Temps era temps
quan el crit d’independència es feia remarcant-ne les síl·labes. Fins i tot,
ignorants en la pròpia llengua com érem, fent una diftongació a la castellana “in-de-pen-dèn-cia”.
Més endavant, corregits per Jordi Carbonell, el crit ja va esdevenir
gramaticalment correcte: “in-de-pen-dèn-ci-a”.
Un bon dia, no
recordo exactament quan (potser abans dels 90 del segle passat) un bon amic em
va dir que entre uns quants havien creat una nova manera de cridar
independència i que calia anar-lo introduint allà on poguéssim. El nou crit
va fer forat ràpidament i fins fa ben poc tothom sortia al carrer acompanyat dels càntics de
“in-inde-inde-pen-dèn-ci-a”.
El mes d’octubre de
2017 (l’octubre no ha esta mai un bon més per a nosaltres) els esdeveniments
ens van superar. Les renúncies ens van conduir fins a una nova etapa en aquest
procés d’independència engegat, amb els seus altibaixos, fa més de tres segles.
El nostre crit reivindicatiu ha estat substituït, gairebé totalment, per altres
de molt diferents: “Llibertat presos polítics”, “Llibertat”, “Som República” o “Els
carrers sempre seran nostres”.
Primera reflexió. En
els darrers mesos, el moviment independentista s’ha limitat únicament a l’acció
antirepressiva. Empresonats, detinguts, imputats, exiliats han condicionat tots
els actes, totes les activitats i totes les accions. Com us podeu imaginar no
estic dient que no s’hagi hagut de fer, ni tampoc que no s’hagi de continuar
fent. El problema radica en el fet que la lluita antirepressiva cobreix
totalment i condiciona, ara per ara, el nostre objectiu principal que no és
altra que el de la independència.
Segona reflexió. Els
crits de “som República” no ens poden allunyar de la nostra realitat actual que
és, precisament, que ni som ni tenim cap república. Frases com la de “fer
República” ens condicionen, ens separen, ens allunyen de la paraula “independència”. “Fer
República” significa per a molts, avançar en el govern autonòmic mitjançant l’aplicació
-o l’intent d’aplicació- de lleis de caràcter marcadament social que puguin
arribar a beneficiar les capes més desfavorides de la nostra població. “Fer
República” significa per a molts, buscar el suport dels “equidistants” que, ara
sí, podrien estar d’acord en aquesta línia d’avenços socials dins del límit que
permeti l’autonomia.
Els castellans
segurament ens dirien “Tanto ruido para tan pocas nueces?”. En català en diem: “Molt de renou
per tan poca llana”, Molta fressa per tan poca endreça” o “Molta llet per tan
poc formatge”.
Després de l’11 de
setembre de 2012, escrivia un article reflexionant sobre el que havíem aconseguit. Sis anys després, penso que encara és vigent:
Hem avançat molt. Encara, però, ens falta un llarg camí per recórrer.
Sobretot, estem molt lluny encara de tenir el suport internacional que necessitem.
La unitat interna i l’àmplia majoria social favorable ens han de permetre anar
construint les complicitats externes que ens han de portar al reconeixement
internacional quan declarem la nostra independència.
Sabem que, històricament, tenim dos grans adversaris interns: d’una banda,
la relaxació que sovint experimentem després d’aconseguir alguna gesta
important i, d’altra banda, la desunió i l’enfrontament.
Cal que sapiguem mantenir-nos en aquesta línia de tensió col·lectiva. Cal
no abaixar la guàrdia en cap moment. No ens podem permetre cap mena de
relaxació ni individual ni col·lectiva. Cal mantenir la unitat d’acció, aconseguida
aquest 11 de setembre. Ningú pot ja rebaixar els nostres objectius ni tampoc
alentir-ne el procés.
Mantenir-nos en aquesta línia de tensió
col·lectiva... Separar i estructurar els dos fronts de lluita: l’antirepressiu
i el de la independència. Assumir col·lectivament que no tenim ni República ni
independència i que una no hi serà sense l’altra. Assumir individualment i
col·lectivament que els presos no tornaran sense la independència. Que la
repressió no s’aturarà si no hi ha independència.
I, a partir d’aquí, tant si m’ho permeteu com si
no, continuaré cridant:
“In-inde-inde-pen-dèn-ci-a!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada