La literatura amatòria de l’escriptor valencià Joan Roís de Corella gira a l’entorn d’un tema recurrent: parlar de l’amor i parlar-ne com a sinònim de fracàs i desengany. El text que se’ns proposa de comentar pertany a la més coneguda de les obres de l’autor, La Tragèdia de Caldesa que narra en primera persona el desemmascarament per part de l’autor de la traïció de la seva amant.
Roís de Corella presenta en
el conjunt de la seva obra profana una, en paraules de Lola Badia, “filosofia
del desengany amorós” que és aliena a qualsevol solució positiva, fins i tot
matrimonial. Per a Roís, existeix una perillositat extrema en l’amor hereos i,
davant de la “passió d’amor” no hi ha cap altra sortida que el desengany. Roís
sembla seguir el mestratge de March que sap, malgrat vacil•lar en el desig que
així fos, que la dama no pot ser honesta (amor pur) i deshonesta (amor carnal)
alhora, i que no li queda altre remei que odiar allò que li és favorable i estimar
allò que l’irrita:
Lir entre carts ma voluntat se gira
Tant que yo•us vull honesta y deshonesta;
Lo sant hair, aquell del qual tinch festa,
E plau-me ço de què vinch tost en ira.
En una part de la literatura
de Roís podem trobar indicis que semblen representar una resposta a les
reflexions, als dubtes, a les incerteses, a les contradiccions i a les
tribulacions d’Ausiàs March. Per a Roís, la dona idealitzable no pot tenir res
a veure amb la “passió d’amor”. La satisfacció de l’impuls sexual és totalment
incompatible amb l’honestedat de la dona; per tant, la dona com a ideal no pot
tenir res a veure amb l’amor i, lògicament, per a l’amador només pot significar
una experiència de fracàs i desengany.
La prosa en la literatura de
Roís de Corella en general i de la Tragèdia de Caldesa en particular, presenta
un estil força diferenciat de la sintaxi i el lèxic màrquià. Roís de Corella fa
servir una prosa que es caracteritza per l’ús de construccions semblants a les
llatines (participi de present) i per una abundància de perífrasis i de
cultismes i llatinismes; el llenguatge retòric i ampul•lós i la preferència per
l’hiperbàton i l’al•literació són unes altres de les característiques de la
seva escriptura. És el que vingué en denominar-se valenciana prosa i que, tant
Roís com altres escriptors coetanis, utilitzaven amb la clara intenció de
dignificar el català, tot apropant-lo al llatí i, d’aquesta manera, produir una
sensació de desviació de la llengua habitual d’ús quotidià.
Francisco Rico, en el seu
pròleg a Tragèdia de Caldesa i altres obres, referint-se a la “valenciana
prosa” remarca el següent: La base del llenguatge es troba, sense cap dubte, a
la “valenciana prosa”, la tramoia cultista la qual concilia els ressons
religiosos procedents de la Bíblia (“Anau, maleïts, al foc eternal !; “Lo món
en nombre, pes e mesura regint”) o dels planys de la Verge (“...diga cascun si
semblant dolor a la mia jamés ha sofert...”) i de les hipèrboles sagrades de
l’eròtica medieval (“en açó passen los infernats...).
Segons Jordi Carbonell, Roís de Corella sembla utilitzar la seva obra
profana com una “tècnica de terapèutica sentimental, com un mitjà per alleujar
els seus propis sofriments amorosos. Una
obra que reuneix algunes similituds amb l’obra poètica d’Ausiàs March, ja que
ell també és un escriptor que beu de les fonts clàssiques (Sèneca, Ovidi) i que
barreja i contraposa el món clàssic i cristià. També l’acosta al poeta de
Gandia una similitud en l’ús d’un determinat lèxic i temàtica (per exemple, la
constant aparició, en un i altre escriptor,
del substantiu “dolor”).
Parafrasejant el títol de Lola Badia, "De Bernat Metge a Roís de Corella", sembla
del tot evident que existeix un lligam intrínsec entre escriptors com Bernat
Metge, Ausiàs March o Roís de Corella. Un lligam que cal relacionar amb els
aires de la “nova cultura” humanística
que venia d’Itàlia. L’obra d’aquests escriptors, deixant de banda la
seva grandiositat i qualitat literàries, i sobretot l’obra en prosa de Bernat
Metge i Joan Roís de Corella, és segurament la més representativa del vessant
classicista de les antigues lletres catalanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada