Abans del segle XI, als
monjos se’ls solia anomenar «soldats de Crist».
Coincidint amb la sacralització de les guerres per la defensa de
l’Església, els guerrers van començar a ser definits com a «soldats de sant
Pere» o «soldats de Crist». Els més elogiats van ser els croats que marxaren a
Jerusalem, perquè anaven a combatre per la fe en un viatge molt arriscat.
Per defensar Terra Santa,
però, calia un nou tipus de «Milícia de Crist» que es caracteritzés pel seu
servei permanent i abnegat. La fórmula es va trobar quan, a Jerusalem, uns
cavallers van fer vots monàstics i van decidir viure en comunitat. Aquests
cavallers van crear el primer orde religiosomilitar, format per monjos que eren
a la vegada guerrers.
L'Orde dels Pobres Cavallers
de Crist i del Temple de Salomó, també anomenat l’Orde del Temple i els seus membres normalment coneguts com a
cavallers templers, va ser un dels més
famosos ordes militars cristians de l'edat mitjana. Es va mantenir actiu durant
poc menys de dos segles. Va ser fundat el 1118 o 1119 per nou cavallers
francesos després de la primera croada. El seu propòsit original era protegir
les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusalem després de la conquesta.
Els templers van torbar un
ferm aliat en Bernat de Claravall, fundador de l’orde del Cister. Aquest va
ajudar a resoldre el dilema de com es podia ser monjo i soldat alhora, i va
afirmar que era possible si el templer combatia contra els enemics de la
cristiandat.
El 1129, un concili va
aprovar oficialment l’orde i la seva regla. L'Orde del Temple va créixer
ràpidament en membres, possessions i poder. Els cavallers templers utilitzaven
com a distintiu una capa blanca on hi havia dibuixada una creu patent vermella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada