Ser jueu a la Catalunya medieval (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)

A la Catalunya medieval, un 1,5% de la població professava la llei mosaica, la llei de Moisès, la de l’antic poble d’Israel. El segle XIV va ser el del moment de màxim esplendor, quan els jueus van arribar a ser uns 12.000 a Catalunya i 30.000 al conjunt de la Confederació Catalanoaragonesa. A Barcelona, hi residia la comunitat més nombrosa, unes 5.000 persones. Després de tot un seguit d’atacs i massacres de finals del segle XIV i de l’onada de conversions al cristianisme, la població decau fins a ser 2.000 persones el 1419 i uns 1.550 en el moment de l’expulsió ordenada pels Reis Catòlics, el 1492.  

Si bé se suposa que alguns jueus ja s’havien instal·lat a les nostres terres fins i tot abans que sorgissin les primeres comunitats cristianes, les primeres dades concretes daten dels segles XI i XII, en què es confirma que a les principals ciutats i viles del país ja hi havia carrers habitats per jueus. 

Els calls jueus s’organitzaven com una ciutat dins la ciutat. Depenien directament del rei o del seu representant i les autoritats municipals no hi tenien jurisdicció. L’organització interna del call corresponia als mateixos jueus, mitjançant una forma d’autogovern confirmada per privilegis reials. La comunitat jueva vivia segons el calendari hebreu de cicles lunars, observava el sabat (dissabte) i celebrava les festivitats establertes.

La convivència entre jueus i cristians es va anar estroncant amb el temps i per diverses circumstàncies adverses. Tot es va iniciar amb el Concili del Laterà IV, de l’any 1215, que va dictar disposicions contra els jueus... Entre altres, l’obligació de portar un senyal damunt la roba o també l’obligació de tancar els calls jueus per separar-los físicament de les comunitats cristianes. 

El programa d’avui de LA CLAU de la nostra història el dedicarem a conèixer una mica la història de les comunitats jueves a la Catalunya medieval.