ERC jugarà fort en aquestes eleccions.
Es presentarà com l’alternativa sobiranista d’esquerres, reforçada per la
incorporació de persones com en Nuet, de l’àmbit dels comuns i les
confluències. Objectiu el de sempre. Guanyar clarament les eleccions i escombrar
el gran enemic, l’antiga Convergència. Deixar evident, per la legitimitat que
li poden conferir els resultats electorals que, com ja fa temps que pregonen,
ells són el pal de paller del sobiranisme d’esquerres i que la independència
només pot arribar a través d’ERC.
Què li pot passar a JxCat?
ERC els presentarà com l’opció de centra-dreta independentista i, possiblement,
molta gent ho vegi també així. Més enllà
de compartir l’objectiu de la República (si més no, així ho expressen ambdós
grups polítics) ens trobarem amb una lluita electoral entre dos fronts, esquerra-dreta o, si ho es sembla menys
radical, esquerra-centredreta.
L’independència ha passat a
segon pla. Tot està centrat en els presos. Les eleccions se centraran en la
repressió i en els presos polítics. Una vegada confirmat que Junqueras serà el
número 1 d’ERC, a JxCat només li quedava
una opció per intentar evitar la derrota i és que Jordi Sánchez en fos el cap
de llista. Jordi Sánchez, però, no és el president Puigdemont. El seu carisma
no és el mateix. Penso que la derrota de JxCat serà inevitable, encara que no
serà tan profunda com hauria passat si no hagués comptat amb el lideratge de Jordi
Sánchez.
La presó i l’exili continua
dirigint la política oficial independentista. Junqueras per una banda i, per
l’altra, Puigdemont d’un costat i Jordi Sánchez de l’altra. Les distàncies
entre ambdós sectors són tan grans que és impossible que es puguin entendre i
puguin bastir estratègies comunes. Les estratègies dirigides des de la presó no
poden ser mai les adequades.
Més encara... Es prepara una
confrontació entre dos líders, entre dos polítics que es perfilen, i ells
mateixos s’hi veuen, com les alternatives, a mitjà o llarg termini, a una
presidència de la República, en el millor dels escenaris, o de la Generalitat
si les coses s’enquisten. Una lluita, doncs, també personal. Les lluites personals
tampoc no condueixen a res. Positiu.
La CUP va decidir no
presentar-se en aquestes eleccions. Afortunadament, Poble Lliure sí que s’hi
presentarà formant la coalició Front Republicà conjuntament amb Som Alternativa d’Albano Dante Fachín i
Pirates de Catalunya. Dic afortunadament, perquè penso que és bo per al
moviment independentista. Si no existís aquest sector electoral que representa
la CUP, l’abstenció hauria estat més gran i, per tant, s’hauria produït un
descens en el còmput total del vot independentista. ERC hauria augmentat en
vots perquè n’hauria recollit alguns d’aquest sector.
Amb la presència d’aquest
Front Republicà els resultats globals poden canviar. És possible que, malgrat
tot, augmenti l’abstenció en relació a les darreres eleccions del 21-D (un fet
totalment negatiu per al moviment independentista). Continuarà guanyant ERC,
però amb menys diferència amb JxCat. El Front Republicà, segurament, s’inflarà
com un globus amb un vot que no és pròpiament seu, però que, legítimament,
rebran, producte del desencís i de la indignació.
La victòria d’ERC els
conferirà arguments i legitimitat per intentar imposar la seva pròpia
estratègia cap a la República. Una estratègia que ja sabem que passar per un
enigmàtic “eixamplar la base” que, entre altres aspectes, significa temps. Una
estratègia que intentaran , si més no a curt termini, compartir amb el món dels
Comuns i fins i tot amb el PSC.
Sort
ResponElimina