El músic i tractadista
flamenc Johannes Tinctoris, que va servir a la cort de Nàpols des del 1472,
afirmava que la guitarra l’havien inventat els catalans. Existeixen referències
de luthiers antics i pintures de dones tocant el llaüt que es relacionen directament
amb les corts de Pere III de Catalunya i el príncep Joan a finals del segle
XIV.
Joan I va acollir l’art i
els trobadors occitans, i l’ús de la guitarra deuria expandir-se cap a les
successives corts dels Trastámara a Nàpols, València i Castella. Des d’allà,
Juan del Encina, poeta, músic i autor de teatre de finals del segle XV i
principis del XVI, d’on fora que
vingués, amb el seu talent i amb la instrumentalització de la guitarra, va
saber captar un exotisme insòlit i refrescant, sorgit d’algun descobriment prou
màgic com per a inspirar la creació d’un nou estil i marcar una nova època.
Juan del Encina, coincidint
amb els anys dels viatges de Colom a Amèrica, per alguna raó va deixar més de
banda el teatre i és posà a escriure cançons amb gran èxit. El Cancionero de
Palacio, que recull el repertori de què gaudien a la casa reial fins al 1496,
conté més de seixanta cançons seves d’entre unes 400. Va compondre cançons amb
un ritme a tres temps que no tenia precedents i, en molt poc temps, aquestes
cançons de ritme ternari van esdevenir el corpus més genuí de la nostra música.
Les «folies», «pasacalles», sarabandes, fandangos, xacones i gallardes ―totes a
tres temps― foren els gèneres més populars. També en altres corts europees.
El nostre convidat d’avui
argumenta que l’encontre amb els indis del Nou Món deuria haver impactat en
aquells músics, sacsejant el seu sentit rítmic i despertant el renaixement del
ritme ternari, possiblement oblidat en el passat. La coincidència entre el
descobriment del Nou Món i el sorgiment d’aquella nova música no sembla, doncs,
una casualitat, sinó que l’aparició dels ritmes ternaris i percussió a la cort
s’hi relaciona directament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada