A les costes d’Aulide, els grecs es preparen per
atacar Troia. Els déus, però, retenen el vents que han de facilitar la sortida
de l’expedició. Perquè aquesta pugui finalment salpar, exigeixen el sacrifici
d’Ifigènia, la filla del rei Agammenó. Aquest no dubta a fer venir la jove
princesa que es troba a Micenes amb la seva mare Clitemnestra i acaba
sacrificant-la als déus.
Clitemnestra, mare d’Ifigènia i dona d’Agammenó,
espera a Esparta el retorn del marit i el seu amor és a punt de convertir-se en
odi. Un sentiment que es comença a concretar quan el seu marit l’enganya
dient-li que li enviï la seva filla que ha ofert presuntament en matrimoni a
Aquil·les. Quan s’assabenta del sacrifici de la seva filla, culpa de tot Agammenó
i l’odi i la ira s’apoderen d’ella i comença ja a planejar la seva venjança
contra l’home que ha assassinat la seva filla, contra l’home que la humiliat en
la seva pròpia dignitat com a dona i com a reina; i tot això molt abans de
començar els seus amors, la seva relació adúltera amb Egisto.
Egisto, antic sobirà de Micenes que havia matat
el pare d’Agammenó, coneixedor de l’absència del sobirà, torna al país disposat
a recuperar el tron. Desitja Clitemnestra i aquests no té cap objecció per
acceptar fàcilment Egisto al seu llit i al tron de Micenas. Agammenó l’havia
deixat per marxar a una guerra que no era la seva i havia sacrificat la seva
filla. Clitemenstra havia perdut el respecte pel seu marit i l’amargor que
sentia havia canviat el seu amor en un odi profund.
La guerra s’acaba, però, i Agammenó torna a casa.
Clitemnestra prepara ja la seva venjança i amb l’ajuda del seu amant assassina
el seu espós mentre aquest es banya.
El simbolisme de Clitemenestra s’estendrà i
s’escamparà en la història futura. La seva personalitat, la seva ifluència,
s’expandirà a través dels temps. La pròpia víctima, Agammenó, des de l’Hades,
així ho vaticina a Ulisses a l’Odissea:
“I jo que
creia que seria ben rebut pels meus fills i els esclaus en arribar a casa! Però
ella, en concebre una maldat tan gran, es banyà en la infàmia i l’ha vessat
sobre totes les femelles que vindran després. Fins i tot sobre les que siguin
de bons fets.”[1][1]
Agammenó escampa el sentiment de la desconfiança
sobre Clitemnestra i el fa extensiu
totes les dones actuals i futures:
“Per això ja mai més siguis ingenu amb un dona,
ni li descobreixis totes les teves intencions.../...Dirigeix la nau de manera
oculta a la teva terra, a la teva pàtria i no pas obertament, ja que no pot
existir cap mena de fe en les dones.”[2][2]
Uns segles després d’Homer, Esquil escriu Agammenó, dins de la trilogia que
compondrà la seva Orestíada. En
l’obra, quan el Cor li recrimina la mort d’Agammenó, Clitemnestra es congruent
amb la racionalitat dels seus actes i es reafirma daant del Cor que preparat la
mort del marit des de fa ja molt de temps:
“Em tempteu com si fos una dona irreflexiva. I us
dic sense cap temor dins del meu pit, i ho sabeu prou bé: no m’importa gens que
aproveu o condemneu els meus actes. Aquest és Agammenó, cadàver ja, el meu
espòs, mort a les meves mans, una obra digna d’un expert artista. He dit.”[3][3]
Esquil ens presenta el personatge de Clitemnestra
com a font de violència i de cobdícia, d’odi i d’egoisme; el simbolisme del mal
que flueix de la doble personalitat del sexe femení: la perversitat femenina
activa davant de la bondat maternal passiva; l’amant infidel i assassina davant
l’esposa amorosa i abnegada i tantes dicotomies més que durant segles han pesat
com una llosa damunt les dones i que han intentat provocar la
despersonalització del sexe femení.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada