11 de setembre de 2012
He rebut alguna comentari (sempre constructiu) en el sentit que algunes
persones implicades en l’Assemblea, sobretot les que han format part del
Secretariat Nacional (SN) en els darrers anys, podien interpretar l’article com
una critica, una censura a com han gestionat l’ANC i a la feina que han fet els
respectius SN. Més encara, tenint en compte el fet que estic a l’ANC des del
principi, que vaig ser-ne vicepresident del 2013 al 2105 i membre del SN del
2012 al 2015. Em deia el company que a l’article li sobrava alarmisme i li
faltava constructivisme.
Les persones que em coneixeu la meva trajectòria sabeu que la
meva intenció no podia ser aquesta de cap manera. L’article pretenia resumir
algunes realitats perquè és bo dir les coses tal com són, Les realitats no es
poden amagar si no és dient mentides o tergiversant la veritat.
Respecte a l’AGO, les xifres i els percentatges de les votacions són les
que són. Cadascú les pot interpretar a la seva manera i com cregui convenient. Em
reafirmo en el fet que la majoria de justificacions de la ponència per no
acceptar segons quines esmenes eren de poc nivell i mancades d’argumentació i,
sobretot, no acabo d’entendre que moltes no fossin transaccionades i, per tant,
acceptades, ja que el que feien era desenvolupar punts només enunciats en la
ponència amb un redactat massa obert, massa políticament correcte. Que el Full de ruta
aprovat és, en bona part, fluix pel que fa a continguts i ha estat redactat amb
poca capacitat d’anàlisi crítica, d’audàcia i de gosadia. Si l’analitzem,
comprovarem que no hi gaires canvis substancials respecte a l’anterior del
2019-2020.
També, cal reconèixer que sempre (i remarco, sempre!) és molt difícil que
prosperin els textos de les esmenes que es presenten en una AGO, per això és
molt important la capacitat de transacció d’esmenes.
Vaig escriure un article alarmista? Més aviat diria que era un article amb un toc
d’alarma, entenent “alarma” com un “avís o senyal fet en cas de perill”. Més
encara, en psicologia es defineix “alarma” com el “sistema mobilitzador del
comportament que prepara immediatament una resposta adaptada a una situació
urgent.”
Crec que molts estarem d’acord que ens trobem en un context sociopolític
molt complicat i que el perill que l’Assemblea no sàpiga o no pugi respondre-hi
adequadament existeix. Ni el context, ni la situació de perill és culpa de les
persones que han gestionat l’ANC en els darrers temps. Estic segur que, més
enllà de les diferències d’opinió i d’estratègia, comparteixo amb la majoria de
secretaris i secretàries l’objectiu d’independència, d’un país millor i que
tots volem el millor per l'Assemblea i
per al país. Conec molt bé les bambolines de l’ANC i sé com n’és de complicada
la feina d’un SN. A més, hi ha un punt molt important i és que els espais i els
contextos actuals són molt diferents als de l’etapa 2012-2015.
Faltava constructivisme, em deia el company. Segurament, perquè l’article
intentava fer evidents algunes realitats i que els números es poden presentar de moltes
maneres. El constructivisme estava en les esmenes.
És cert, però, que cal intentar ser sempre propositiu i constructiu. El que
jo anomeno “l’esperit Assemblea”: pensar i actuar sempre en positiu. També sóc
dels que crec que qualsevol organització, i l’ANC no n’és una excepció, les
formen, les constitueixen i les fan realitat, les persones. Més enllà de fulls
de ruta, d’Estatuts i Reglaments, l’ANC serà més útil, més eficient, més
influent, més decisiva, més transversal, més independent, segons les persones
que formin el seu Secretariat Nacional i segons qui siguin les que ocupin els
càrrecs de més responsabilitat.
I més encara.. Depèn, també i com sempre, de nosaltres. L’ANC és la
principal organització independentista de la societat civil. La seva xarxa
territorial és la més extensa, present arreu del país. Les seves sectorials,
autèntics lobbies de pressió en els
seus àmbits naturals, omplen de contingut el missatge de l´ANC i les fan
indispensables de cara al procés constituent de la República. Les assemblees
exteriors presents arreu del món col•laboren a ampliar-ne el ressò
internacional. Aquesta xarxa, els seus prop de 50.000 associats i l’experiència
organitzativa de gairebé 10 anys fan que sigui la principal eina de què
disposem per fer efectiva la independència i proclamar la República catalana.
Quin camí hauria de seguir l’Assemblea a partir d’ara? No seré jo qui ho
decideixi, però si que puc donar la meva opinió, propositiva i constructiva.
Faig meves
algunes propostes treballades amb alguns companys i que després no han tingut
el recorregut que volíem i que sens dubte mereixia.
1. Suport total al Consell per la República,
que cal que sigui l’òrgan de representació i coordinació de tot el moviment
independentista.
2. Promoure i/o donar suport a totes les
mobilitzacions populars que tinguin per finalitat defensar els progressos
assolits o defensar les posicions guanyades, ja sigui amb iniciatives sorgides
de les mateixes organitzacions civils o del Consell per la República.
3.
Dinamitzar i coordinar la Taula de partits
i entitats i
exercir el paper d’àrbitre quan calgui. (Malgrat que l’esmena que proposava la
creació d’una Taula de partits i entitats no prosperés, res no
impedeix de constituir-la. No és imprescindible que figuri en el Full de ruta.)
4. Promoure la constitució de Consells Locals
de la República a totes les poblacions catalanes de més de 1.000 habitants.
5. Impulsar les campanyes de tipus econòmic i
financer que tinguin per finalitat l’empoderament de la ciutadania i la
desconnexió de les xarxes empresarials vinculades amb el model
econòmico-financer de caràcter global.
6.
Impulsar una campanya que tingui per
finalitat debatre i arribar a grans pactes
sobre el futur que volem per al nostre país, com la millor manera
d’eixamplar el suport social i polític a la instauració de la República
Catalana.
7.
Que es respectin les diferents estratègies
dels partits independentistes, tant a les Cortes espanyoles com al Parlament
Europeu, sempre que responguin a un
repartiment de papers dins una estratègia comuna, que tingui com objectiu
el desgast del règim del 78 i la projecció internacional de la causa del poble
català.
8. Que les properes eleccions al Parlament de
Catalunya, siguin plantejades com a eleccions constituents per les forces
independentistes. La fórmula que més demostraria a l’electorat la unitat en l’estratègia compartida i en l’objectiu
final seria que es presentessin agrupades
en una única candidatura d’unitat catalana . Tan si és així, com si
decideixen presentar-s’hi en candidatures separades, el compromís assumit hauria de ser, que si assoleixen la
majoria absoluta d’escons i superen la meitat dels vots emesos, es declararà instaurada la República Catalana
proclamada el 27 d’octubre de 2017 i s’obrirà un període constituent que culmini, al cap de
sis mesos com a màxim, amb la celebració d’un referèndum per aprovar la
Constitució del nou Estat i la posterior convocatòria de les primeres eleccions
de la República.
Volem una ANC amb mentalitat i estratègies renovades i amb capacitat de
lideratge que pugui reforçar i potenciar la unitat d’acció de tot el moviment
independentista. Una “nova” ANC, acompanyada d’una coordinació real i efectiva
entre les forces polítiques, les institucions i la societat civil. És el millor remei per
evitar caure en un bucle “processista” sense fi o, el que seria encara pitjor,
en un desgavell, desorganització i descontrol del moviment, en un campi qui
pugui en què tothom actuï segons els seus criteris i estratègies.
