"Aquest dia, que m'ha de fer aixecar de la fossa veient passar la multitud contenta" (25 anys sense Guillem Agulló)

L’onze d’abril de 1993 Guillem Agulló i Salvador, militant de Maulets, moria assassinat a Montanejos, a mans d’un escamot de l’extrema dreta. Desp´res d’apallissar-lo, Pedro Cuevas, cap de l’escamot, el va assassinar  d’una ganivetada al cor. Els agressors van marxar deixant el cos de Guillem mentre feien la salutació feixista i cantaven el Cara al sol. Tenia divuit anys.

Segons la justícia espanyola, la mateixa que empresona polítics i dirigents d’organitzacions civils per la seva ideologia, la mateixa que ara acusa els CDR d rebel·lió i de terrorisme, va dictaminar que no hi va haver delicte d’odi, ni tampoc causes polítiques, ni tan sols assassinat. Pedro Cuevas només va ser condemnat per un delicte d’homicidi a setze anys de presó. Va sortir en llibertat al cap de quatre anys.

Pedro Cuevas va tornar a ser detingut el 2005, acusat, conjuntament amb 16 persones més, de pertànyer al grup neonazi Frente Antisistema. L’acusació va ser per associació il·lícita, tinença il·lícita d’armes prohibides i tinença d’armes de foc reglamentàries. Malgrat les proves, algunes d’elles anul·lades per defectes de forma pel propi tribunal, Cuevas i la resta d’acusats van ser absolts. 

Avui, 11 d’abril de 2018, es compleixen vint-i-cinc anys de l’assassinat de Guillem Agulló. Els seus assassins viuen en llibertat. La impunitat del feixisme a l’Estat espanyol és una constant històrica. El País Valencià ha estat un des llocs on més s’han patit els atacs i la impunitat dels agressors. Ara, de nou, tot plegat es reprodueix a Catalunya.   

Vaig tenir l’honor de conèixer els pares de Guillem Agulló. Dues persones de les que et deixen empremta per a tota la vida. Incansables lluitadors per la llibertat, per les llibertats. Incansables i tenaços lluitadors per la memòria del seu fill i perquè el seu nom ressoni constantment al cor i al cervell de tothom. A molts ens servirà de record i ens esperonarà en la lluita. A altres només els produirà remordiments, vergonya i sentiments de culpa.

A principis de setembre de l’any passat, en Coscubiela pronunciava un discurs al Parlament de Catalunya en un de les sessions dedicades al referèndum de l’1 d’octubre.  Les seves paraules, vergonyants, es van guanyar l’aplaudiment entusiasta dels grups del PP, de C’s i, evidentment, del PSC. Unionistes. Guillem Agulló pare va enviar una carta oberta al Sr. Coscubiela (la podeu llegir íntegrament aquí ). Em permeto reproduir-ne un fragment:

I ací entre jo, quan me pregunte si el meu fill no tenia el mateix dret que el teu a defensar les seues idees. Dret que li varen negar segant-li la vida per ser independentista, antiracista i antifeixista. I són eixes majories les que ens han negat amb la mort, que pensarem lliurement, i eixa majoria independentista a la que tu te referixes serà la garantia i la primera defensora de què les minories puguen viure respectades democràticament. Mai voldrem per als altres el que nosaltres hem patit. Mai. Enlloc. Contra ningú.

I jo, personalment, eixiré en defensa de les minories sempre que hi haja una injustícia. T’ho ben prometo.

És el que no entenen ni entendran mai. El nostre projecte independentista no ha anat mai contra ningú. Sempre hem cregut en un país, en una República fidel als valors que li són propis. Un República per a tothom en què, nosaltres mateixos, serem els primers defensors i garants que els valors republicans siguin per a tothom i que els valors de la democràcia i de la justícia social encapçalin totes les nostres actuacions.

Vint-i-cinc anys sense Guillem Agulló. Vint-i-cinc anys d’incansable lluita dels seus pares, bones persones, lluitadores per la llibertat, recordant, incansables, el seu fill Guillem, bona persona, lluitador per la llibertat.

En record d’en Guillem, el poema que va escriure Francesc Mompó:

Gladiador anacrònic d'una època

que no entén de cavalleries,

eixires del cor de la terra,

lliure com la llum

que banya de colors

la gent del teu poble,

i fardatxo de llom llistat

t'encimbellares a la roca de l'estiu

ple de jovenesa

per servar el noble batec de la llavor.

Et sobrava força

i t'ha faltat vida.

I especialment per als seus pares, la Carme i el Guillem, un poema de Vicent Andrés Estellés, del mateix poble d’en Guillem, Burjassot. En l’esperança, en la il·lusió i en la seguretat que aconseguirem la nostra petita pàtria, el nostre petit i particular món, que serà molt millor, més just i més lliure.

Enyore un temps que no és vingut encara

com un passat d'accelerada lluita,

de combatius balcons i d'estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l'enyore ja,

aquest moment, aquest ram, aquest dia,

que m'ha de fer aixecar de la fossa

veient passar la multitud contenta.