Alguns periodistes
i articulistes, no gaires, han escrit
sobre les preocupants i perilloses similituds existents entre algunes de les situacions
que van contribuir a desencadenar la tragèdia de la guerra als Balcans i
algunes de les que ens toca patir a Catalunya, sobretot en la darrera dècada. Seria
bo que, com a exercici de reflexió, llegíssiu o rellegíssiu aquests articles. De la majoria us en facilito
els links.
La professora
sèrbia, Tamara Djermanovic, davant la tragèdia humana que es va viure a l’antiga
Iugoslàvia, es feia la pregunta “Com hi vam arribar?”. La periodista Montse
Armengou escrivia que la guerra a l’antiga Iugoslàvia havia començat el 1982,
tot i que el primer tret es va disparar el 1991 a Eslovènia. La periodista analitzava les causes de la
guerra i com hi havien influït els mitjans de comunicació, sobretot la
televisió. Franjo Tudjman (croat), però sobretot Sloban Milosevic (serbi) van
manipular el subconscient col·lectiu fins a crear condicions “objectives” per “justificar”
la guerra. Llibert Ferri, en el seu article titulat "Ombres sèrbies al mirall espanyol" explica com Zlatko Dizdarevic, redactor en cap del diari “Oslobodenje" de
Sarajevo, va afirmar que les mitjans de comunicació havien instigat
deliberadament a l’odi.
La manipulació dels mitjans va contribuir de manera decisiva a trencar la convivència
d’una societat multiètnica, pluricultural i plurireligiosa.
Passat el 1986,
el govern serbi trenca les regles de joc a l’Estat federal iugoslau, fets que
acaben provocant la secessió posterior d’Eslovènia i de Croàcia. Des del cantó
serbi, es va insistir una i altra vegada en la “inconstitucionalitat” dels
referèndums d’autodeterminació que s’hi van convocar. La independència d’aquests
dos països va proporcionar el gran argument central per a les autoritats
sèrbies i que consistia a proclamar als quatre vents que “l’abandó unilateral” (us son la paraula...)
d’Eslovènia i Croàcia va originar greus problemes als serbis que hi havia en
altres repúbliques, els drets dels quals van ser menystinguts.
Una part
important d’aquesta manipulació informativa i d’opinió va radicar en el
llenguatge que s’utilitzava. En un treball de les revistes Viejo Topo i Mambru,
del 1994, titulat “Com es construeix una guerra”, es demostra com el
llenguatge, sobretot en la forma de designar l’altre, es deforma, primer, i s’acaba
embrutint després. És així com els bosnians passen de ser anomenats "musulmans" a
"fonamentalistes", més tard, a ser "turcs" i "moros" per acabar sent simplement
"porcs".
En aquest sentit, l'insult contra els catalans en general i contra els independentistes en particular és un constant des de fa temps. Alguns d'aquests insults i amenaces emesos per personatges "Il·lustres", una autèntica incitació a l'odi i a la catalanofòbia els podeu trobar en aquesta antologia. Més d'un supera el llenguatge emprat pels serbis.
A més dels
mitjans de comunicació, però, la intel·lectualitat sèrbia es va llançar també a
l creació d’un relat imaginat, tergiversat o manipulat mitjançant la publicació
el 1986 del “Memoràndum de l'Acadèmia Sèrbia de les Ciències i les Arts”, un autèntica ponència de les idees
nacionalistes sèrbies. Estableix uns arguments basats en el fet que “la
integritat total, nacional i cultural del poble serbi, independentment de la
república o de la província autònoms on es trobi, és un dret històric i
democràtic.” També s’hi deia que la descentralització de l’Estat iugoslau portava
a la desintegració i que els serbis eren menyspreats i discriminats en
els territoris de la Federació, excepte en el seu propi.
El memoràndum justifica el projecte de la Gran Sèrbia, definida com la
unió de tots els serbis en un sol estat, incloent-hi en aquest estat aquelles
regions on els serbis són majoria. Molts dels periodistes, amb algunes més que
honroses excepcions, van acabar bevent d’aquest ideari instigant de l’odi que
havien redactat i signat aquells intel·lectuals de l’Acadèmia Sèrbia.
