Eleccions 28-A: Un sol objectiu, sumar més de 2.079.340 vots (Per a ments atordides, o no mentalment clares)

Les properes convocatòries electorals em provoquen sensacions diverses. Fa ja uns quants dies escrivia sobre una tristesa vaga i ombrívola... Avui em plau fer-ho sobre un determinat estat d’ànim, el d’estar atordit, o no mentalment clar, sobre alguna cosa. És a dir, sobre la confusió.

Hi ha diferents accepcions del mot confusió. Em quedo amb la que he citat abans i també amb aquestes dues:

Estat d'un aplec de persones o de coses mesclades de manera que no es poden distingir les unes de les altres, posades totes juntes de qualsevol manera.

Error consistent a prendre una persona o una cosa per una altra a causa de no haver-ne distingit les diferències.

Atordiment... Diuen que hi ha independentistes que pensen votar PSC en les eleccions del 28-A. Diuen que cal frenar les possibilitats d’un tripartit de dretes que podria acabar amb l’autonomia catalana. Diuen que això ara és prioritari.

No mentalment clar... Diuen que a hores d’ara hi ha un 20% d’indecisos de cara al 28-A.

Persones que no es poden distingir les unes de les altres... Diuen que el missatge que van transmetre, tant Jordi Sánchez com Oriol Junqueras, és molt similar pel que fa a uns continguts més aviats tebis.... 

El president dels Estats Units Harry Truman va dir: Si no els pots convèncer, confon-los... i crec que ho estan aconseguint. Massa confusió dins del moviment independentista i, en paraules de Frank Sinatra, Brindo per la confusió dels nostres enemics... És el que, a hores d’ara, deuen estar fent des de les oligarquies que sustenten l’Estat espanyol.

I la confusió s’alimenta també des de les files independentistes. Salvador Cardús escrivia un article sobre l’estat actual de confusió i, entre altres coses, afirmava que “No és que no hi hagi horitzons clars: és que s’han esborrat els camins i tot és una aventura. I no hi ha cap exploració que es faci amb un full de ruta previ.”

No hi ha un objectiu clar i concret ni cap estratègia vàlida ni, encara menys, cap estratègia conjunta per arribar-hi. Per què?

Jaume Sastre, activista de les Illes que –recordareu- va protagonitzar una vaga de fam de 41 dies per defensar l’ensenyament en català, ha piulat un fil molt interessant en què posar el dit a la nafra sobre els principals problemes que provoquen aquesta confusió entre l’independentisme:  

Malament anam quan en un moviment de lluita transversal algú, qui sigui, és considera insubstituïble, més independentista que ningú o que el seu partit és "l'única" força que pot alliberar la nació. Amb aquesta mentalitat, el referèndum de l'1-O no hauria estat possible.

Des de fa mesos sembla que més enllà dels presos l'independentisme no té vida. Tot gira entorn dels presos i els familiars que han acabat copant les llistes. Ara posen línees vermelles, ara les lleven. Posen Sánchez de president a Espanya, el lleven, ara el tornen voler...

En resum: la repressió selectiva de Felipe VI ha fet perdre al moviment independentista de masses l'autocentrament, la iniciativa, la unitat d'acció i ha convertit la presó en el centre neurálgic de presa de decisions. Al meu parer, ús urgent trencar aquest cercle viciós.

Un any i mig de presó ha desconnectat els presos de la realitat d'Espanya que degenerant en la catalanofòbia visceral, genocida i racista. Encara mantenen la falsa esperança de la dona violada que s'autoganya dient-se que la parella un dia canviarà.

Els presos no ens demanen el vot per la independència, de fet han tret la paraula del programa. Ens el demanen per la llibertat com si fos possible treure'ls de la presó sense la victòria republicana. No és estrany que votants seus acabin votant PSOE.

Avui fa exactament un any escrivia un article que vaig titular “Presos, repressió, fer República.. " Entre altres, deia amb matisos el mateix que escriu Jaume Sastre:

La repressió continuarà, amb o sense 155, amb o sense govern. Caldrà separar clarament els dos fronts: l’antirepressiu i el "fer República". Si barregem les dues lluites estarem condemnats al fracàs en els dos fronts. [...] que pot dedicar tots els seus esforços, sense la càrrega emocional que representen els presos, a fer República. Abans de res, caldrà aclarir d’una vegada per totes què significa aquesta expressió “fer República”. Tot seguit és indispensable una única direcció política, una única estratègia que ens permeti avançar en aquest camí.

Desitjo i espero que d’aquí al 28-A es “faci la llum” en les ments confoses (aquells que pensen votar PSC, el 20% d’indecisos, els que no volen votar...) i entenguin que tot el que tot el que no sigui igualar o superar el resultat global en nombre de vots de l’independentisme en els eleccions del 21 de desembre de 2017 (2.079.340 vots) significarà un pas enrere per al moviment independentista en el seu conjunt.

Sumar menys de 2.079.340 vots no ho pot maquillar cap bon resultat partidista, ja sigui d’ERC, de JxCat o del Front Republicà.