El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República quevolem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur.
Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.
El debat sobre l’estatus de
la llengua catalana –i de la castellana- en una possible República independent
ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual. Si alguna vegada s’ha
intentat, s’ha fet de manera tímida i poruga, amb un gran temor a ferir
sensibilitats. Tampoc ajuden al debat les declaracions, algunes que ja vénen de
lluny, dels polítics dels principals partits sobiranistes tot afirmant que el
castellà també seria llengua oficial en un nou Estat català.
Alguns opinadors ens diuen
que el terme “oficial” no significa res i que el nom no fa la cosa. És cert que
el fet que una llengua sigui oficial no garanteix per si sol la seva
recuperació, expansió i normalitat d’aquesta llengua. En tenim força,
d’exemples de països que, malgrat especificar clarament quina és la llengua
oficial del país, això no ha servit ni per millorar-ne l’estatus ni tampoc per
normalitzar-ne l’ús quotidià i habitual.
Podríem parlar del cas irlandès, tan conegut... Però en tenim un de més
pròxim, que és Andorra. Estat independent, única llengua oficial el català i,
malgrat aquestes disposicions institucionals, la salut de la llengua és força
precària. També hi ha exemples com els de Letònia o Estònia, en què, vint anys
després de la independència, el rus continua sent força freqüent en les
relacions socials, i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.
El nom, però, en aquest cas
és important. Quan es diu que el castellà continuarà sent també llengua oficial
en una República catalana independent, som prou conscients del que això
significaria? Coneixem plenament el que representa, des del punt de vista
jurídic, el terme “oficial” atorgat a una llengua?
El nom sí que fa la cosa.
Jurídicament parlant, el fet que la Constitució catalana declarés el castellà
llengua oficial seria interpretada per les sentències dels tribunals com a font
de nous drets a favor d’aquesta llengua, tant des de l’àmbit administratiu com
des de l’àmbit col•lectiu i individual dels propis parlants.
Us recomano la lectura d’un
excel•lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la
UB, Eva Pons, titulat L’oficialitatlingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques ipràctiques . En aquest intens estudi de més de
160 pàgines, en primer lloc fa un repàs a la noció d’oficialitat i d’altres
concepte que qualifiquen l’estatus jurídic de les llengües. En aquest
sentit, la conclusió és que
l’oficialitat, com a concepte jurídic, és un terme que connecta la llengua
directament amb l’Estat. En canvi, l’ús d’altres termes —llengua originària,
llengua equiparada, llengua comuna, llengua principal o, fins i tot, llengua
pròpia—, d’acord amb l’anàlisi comparada, es troben força allunyats d’una
concepció d’estatalitat.
En aquest mateix treball,
podreu trobar també una molt interessant anàlisi del contingut i de les
implicacions de l’oficialitat en nou estats occidentals i, finalment, després
de les conclusions, un imprescindible annex en forma de taula sobre les
implicacions de l’oficialitat si només hi ha una sola llengua oficial o si n’hi
ha dues o més de dues. Simplement fent un repàs d’aquesta taula ens podrem
adonar de les greus conseqüències que tindria per a la llengua catalana el fet
d’incloure també el castellà com a llengua oficial del nou Estat.
Veiem algunes dades actuals:
Pel que fa al coneixement
del català al Principat de Catalunya, les xifres ens diuen que l’entén un 95,2%
de la població; el llegeix un 79,1%; el sap parlar un 73,2% i l’escriu un
55,8%. Són unes dades que podríem considerar força positives tenint en compte
que en els darrers 10-15 anys Catalunya ha rebut un flux migratori
d’aproximadament 1,7 milions d’estrangers.
Les xifres, però, canvien
quan ens centrem en quina és la llengua que habitualment fa servir la població.
En convivència amb el castellà i 300 altres llengües, el català és la llengua
inicial del 31 % de la població de més de 15 anys i la llengua habitual del
36,3 %. Dades que indiquen una certa davallada en referència a les del 2003,
sobretot pel que fa a la llengua habitual d’ús, ja que en l’estudi de 2013 les
xifres situaven en un 36,2% la llengua inicial i un 46% la llengua habitual.
Resumint... Malgrat que un
73,2% de la població sap parlar català i un 95,2% l’entén, només és la llengua
habitual de relació interpersonal en un 36,3%.
La realitat és força crua:
l’ús del català és minoritari a Catalunya. Alguns potser creuen que eliminant
diacrítics i publicant gramàtiques “flexibles” que obren la porta a considerar
normatives transgressions flagrant de la llengua, n’afavoriran també l’ús. Són
els mateixos que creuen que cal fer més “fàcil” l’aprenentatge de la llengua.
Una “facilitat” que es tradueix per admetre la interferència de l’espanyol. Les
llengües, diuen, “evolucionen” i la norma s’hi ha d’anar “emmotllant”...
La societat catalana del
segle XXI és, i serà cada vegada més, un espai en què conviuran diverses
llengües. La situació lingüística fa inevitable el contacte entre la llengua
pròpia del país, el català, i les altres llengües, sobretot amb el castellà,
però també moltes altres parlades per les persones que han arribat a Catalunya
formant col•lectius nombrosos.
Pel que fa al terme
“oficial” només hi ha una línia vermella: el castellà no pot ser llengua
oficial de la República catalana. A partir d’aquesta premissa s’obren infinitat
de possibilitats que caldrà debatre i consensuar entre tots. Cau pel seu propi
pes que caldrà seguir potenciant la llengua castellana, no només per la seva
potència cultural, sinó també perquè és la primera llengua de milers de
catalans i catalanes.
La millor solució potser passaria
per declarar el català com a única llengua oficial i atorgar al castellà (i
potser, en un nivell diferent, a alguna altra llengua) la categoria de llengua
equiparada o llengua preferent, que vindria regulada en el pla legal, pràctic i
simbòlic per garantir uns determinats drets lingüístics individuals.
La Catalunya del segle XXI
ha de ser també pionera en l’aplicació de polítiques lingüístiques que, d’una
banda situïn la llengua pròpia com a primera llengua i comuna de tots els
ciutadans i, de l’altra, sàpiguen respectar els drets individuals, fomentar i
aprofitar també la diversitat cultural i lingüística present avui dia al nostre
país.
Sens dubte, el camí per
arribat fins aquí serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita
per la llengua, però, forma part també de la lluita per la independència i per
una societat més justa, més democràtica i més lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada