de Vull una resposta. 8a temporada
Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany
Convidats:
Dolors
Feliu, jurista i membre del Col·lectiu Praga
Jordi
Domingo advocat i coordinador de l'advocacia de Catalunya
David
Fernández SN de l’ANC i coordinador de Fem República
Davantal
En dies com avui, no és gens fàcil redactar el davantal del programa.
Dies convulsos en què es barregen
infinitat de sentiments i sensacions. Dies en què cal fer front a les pròpies
contradiccions i en què costa molt trobar les paraules adequades que, alhora,
siguin clares i encertades.
La condemna de prop de cent
anys per als presos polítics catalans ha estat el desencadenat que ja feia
temps que s’esperava. La gent ha ocupat el seu espai, el carrer, de mil maneres
diferents. Les mobilitzacions espontànies de dilluns que van acabar amb
l’ocupació, de manera totalment pacífica, de l’aeroport de Barcelona. Lles
Marxes per la Llibertat que recorren el país per confluir a Barcelona, demà,
divendres, en un dia de vaga general. Les nits de confrontacions entre els
manifestants i la policia, on s’han traspassat algunes línies vermelles de la
no violència.
Algunes de les accions que
s’han viscut aquestes darreres nits, sobretot a Barcelona, em fan sentir, si
més no, preocupat. Abans d’ahir, fins a
la matinada, va estar cremant el centre de Barcelona i altres localitats. Ahir,
es van cremar alguns cotxes i es van llançar objectes, pedres, pirotècnia i alguns
còctels molotov contra la policia.
És cert i cal no oblidar-ho
que la violència primera sempre ha estat de part de l’Estat i que ve de molt
lluny. En els darrers temps, de la repressió iniciada l’octubre de 2017 i que
ha culminat, de moment, amb les dures sentències per als presos polítics. És
cert, i cal no oblidar-ho, que el cos de Mossos està farcit d’agents i també de
comandaments, molts d’ells provinents dels cossos estatals, que no és que no
estiguin amb nosaltres, és que estan radicalment en contra. És cert, i cal no
oblidar-ho, que bona part d’aquesta policia, catalana i espanyola, acompanyen
els provocadors habituals que arrosseguen grups de gent molt jove que no són
capaços d’adonar-se que els segueixen el joc, que no és altre que fomentar el relat de la violència. És cert, i
cal no oblidar-ho, que determinades accions dels manifestants no poden excusar
de cap manera l’actuació violenta dels cossos policials.
Però també és cert, i aquí
entren en joc les pròpies contradiccions, que tots els que estem per la
desobediència civil i la lluita no violenta no podem acceptar, malgrat poder
arribar a entendre-les, segons quines accions. Accions que creiem no
afavoreixen de cap manera la lluita per la independència.
Aquesta setmana, s’ha
publicat un document titulat “Sobre la lluita noviolenta contra la sentència”
M’agradaria compartir amb tots vosaltres dos dels paràgrafs:
La
lluita no violenta demana aprendre a gestionar la por, la ràbia, la tristesa,
la impaciència... perquè cadascú pugui donar una resposta més intel·ligent que
la resposta instintiva que vol provocar les violències estructurals, culturals
i repressives.
La
lluita noviolenta demana unes accions coherents amb aquesta estratègia que
canalitzin aquestes actituds intel·ligents, que tinguin objectius concrets,
assolibles que portin a l’objectiu final.
En
l’actual context, la crida a la mobilització no pot ser només la crida a
accions de carrer que fàcilment permeten construir relats d’enfrontaments i que
poden fer confondre qui són els adversaris reals.
En parlem de tot plegat amb
els nostres convidats.
Som-hi. Comencem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada