Montserrat Caballé, una espanyola universal

No sóc aficionat a l’òpera. M’agraden determinats fragments operístics, però haig de confessar que,pel que fa al gènere, no hi entenc gens. Tot i així sóc capaç de valorar i admirar en el que cap les característiques, habilitats, virtuts, qualitats i exigències que requereix exercir la veu per al cant operístic. Requereix molts anys d’estudi i també d’entrenament. La dificultat és extraordinària I els que aconsegueixen excel·lir en aquest camp del cant, són escollits i han hagut de treballar durament per aconseguir-ho.

Divendres va morir Montserrat Caballé. He esperat fins avui a escriure aquestes ratlles, quan el seu cos ja reposa al cementiri de Sant Andreu. Montserrat Caballé ha estat, sens dubte, una de les veus més impressionants del bel canto i una de les  més grans sopranos d'òpera de la segona meitat del segle XX. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò de manera considerable i diaris, ràdios i televisions no han deixat de lloar la cantant nascuda a Barcelona. Res a dir. Sens dubte lloances merescudes.

Personalment, em costa separar la vida professional d’una persona de les seves manifestacions, actituds i accions personals. L’ésser humà som molt més que una professió, per artística i vital que aquesta pugui ser. Més enllà de les qualitats i virtuts en l’exercici d’una determinada activitat, cal valorar les persones pel que són i per la seva trajectòria al llarg de la vida. 

És per aquest motiu que avui, quan només escoltem lloances i beneplàcits sobre Montserrat Caballé, no puc deixar de recordar algunes etapes de la seva vida.

Montserrat Caballé ha estat una espanyola universal. Espanyola de cap a peus i en el sentit més “espanyol” de la paraula.

El 2008 va signar, conjuntament amb personatges de la talla de Mario Vargas Llosa, Arcadi Espada, Albert Boadella, Fèlix de Azúa, Fernando Savater i altres, el tristament famós “Manifiesto por la lengua común” que, posteriorment, va rebre el suport de Ciudadanos, PP, L’ABC, La Razón i molts altres. 

En una entrevista a Europa Press va afirmar que, a Catalunya, "s'obligava" a aprendre el català: "veig tensió a Catalunya" i va remarcar "estar orgullós de la teva llengua no és obligar el proïsme a parlar-la, és una exageració." 

Va expressar la seva “espanyolitat” en multitud d’ocasions. Una de les més destacades va ser el 2013, en relació a la Via Catalana que va organitzar l’ANC. El seu rebuig a la Via ens arribava a través de frases de difícil comprensió com “"sóc de Nacions Unides des del 88 i ens han ensenyat la convivència"  Referint-se a la cadena humana: "Les cadenes humanes són per separar". Les cadenes poden ser de ferro, d'or, de plata, però han de ser bones cadenes. No han de ser cadenes que separen i humilien". 

Com a espanyola, carregada d’espanyolitat, feia referència (com tants altres) a la majoria silenciosa: "S'ha dit que hi ha hagut un milió i mig de persones a la cadena, on eren els 7 milions?"  

Una altra de les seves frases "críptiques" va ser: "A Nacions Unides tots formem part de la raça humana. Té diferents nacionalitats i ètnies. Les ètnies no es poden matar, totes són iguals i totes tenen necessitat de dir-hi la seva." 

Algunes d'aquestes declaracions, sobretot quan parlava de la unitat d'Espanya, anaven acompanyades d'alguna que altra llagrimeta... Força xocant plorar per la unitat d'Espanya mentre mantenia el seu domicili fiscal a Andorra `per evitar pagar impostos a l'Estat d'aquesta Espanya per la qual plorava. La paradoxa de la llagrimeta mentre era condemnada, el 2014, a sis mesos de presó i a una multa de 240.000 euros per defraudar a Hisenda.  

Ha mort una gran cantant d'òpera, una gran professional reconeguda mundialment. Ha mort, també, una espanyola universal, una enemiga de la llengua catalana i de la independència d'aquest país. 

Descansi en pau.