragó, va signar un salconduit
de benvinguda al poble gitano que els permetia moure’s lliurement per tot el
territori de l’antiga corona d’Aragó. Uns anys més tard, però, l’any 1499, la Pragmàtica
de Medina del Campo, llei signada pels Reis Catòlics, és l’inici d’una de
les persecucions més ferotges de tots els temps.
"Los egipcianos y caldereros extranjeros, durante los sesenta días siguientes al pregón, tomen asiento en los lugares y sirvan a señores que les den lo que hubieren menester y no vaguen juntos por los Reinos. o que al cabo de sesenta días salgan de España, so pena de cien azotes y destierro la primera vez y que les corten las orejas y los tomen a desterrar la segunda vez que fueren hallados."
Els gitanos catalans, objecte de persecució i repressió, interioritzen la seva riquesa cultural com a mesura de protecció. Es tanquen en ells mateixos, fins a tal extrem que encara avui dia representen un món desconegut del tot per a molts de nosaltres.
De fet, és del tot normal que associem el flamenc amb Andalusia. Si bé el flamenc té fortes arrels andaluses, també sembla del tot cert que existeix un flamenc tradicional català que, en alguna part del camí evolutiu d’aquesta música, es va deslligar del flamenc andalús. Un flamenc desconegut per a la gran majoria de persones. Un flamenc propi del nostre país que, a banda de ser una expressió cultural de primer ordre, ha estat un mitjà que ha unit i afavorit la bona convivència entre gitanos i paios.
"Los egipcianos y caldereros extranjeros, durante los sesenta días siguientes al pregón, tomen asiento en los lugares y sirvan a señores que les den lo que hubieren menester y no vaguen juntos por los Reinos. o que al cabo de sesenta días salgan de España, so pena de cien azotes y destierro la primera vez y que les corten las orejas y los tomen a desterrar la segunda vez que fueren hallados."
Els gitanos catalans, objecte de persecució i repressió, interioritzen la seva riquesa cultural com a mesura de protecció. Es tanquen en ells mateixos, fins a tal extrem que encara avui dia representen un món desconegut del tot per a molts de nosaltres.
De fet, és del tot normal que associem el flamenc amb Andalusia. Si bé el flamenc té fortes arrels andaluses, també sembla del tot cert que existeix un flamenc tradicional català que, en alguna part del camí evolutiu d’aquesta música, es va deslligar del flamenc andalús. Un flamenc desconegut per a la gran majoria de persones. Un flamenc propi del nostre país que, a banda de ser una expressió cultural de primer ordre, ha estat un mitjà que ha unit i afavorit la bona convivència entre gitanos i paios.
L'historiador Manel Ponsa explica que, en algun
moment dels anys seixanta o principis dels setanta, un important patriarca
gitano de les terres de Lleida, l'Oncle Àngel, es va decidir a escriure
en fulls quadriculats de llibreta les lletres de rumbes, garrotins i rondenyes
que retraten tota una època. La Lleida dels anys trenta, que es va tallar
d'arrel amb el franquisme.
«Éslafire· deberdu· bellese· tradisional·
an·seapropen· les· komarkes...»
Sense cap ortografia i reproduint la fonètica
lleidatana, el patriarca gitano va escriure poc abans de morir, en un grapat de
fulls, les lletres de les cançons que cantaven els gitanos abans de la Guerra
Civil. Al voltant d'aquests papers gira el documental Cartes de l'Oncle Àngel, poduït per Udol de llop,
que fa aportacions noves a la controvertida història de la rumba catalana i la
música dels gitanos catalans.
Com en tots els aspectes de la vida, la llengua
està estretament relacionada amb les activitats humanes, també amb els cants
dels gitanos catalans. Manel Ponsa explica que molts gitanos cantaven en català
fins que el franquisme els va marginar per partida doble: pel fet de ser
gitanos i per fer-ho en català.
Jalar, dinyar-la, calés, xalat, xaval, kamelar,
pirar, jeta, endinyar, mangar i moltes més, són paraules gitanes que formen part del nostre català
col·loquial. Una llengua, la catalana, que també és la seva i amb la qual han
cantat i ballat, conjuntament amb el caló, el seu flamenc a les seves
celebracions més íntimes. Unes llengües, el català i el caló, per les quals i
pel simple fet de fer-les servir, han estat objecte d’un altre tipus de
persecució, la persecució lingüística.
El Flamenc tradicional català és, com remarca Manel Ponsa, invisible, de la mateixa manera que també ho són molts altres aspectes de la nostra nació.
El Flamenc tradicional català és, com remarca Manel Ponsa, invisible, de la mateixa manera que també ho són molts altres aspectes de la nostra nació.
Antonio... bon viatge per als guerrers...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada