Viure la vida i acceptar el repte.
Recuperar el riure, assajar el cant,
sense abaixar la guàrdia i estenent les mans,
desplegar les ales i provar-ho de nou,
celebrar la vida i conquerir el cel.
No et rendeixis, si us plau, no cedeixis.
Encara que el fred cremi,
encara que la por mossegui.
He volgut escriure
sobre una persona. Ho hauria d’haver fet fa molt de temps. He volgut fer-ho
perquè el seu nom, qui era i el que va fer no s’esborri amb el pas del temps.
La millor manera que això sigui així és que quedi reflectit a la xarxa. Aquesta
beneïda i maleïda xarxa que fa que allò que s’hi pengi ja sigui molt difícil,
gairebé impossible, d’esborrar.
És més que probable
que interessi a molt poca gent. Però era un tema pendent entre ell i jo. Aquí
queda (en quatre etapes) per qui ho vulgui llegir i, sobretot, com un homenatge sincer, com un
mostra d’amor, encara que arribi amb massa, massa retard.
Si l’haguéssiu
conegut us hauria agradat, segur!
De petit, diuen, era un bon nen, estudiós i que treia bones notes. De gran, era un home prim, alt (si més no per a la seva època) de caràcter alegre i jovial. Xerraire fins a l’extenuació. De conversa agradable, dialogant, molt poques vegades alçava la veu. No havia après mai a castigar, ni molt menys a pegar.
Parlava molt, però poc d’ell mateix. Explicava que, només amb 16 anys, es va presentar a unes oposicions l cos de funcionaris d’Hisenda. Sembla ser que era el més jove de tots els aspirants i les va guanyar. Li agradava comentar una de les preguntes que li havia fet l’examinador (sempre m’ha semblat que s’ho inventava, però potser no...). Segons ell, l’examinador li va etzibar: “Es posible o probable que yo le suspenda” I la seva famosa resposta: “Posible si, porque usted tiene la pluma i el poder de decidir la cualificación. Probable no, porque he estudiado y estoy preparado para aprobar.” L’examinador li va respondre: “Puede usted retirarse. Está aprobado.” Inventada o no, és una gran anècdota, de les poques que explicava sobre ell mateix.
Hauria pogut arribar a situar-se, segur, en un bon lloc en el departament d’Hisenda. La maleïda guerra, però, li va fer malbé la joventut i bona part del seu futur.
No comentava mai que va fer el 1931 o el 1934. Gairebé mai parlava obertament de les seves idees polítiques. Ho només sabia que havia estat i era d’ERC, que admirava Macià, no tant a Companys i gens a Tarradellas, a qui acusava d’aprofitat.
Amb comptagotes, m’arribaven les seves anècdotes de joventut. Com quan va fer de torero en una festa benèfica (tota la corrida darrere del “burladero”). O de quan et deia que havia actuat en el Don Juan Tenorio... tot seguit aclaria que feia de “maldito” (“cual gritan esos malditos...”), cridant entre bambolines. Mai podies saber si era del tot cert el que explicava, però la “història” i la seva manera de contar-la et feia petar de riure.
Del període 1936-1939 encara en parlava menys. Només deia que mai no havia disparat ni un sol tret i que s’havia passat la guerra carregant amunt i avall una pesada màquina d’escriure; màquina que va quedar en algun barranc dels Pirineus durant la retirada cap a França. Podria haver estat oficial sense més problema; per estudis, per coneixements. Mai ho va voler. Prudència? No volia manar ningú i molt menys enviar-lo a la mort? Només ell sabia el perquè, però va preferir fer tota la guerra com a soldat ras.
De la dura retirada cap a França i del seu internament als camps de concentració d’Argelés i de Sant Ciprien tampoc no en parlava gaire. Només, com ja era habitual en ell, alguna anècdota, com la de quan va poder comprar alguna cosa per menjar. Segons explicava, va comprar dues barres de pa i dos pots de llet condensada. Un pot i una de les barres les va donar als companys (l’única manera possible que em deixessin tranquil, deia...) i ell es va menjar l’altra barra i un pot sencer (!) de llet condensada.
De petit, diuen, era un bon nen, estudiós i que treia bones notes. De gran, era un home prim, alt (si més no per a la seva època) de caràcter alegre i jovial. Xerraire fins a l’extenuació. De conversa agradable, dialogant, molt poques vegades alçava la veu. No havia après mai a castigar, ni molt menys a pegar.
Parlava molt, però poc d’ell mateix. Explicava que, només amb 16 anys, es va presentar a unes oposicions l cos de funcionaris d’Hisenda. Sembla ser que era el més jove de tots els aspirants i les va guanyar. Li agradava comentar una de les preguntes que li havia fet l’examinador (sempre m’ha semblat que s’ho inventava, però potser no...). Segons ell, l’examinador li va etzibar: “Es posible o probable que yo le suspenda” I la seva famosa resposta: “Posible si, porque usted tiene la pluma i el poder de decidir la cualificación. Probable no, porque he estudiado y estoy preparado para aprobar.” L’examinador li va respondre: “Puede usted retirarse. Está aprobado.” Inventada o no, és una gran anècdota, de les poques que explicava sobre ell mateix.
Hauria pogut arribar a situar-se, segur, en un bon lloc en el departament d’Hisenda. La maleïda guerra, però, li va fer malbé la joventut i bona part del seu futur.
No comentava mai que va fer el 1931 o el 1934. Gairebé mai parlava obertament de les seves idees polítiques. Ho només sabia que havia estat i era d’ERC, que admirava Macià, no tant a Companys i gens a Tarradellas, a qui acusava d’aprofitat.
Amb comptagotes, m’arribaven les seves anècdotes de joventut. Com quan va fer de torero en una festa benèfica (tota la corrida darrere del “burladero”). O de quan et deia que havia actuat en el Don Juan Tenorio... tot seguit aclaria que feia de “maldito” (“cual gritan esos malditos...”), cridant entre bambolines. Mai podies saber si era del tot cert el que explicava, però la “història” i la seva manera de contar-la et feia petar de riure.
Del període 1936-1939 encara en parlava menys. Només deia que mai no havia disparat ni un sol tret i que s’havia passat la guerra carregant amunt i avall una pesada màquina d’escriure; màquina que va quedar en algun barranc dels Pirineus durant la retirada cap a França. Podria haver estat oficial sense més problema; per estudis, per coneixements. Mai ho va voler. Prudència? No volia manar ningú i molt menys enviar-lo a la mort? Només ell sabia el perquè, però va preferir fer tota la guerra com a soldat ras.
De la dura retirada cap a França i del seu internament als camps de concentració d’Argelés i de Sant Ciprien tampoc no en parlava gaire. Només, com ja era habitual en ell, alguna anècdota, com la de quan va poder comprar alguna cosa per menjar. Segons explicava, va comprar dues barres de pa i dos pots de llet condensada. Un pot i una de les barres les va donar als companys (l’única manera possible que em deixessin tranquil, deia...) i ell es va menjar l’altra barra i un pot sencer (!) de llet condensada.
Se m'ha fet curt! Espero la pròxima etapa.
ResponElimina