Fa ja uns quants anys, concretament el 10 de juliol de 2008, Vicent
Partal escrivia un article que titulava “Quan Espanya comença a semblar Sèrbia”. Partal advertia dels preocupants paral·lelismes que apropaven el
nacionalisme espanyol al nacionalisme serbi. Es refereix concretament al tema
de la llengua, arran del Manifiesto por la lengua común, per una banda i, per l’altra
a les reaccions espanyoles que es van produir arran d’un document sobre l’espoli
fiscal publicat pel llavors conseller Castells. Partal equiparava el manifest i
aquestes reaccions amb bona part del contingut del Memoràndum serbi que abans
comentàvem, redactat, també, per intel·lectuals. La deriva sèrbia del
nacionalisme espanyol, comentava Partal, “em preocupa, sobretot, perquè va
acompanyada d'un augment notable i visible de la violència. L'actitud dels
espanyolistes és cada volta més violenta i agressiva i, dels insults, ja han
passat a les amenaces o als incidents." I això ho escrivia fa deu anys!
No
fa gaire, el novembre de 2017, 300 acadèmics espanyols publicaven un manifest dirigit a la Unió Europea en què negaven la repressió de l’Estat l’1 d’octubre
i, deformant o falsejant la realitat, menystenien les càrregues policials que
va patir la ciutadania.
Més
recentment, Santiago Espot reflexionava sobre el mateix tema en l’article
titulat “La Catalunya sèrbia”. Espot pren com a base el discurs que des de fa
anys practica Federico Jiménez Losantos que, com recordareu, va ser un dels
impulsors de l’anomenat “Manifiesto de los 2300” que pretenia desencadenar un
autèntic conflicte lingüístic a Catalunya i que va ser la inspiració en els
primers anys de vida de Ciudadanos.
Espot
compara el discurs de Jiménez Losantos, majoritari en el nacionalisme espanyol,
amb el tristament famós Memoràndum serbi. Un discurs, un relat que han fet seu
Ciudadanos, el partit nacionalista espanyol de referència, que presenta més
paral·lelismes amb el Partit Demòcrata Serbi de Karadzic o Plavsic. Ho podem comprovar
dia a dia a través del seu llenguatge i dels seus discursos, agressius,
manipuladors, tergiversadors de la realitat que només busquen la provocació que
pugui conduir a l’enfrontament i al trencament de la cohesió social a Catalunya.
Ho trobarem també també en aquest invent de "Tabàrnia", ridícul, sí, però perillós,
molt perillós per l’objectiu amagat que pretén. En aquest sentit, Espot ens
recorda el que escrivia Jiménez Losantos:
Tabarnia
es España dentro de Cataluña. Y como tal debía emprender la tarea que ya está
en marcha, la de organizar redes de resistencia frente a la agresión y la
discriminación que contra la mitad de los catalanes y todos los españoles
perpetra el golpismo”.
Gairebé fil per randa el que preconitzaven
els líders serbis.
Sobre
Ciudadanos i sobre Tabàrnia, encara n’ha parlat més recentment l’antropòleg
Manuel Delgado. En una entrevista a Nació Digital, alertava del perill que
representaria Ciudadanos si aconseguís assolir quotes altes de poder a
Catalunya (pensem en les properes municipals...). Un partit que fomenta l’odi i la
ràbia; que manipula els sentiments dels que se senten espanyols a Catalunya a
través de la llengua i del discurs populista; que vol dividir la societat catalana
amb idees com la de "Tabàrnia", paral·lelisme exacte amb els enclavaments serbis
dins de Croàcia i Bòsnia. Una idea aberrant que intenta justificar qualsevol
intervenció de l’Estat a Catalunya per tal de “salvar” la minoria espanyola.
L’any
2010, Carles Torner escrivia en forma de carta adreçada a Simona Škrabec, presidenta
del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional, un article
titulat “Decàleg per l’abandó de Bòsnia”. Us en reprodueixo algun fragment:
Exigiràs que tothom
deposi les armes, inclosos els que defensen casa seva. Requeriràs que es
rendeixin als tirans els resistents. Acusaràs les víctimes de ser fetes a la
imatge dels seus botxins. Devaluaràs els referèndums d’autodeterminació. Promouràs
la confusió. Faràs seure a la mateixa taula qui posa el coll i qui aixeca el ganivet.
Amagaràs el cap sota l’ala. Confondràs o posar al mateix
nivell la víctima que l’agressor. Contemplaràs, clavat
a la butaca, les imatges del que no has volgut veure. Assistiràs impassible a
la revenja de la realitat.
Premsa, ràdio televisió. Intel·lectuals. Construir falses realitats. Manipular els mitjans de comunicació. Tergiversar, manipular o simplement falsejar la informació. Deformar, pervertir, manipular el llenguatge. Dividir societats per l'origen o per la llengua que parlen. Provocar constantment i fomentar el discurs de l'odi. Silencis còmplices....
"Com hi vam arribar?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada