“..
Els treballs a les drassanes continuaren amb una activitat incessant i els seus
dipòsits el 1390 foren insuficients per a guarir sota les immenses arcades, que
encara avui es conserven, una esquadra de vint-i-cinc a trenta galeres...”
L’anterior paràgraf està
extret del llibre “Antiga Marina Catalana” de Francesc de Bofarull.
La Nació catalana ha estat
capdavantera en l'Art Nàutic. Durant els segles XIII, XIV i XV les naus, caravel·les
i galeres van navegar en els mars de gairebé totes les parts del món. El model
de les nostres lleis marítimes fou imitat pels altres països els quals
observaren com les normes i les lleis marítimes catalanes eren les millors del
món per ser les millors redactades i les més avançades jurídicament.
A la Baixa Edat Mitjana, la
Nació catalana disposava d'una de les marines més fermes i dúctils de la
Mediterrània, d'una eficàcia gairebé equiparable a la de les flotes genovesa i
veneciana i per davant de les de Marsella, Pisa o Nàpols.
Una embarcació, en paraules
de Michel Mollat, no és mai un fi en si mateixa sinó la resposta d'una
tecnologia naval a unes necessitats econòmiques o estratègiques; constitueix
sempre un instrument de transport o de guerra. Els vaixells, doncs, s’adapten
als nous temps i a les noves necessitats. Així, a principis del segle XV,
l’experiència acumulada pels mestres d'aixa, els fusters de ribera i els calafats,
l' expansió de la metal.lúrgia i l'accentuació del control de les matèries
primeres i del treball de tots els menestrals que intervenien en la construcció
naval, per part del Consols de Mar, van permetre que el creixement del tonatge
deIs vaixells no es fes a costa de la seguretat: de les mestrances
baix-medievals sortiren embarcacions cada cap més grosses, però també més
termes i estanques.
A la CLAU de la nostra
història d’avui parlarem de la marina catalana i de les aportacions
tecnològiques que va fer a la nàutica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada