"Si la història
l'escriuen els que guanyen, això vol dir que hi ha una altra història."
Litto Nebbia
En aquests darrers dies d’agost,
potser perquè és un més en què costa trobar notícies o potser perquè l’excessiva
calor d’aquest estiu escalfa massa alguns cervells polítics, l’Institut Nova Història (INH) ha estat en el punt de mira del PSC i també d’ERC, en aquest cas a
través del seu diputat Gabriel Rufián.
Deixem de banda, no perquè
no sigui important, que l’INH no rep subvencions, que és una entitat privada
que es financia exclusivament a partir de donatius de persones i entitats privades;
deixem de banda també, no perquè no tingui transcendència, que aquest mateix
INH va ser guardonat per ERC el 2013 amb el Premi
Nacional President Lluís Companys, per la seva “tasca de recerca, estudi i divulgació de la història de
Catalunya, amb un caràcter iconoclasta i innovador”, així com pel seu compromís
amb “el coneixement de la història de Catalunya”.
En els primers anys de Jordi
Bilbeny i de l’INH dels arguments dels seus contraris eren molt simples i es
limitaven a una sola paraula “és boig”. Després, a mesura que han anat avançant
els estudis, les teories i les propostes, els arguments contra l’INH s’han
limitat, generalment i majoritària, a la difamació, l’insult i a la
ridiculització de l’Institut, dels seus col·laboradors i dels seus escrits.
Jo no defensaré la veritat
absoluta de totes les teories o propostes de l’INH. Entre altres motius, perquè
no tinc prou coneixements sobre els diferents temes. De fet, tampoc ho fa l’Institut
que es limita a aportar estudis que, si més no, estableixen forts dubtes i
interrogants sobre el que ens ha explicat la historiografia oficial. Dubtes i
interrogants que només podrien ser rebatuts amb la confrontació de documents i
idees. Això, però, no es fa. Simplement,
o s’ignora, o es difama i es diu que aquestes informacions són una fantasia
producte de ments eixelebrades.
Aquells que, de bona o mala
fe, caieu en la temptació de la crítica fàcil amb l’argument de “són bojos” us
recomano que feu un cop d’ull a alguns dels estudis que trobareu al web de l’Institut
i que ho feu amb la ment oberta i sense cap mena de prejudici. Ja em direu si,
com a mínim, no els concediu el benefici del dubte. Ja em direu si, com a
mínim, no demanaríeu que, determinats temes, s’investiguessin més a fons i es
contraposessin amb altres teories, documents o idees.
També us recomano la lectura
de l’article “Els orígens del melodrama”, d’Enric Vila. L’historiador i
periodista ens parla de com, l'aportació més important que Jordi Bilbeny ha fet
a la historiografia catalana ha sigut introduir el paper de la censura en
l'anàlisi dels documents.
En
història, l'adoració dels documents és com l'adoració de les vaques de Calcuta,
sobretot en un país com Catalunya, que no ha tingut una vida oficial des de
l'edat mitjana. Introduir la variable de la censura en l'anàlisi dels textos
fundacionals de la corona espanyola com ha fet Bilbeny no només enriqueix la
nostra interpretació del món sinó que ens connecta amb la idea, per tothom
acceptada, que la història l'escriuen els vencedors. Com que la censura s'ha
exclòs de les interpretacions acadèmiques per motius polítics, estudiar-la
també ajuda a destruir un mecanisme de manipulació de la història d'Espanya
potentíssim, que arriba fins als nostres dies.
Vila rebla el clau quan ens
diu: “Imagineu-vos que en el segle XXV, s’estudiés l'1 d'octubre a través d'El
Mundo i de l'ABC.”
Com us podeu explicar la tan
ràpida "decadència" (per emprar el vocable històric) del català com a
llengua literària. Un fenomen extremadament curiós perquè es produeix de sobte,
després de l’extraordinària producció catalana, en quantitat i en qualitat, del
segle XV, sense cap mena de transició, el català desapareix de les gran obres
literàries i és substituït pel castellà.
A final del segle XV i
començament del XVI, el català (juntament amb el llatí) era la llengua
hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de
Barcelona i València. Però, pràcticament d’un dia per l’altre, va desaparèixer
de tots aquests àmbits i va ésser substituït pel castellà.
Què va succeir? Quin sentit
té que, en el moment de màxima expansió de la llengua i la cultura catalanes,
en el moment més esplendorós, desapareguessin totes les obres de prestigi
escrites en català i tothom es passi al castellà?
En el proper article,
comentarem aquest “misteri” històric, lingüístic, literari i cultural. I ho
farem a través d’una de les grans obres de la literatura catalana i universal. El Tirant lo Blanc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada