Un tercer article per concloure aquest espai en què hem
pogut fer un petit tast (molt petit) de poesia xinesa traduïda (o interpretada)
al català. Hem partit de “Petita festa” i ens hem centrar una mica amb Li Bai,
un dels vuit immortals de la copa de vi. “Petita festa” forma part d’un grup de
quatre poemes titulat “Bevent tot sol al clar de lluna”.
Us deixo, doncs, amb
tres d’aquests poemes encapçalats pel conegut “Petita festa”
Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.
No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia.
Quan canto, vet ací
la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia.
Quan s'acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he tinguda.
Si me'n torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna.
Els dos poemes que
segueixen els he pogut trobar al web "Amics de la migdiada"
A Xiangyang, quan
arriba el tercer mes de l'any,
els carrers es
transformen en catifes de flors.
Qui plora,
solitari, enmig d'aquest jardí?
Si en el cel no hi
hagués amor al vi,
no hi hauria el
Bover que és l'estrella del vi.
Si no tingués la
terra amor al vi,
no hi hauria cap
lloc de nom La Font del Vi.
Com que el cel i la
terra tenen amor al vi,
els honoro plegats
a la copa de vi.
Diuen que el vi
claret és la joia dels sants,
i que el negre
segueix la sendera dels savis.
L'he begut,
abundós, el dels sants, el dels savis,
i és així que conec
les regions immortals.
Si tres copes són
prou per acostar-te al Tot,
amb una gerra nedes
en els bassals de l'U.
La saviesa del vi!,
l'experiència del vi!,
els abstemis
ignoren els secrets del camí!
(Adap. de Salvador Giralt, amb el permís de Li Bai, a
partir d'Alexandre Febrer, Eduard J. Verger, Arthur Waley)
El fracàs,
l'abundància, els termes de la vida,
ja van ser decidits
en el començament.
Una copa de vi barreja
vida i mort,
i entre les deu mil
coses ja no hi ha distincions.
Xop de vi, sense
nord, lluny del cel i la terra,
immòbil, solitari,
estirat en el jaç,
oblido fins i tot
el cos i l'existència,
i és aquesta, en
veritat, la millor benaurança.
(Versió de Salvador Giralt a partir d'Eduard J. Verger, i
Arthur Waley
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada