Les darreres declaracions
del president de la Generalitat defensant la via eslovena cap a la
independència han aixecat molta polseguera. Han estat des de criticades a tergiversades
(La Vanguardia...vergonya!) amb l’argument (malèvol i interessat) que el president Torra advoca per la via violenta per assolir la independència
de Catalunya.
Des que es va iniciar el
procés, mitjans de comunicació, tertulians, polítics... han apostat per
diverses vies d’èxit cap a la independència. Algunes amb certes similituds, com pot ser la via eslovena; en canvi, altres es troben força allunyades del procés i del context
sociopolític català. .
Estic en desacord amb
aquesta aposta del president Torra. No pel risc de possible confrontació
violenta (que també), una confrontació que en tot cas vindria, tal com va
passar a Eslovènia, de part de l’Estat opressor, Iugoslàvia en el seu cas,
Espanya en el nostre. No va ser Eslovènia la que va iniciar el conflicte bèl·lic
dels deu dies, sinó les forces de l’exèrcit iugoslau. El meu desacord prové del
fet que crec que la via eslovena no és possible a Catalunya, sobretot perquè ja es
va intentar la tardor passada i va fracassar.
Ho vaig comentar en el
darrer article Desobediència civil i Acord de Pau (1) en què feia referència a
un article de Josep Pinyol titulat, precisament, Del model de les repúbliques bàltiques al model dels Acords de Pau.
La via eslovena ja es va
intentar a Catalunya. Es basava en la desconnexió unilateral que pressuposava
que era possible passar de la legalitat espanyola a la legalitat catalana
mitjançant l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica per part del Parlament de Catalunya. Abans, però, calia haver construït les “Estructures d’Estat” que, conjuntament amb els Mossos d’Esquadra permetrien tenir el control efectiu del país.
El cas és que, quan
Eslovènia va declarar la independència, el govern eslovè ja havia posat en
acció el seu pla d'agafar el control dels punts fronterers de la república i
l'aeroport internacional a Brnik. El personal encarregat dels punts fronterers
era, en la majoria dels casos, eslovens, així l'adquisició pels eslovens
simplement equivalia a canviar d'uniformes i insígnies, sense cap enfrontament.
Una vegada controlat el territori van
poder esperar durant pocs mesos el reconeixement diplomàtic internacional.
I cal no oblidar el context sociopolític
força diferent entre Eslovènia i Catalunya. A Eslovènia, la minoria sèrbia representava només
el 2,5% de la població. Així s’expliquen els resultats del referèndum d’independència (declarat il·legal per l'Estat iugoslau) del 23 de desembre de 1990 en què, amb una participació del 93,2% de la
població, el sí a la independència va obtenir el 95% dels vots.
La via eslovena (de la llei
a la llei) ja la vam intentar i va fracassar. No és possible passar de la llei
a la llei si no disposes de les estructures d’Estat indispensables per mantenir
l’aïllament internacional dels primeres mesos. No és possible passar de la llei
a la llei si no pots controlar el país de manera fiable i garantint-ne el
funcionament al més normal possible (no és el mateix controlar el país que
aturar el país i bloquejar-lo). No és possible passar de la llei a la llei
sense disposar d’un mínim d’estructura militar o paramilitar que permeti la
defensa del país.
I és possible, però molt complicat, passar de la llei a la llei amb un percentatge de població genys menyspreable que exerceix de "quinta columna" i s'alinea amb l'Estat espanyol i els seus mètodes repressius.
Continuo reflexionant a l’entorn
dels articles que vaig comentar d’en Josep Pinyol. És l’única via possible i
factible la de la Desobediència civil i Acord de Pau?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada