Eleccions 10-N. El que els partits no han estat capaços de fer (Reflexions de Joan Guarch. ExSecretari Nacional ANC i membre d'exigents.cat)

Reflexions de Joan Guarch a l'entorn de les eleccions del 10-N

(ExSecretari Nacional de l'ANC i membre d'exigents.cat)

El que cal dir en primer lloc, és que els independentistes hem d’anar a votar massivament, perquè si practiquem l’abstenció, amb els mateixos vots, els unionistes treuen més diputats i no estem per regalar-los res. A més cal treure el màxim nombre de vots a Catalunya per anar-los encongint l’ànim al veure que elecció darrera elecció els independentistes traiem cada cop més vots. Ara també.

Un apunt. A les eleccions espanyoles del 2016 els partits independentistes a Catalunya varen treure el 32,09% dels vots i 17 diputats, a les passades del 28A ja varen arribar als 39,38%, i 22 diputats. I això que aquestes no son les nostres eleccions.

De tota manera entenc que pot ser difícil decidir a quin partit independentista votar, perquè tots fan un paper d’estrassa des de fa temps. Alguns més que d’altres. Tal com diu més d’un potser haurem d’anar a posar la papereta dins l’urna amb el nas tapat per no sentir la pudor.

El que no entenen els partits independentistes és que a les eleccions, especialment les espanyoles, no és necessari anar-hi a defensar polítiques de dretes o d’esquerres perquè, en realitat no es poden aplicar ni les unes ni les altres perquè el que es dilucida és qui ostenta el poder, és una lluita pel poder. I això és el que s’ha de tenir clar. A partir d’aquí podrem definir què hem de fer al Congrés de Madrid i com ho hem de fer.

A Madrid la idea principal és debilitar el règim del 78 i tots els que el sustenten.

Primer no facilitant la investidura de President de Govern, criticant totes les actuacions repressives tan polítiques, com econòmiques, socials i especialment policials i judicials.

Segon, criticant-t’ho arreu de l’estat espanyol, fent de portaveus i altaveus des del Congrés de Madrid, a tota la península.

L’1-O, per nosaltres, va significar reafirmar-nos en el nostre objectiu (malgrat tot el que va passar després), però, a la UE, tan sols va ser el primer pas per adonar-se del que passava aquí. Ara, i sobretot després de les sentències, estem a l’escena mundial, al costat de lluites com les de Xile o Hong Kong per citar-ne només dues. A més a tot el món, a molts organismes internacionals i moltíssima premsa estem en primera línia d’atenció. (per cert acaba de sortir la notícia que el Regne Unit acaba de rebutjar l’activació de l’euroordre de detenció de la Consellera Ponsatí, per desproporcionada. Ho acabo de sentir a TV3).(Si és cert, bufetada increïble a l’Estat Espanyol).

En canvi a Ñ tot just ara, després de les sentències i especialment des del 14/10 estan començant a despertar-se i a saber i entendre alguna cosa, sinó recordem les diferents manifestacions a llocs com el País Basc, Madrid, però també Andalusia, Canàries, a part dels Països Catalans, i ho hem d’aprofitar. Des de Madrid s’ha de fer de difusors a tot Ñ, anunciant que hem decidit marxar i que denunciem la deriva dictatorial de l’EE, explicant com s’ensorra l’EE amb totes les esquerdes que se li han obert, una a una des de ja fa temps.

Però per lluitar contra el poder d’un estat, que a pesar d’estar en crisi té encara una força molt important, i, per debilitar-lo, cal anar-hi tots a la una. Per això és important una candidatura unitària i això només ho ha demanat l’ANC i JxC.

ERC està més preocupada per si ella guanya les eleccions a Catalunya i demostra la seva hegemonia al territori, però, per fer què? Ampliar la base? I això què vol dir i com es fa? Mentre, s’ha de diferenciar dels altres grups independentistes (i això només es pot fer criticant l’adversari) i mentre ens critiquem, a Madrid es freguen les mans. Volen facilitar, abstenint-se,  la formació de govern del PS, com es va veure en la darrera elecció de President del Govern? I amb això com el debilitem a l’estat? I aquí, on és la unitat?

ERC ens diu que les eleccions son una nova oportunitat per demostrar la fortalesa del republicanisme català en el seu conjunt i per fer créixer la base social. Torno a dir, com? Presentant-nos com a rivals entre nosaltres? També ens diuen que la seva formació és la única independentista que té possibilitats de guanyar a Catalunya (potser si) i la única que pot garantir  la victòria de l’independentisme. Això últim és una bajanada i pura demagògia, perquè si no es presentessin els seus vota anirien a altres forces independentistes i perquè la victòria del republicanisme, en el seu conjunt, és la suma de TOTES les forces polítiques que s’hi presenten perquè sense aquesta SUMA, l’independentisme no guanya i, per tant, tan importants son els vots de la formació més votada com els que treuen menys vots.

Per altra banda la CUP es presenta per primer cop a unes espanyoles. Què volen fer? Criticar els companys de viatge, suposo que no, encara que han començat fent-t’ho, criticant la llei Aragonés i demanat la dimissió del Conseller Buch, que encara que s’hi pugui estar d’acord (jo mateix he publicat un article en aquest sentit), no sabem què hi pinta en les espanyoles i molt menys sense arribar a un debat de fons sobre el paper de les policies democràtiques i les repressores de l’estat i què s’ha de fer a Catalunya . El que és evident es que les seves bases, mirant-se només el seu propi llombrígol, varen decidir, per poc, presentar-se en solitari i avortant, amb aquesta decisió, una possible candidatura unitària que estava molt madura entre forces de JxC i el Front Republicà del Dante Fachín (en el que hi participava Poble Lliure, una de les formacions de la CUP), oberta a altres formacions i que hagués  significat una magnífica ocasió d’exemplificar la unitat independentista.

Finalment ens queda JxC unes sigles que varen significar una candidatura important a les eleccions del 21D però que després han estat manipulades pel PDCat presentant, en el seu sí, discrepàncies incomodes entre els sectors progressistes i els conservadors, que s’ha traduït en pactes, bàsicament del sector PDCat, amb forces unionistes defensores del 155, com el PSC, en acords municipals i a les diputacions. Malgrat això és la única força que preconitza la unitat i, a més, un clar No a Pedro Sanchez i, aquesta posició li atorga una certa credibilitat perquè ho ha demostrat en fets i no solament paraules.

Tots ells, malgrat no haver estat capaços de fer una candidatura unitària tampoc han fet dues coses bàsiques per actuar a Madrid:

1ª. Si no hi unitat de llista al menys es pacta un programa de mínims, conjunt, per presentar-se a les eleccions o, com a mínim, després.

2ª Tampoc s’ha sabut fer un únic Grup Parlamentari de tots els independentistes per aplicar aquest programa amb la força que pot tenir una sola veu. (P.S: La proposta de la Laura Borràs en el debat de TV3, abans de la publicació d’aquest article, ha estat rebutjada, tan per ERC com per la CUP, mostrant només un interès propi i cap desig d’unitat. Simplement penós).

Sembla que es podria arribar a reivindicar i exigir a Madrid, aquest programa de mínims:

1.- Llibertat i drets polítics. Prou vulneracions dels drets humans i civils bàsics. Prou vulneració dels principis de la democràcia. Prou vulneració dels acords assumits en la pròpia Constitució Espanyola. Prou conxorxa polític-judicial. Separació de poders efectiva. Prou intromissions del poder judicial sobre el Parlament de Catalunya. Trencament efectiu amb totes les pràctiques i símbols feixistes del franquisme . Prou Estat dictatorial.

2.- Amnistia i prou repressió. Prou violència policial contra la ciutadania de Catalunya. Prou violència contra els professionals dels mitjans de comunicació que pretén alterar  el dret a la llibertat d’informació. Exigim comissions d’investigació sobre els abusos de la Policia Nacional i la Guardia Civil i depurar responsabilitats. Exigim la retirada de les forces de seguretat de l’Estat espanyol. Prou presó i exili. Prou detencions arbitràries.

Exigim una Llei d’Amnistia  per a tots els presoners polítics jutjats pel Tribunal Suprem espanyol i la fi de totes les causes contra l’independentisme,  l’alliberament immediat de tots els presos polítics i el lliure retorn de tots els exiliats.

3.- Autodeterminació i plena Sobirania del poble de Catalunya. Reivindiquem la plena validesa del referèndum de l’1-O i la voluntat d’avançar cap a la culminació de del procés d’autodeterminació fins assumir la independència.

Per superar la situació actual Exigim que es faci efectiu el dret d’Autodeterminació reconegut per NNUU i que es faci un referèndum d’autodeterminació organitzat pel govern de Catalunya amb l’acord del govern espanyol i supervisat per autoritats internacionals. Si és favorable a la independència , proclamació immediata de la República Catalana.

4.- Denunciar totes les esquerdes que enfonsen el règim del 78 i que son causes que no ens afecten, només als catalans, sinó a tota la ciutadania del propi estat espanyol i, per tant, fer-ne denúncia per tots els indrets de l’EE.

5.- Rebutjar i reprovar la monarquia (amb els seus casos de corrupció, el cas Noos i l’abdicació del Rei Joan Carles) i declarar Felip VI, persona non grata, com ja s’ha fet a molts municipis de Catalunya, aprovant mocions en aquest sentit en els Plens Municipals.

6.- Rebutjar el 155 i no fer cap pacte amb els partits que l’apliquen.

Aquest seria el colofó de tota la campanya per les eleccions espanyoles i saber quins partits apliquen la majoria d’aquests punts ens ha d’ajudar a decidir el nostre vot.