Pàgines

dimecres, 23 de gener del 2019

El dia que Barcelona va morir (DAVANTAL del programa núm. 124 de LA CLAU de la nostra història)


El 5 de maig de 985, Almansor va sortir de Còrdoba camí cap a Barcelona per la costa mediterrània. Fins llavors, no s’havien fet incursions al comtat de Barcelona perquè es creia que rebria el suport del Regne de França o l'imperi Bizantí, però en el moment que Almansor va comprovar que Lotari I de França no els ajudaria es va decidir a atacar-los.

Sembla ser que l’assalt a Barcelona  va anar precedit per una batalla on Borrell II seria derrotat en la batalla de Rovirans o Matabous[4] i davant la imminència de l'atac a la ciutat, el comte va publicar un ban d'expedició pública perquè els cavallers anessin a socórrer Barcelona.

L’1 de juliol de 985, Alamansor es va situar davant dels murs de Barcelona i van iniciar un setge impossible de resistir. El dia 6, Almansor va entrar a la ciutat a sang i a foc. Aquell 6 de juliol va ser el dia en què "Barcelona va morir."

Les muralles de Barcelona eren gairebé inexpugnables. Només s’havia aconseguit creuar-les dues vegades abans en la història i després de mesos de setge. Almansor ho va aconseguir en només sis o set dies. Com va ser possible? Les fonts andalusines asseguren que Almansor ho va fer gràcies a la força i a la seva habilitat militar. El nostre convidat d’avui apunta a una altra possibilitat: algú va obrir la porta. ¿Una traïció o un suborn?

Avui, a LA CLAU de la nostra història, parlarem del setge i saqueig de Barcelona a finals del segle X..

Ens acompanya Enric Calpena, autor del llibre “El dia que Barcelona va morir”: Un llibre basat en la incursió d’Almansor i saqueig de Barcelona, però que també ens descriu tota mena d’intrigues. Realment algú va obrir les portes de la ciutat a les tropes andalusines? Per què només va ser devastada la part que tocava a mar, on hi havia els magatzems, però no la més rica, on hi havia els palaus? També podrem saber com es vestien els barcelonins, què menjaven, com es relacionaven, quins noms es posaven o quin paper tenien les dones de la noblesa que, en paraules del mateix Calpena, “discutien el que deien els homes en públic, i les dones dels bisbes o els ardiaques [el celibat encara no era obligatori entre els sacerdots] no eren mudes sinó que tenien veu. Hi havia dones molt poderoses i vivien la sexualitat de manera més oberta que a partir del segle XII”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada