El 5 de maig de 985,
Almansor va sortir de Còrdoba camí cap a Barcelona per la costa mediterrània. Fins
llavors, no s’havien fet incursions al comtat de Barcelona perquè es creia que
rebria el suport del Regne de França o l'imperi Bizantí, però en el moment que
Almansor va comprovar que Lotari I de França no els ajudaria es va decidir a
atacar-los.
Sembla ser que l’assalt a
Barcelona va anar precedit per una
batalla on Borrell II seria derrotat en la batalla de Rovirans o Matabous[4] i
davant la imminència de l'atac a la ciutat, el comte va publicar un ban
d'expedició pública perquè els cavallers anessin a socórrer Barcelona.
L’1 de juliol de 985,
Alamansor es va situar davant dels murs de Barcelona i van iniciar un setge
impossible de resistir. El dia 6, Almansor va entrar a la ciutat a sang i a
foc. Aquell 6 de juliol va ser el dia en què "Barcelona va morir."
Les muralles de Barcelona
eren gairebé inexpugnables. Només s’havia aconseguit creuar-les dues vegades
abans en la història i després de mesos de setge. Almansor ho va aconseguir en
només sis o set dies. Com va ser possible? Les fonts andalusines asseguren que
Almansor ho va fer gràcies a la força i a la seva habilitat militar. El nostre
convidat d’avui apunta a una altra possibilitat: algú va obrir la porta. ¿Una
traïció o un suborn?
Avui, a LA CLAU de la nostra
història, parlarem del setge i saqueig de Barcelona a finals del segle X..
Ens acompanya Enric Calpena,
autor del llibre “El dia que Barcelona va morir”: Un llibre basat en la
incursió d’Almansor i saqueig de Barcelona, però que també ens descriu tota
mena d’intrigues. Realment algú va obrir les portes de la ciutat a les tropes
andalusines? Per què només va ser devastada la part que tocava a mar, on hi
havia els magatzems, però no la més rica, on hi havia els palaus? També podrem
saber com es vestien els barcelonins, què menjaven, com es relacionaven, quins
noms es posaven o quin paper tenien les dones de la noblesa que, en paraules
del mateix Calpena, “discutien el que
deien els homes en públic, i les dones dels bisbes o els ardiaques [el celibat
encara no era obligatori entre els sacerdots] no eren mudes sinó que tenien veu.
Hi havia dones molt poderoses i vivien la sexualitat de manera més oberta que a
partir del segle XII”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada