Ausiàs March, el poeta de Gandia, s’alça majestuós i planeja per
damunt de totes les seves poesies. Els seus pomes, com diu Jordi Rubió: Són com fulls arrencats d’un diari. Les
confessions d’un poeta. Ausiàs March és la seva obra, hi viu en cada ratlla. [1] Ell
és l’home que va consignant en poemes les seves lluites interiors, els seus
fracassos, els seus pecats, els seus remordiments i la seva gran tristesa. Ell
és, però, també, el “mestre d’amor” i ningú se li pot comparar en pràctica
amorosa:
Doncs, si d’amor algun parlar m’escapa
Que la raó
no·l lloe ne l’aprove,
No sia algí que los dits meus reprove.
Dels grans
secrets que amor cobre ab sa capa,
De tots
aquells, puc fer apocalipsi.
Jo de
fallint, amor farà eclipsi.[2]
Ell, “el mestre” és l’únic dipositari de la saviesa en l’art amatori.
Si en l’inici d’aquest poema l’autor es dirigeix a un públic molt determinat: Tot entenent amador mi entenga [3],
en el darrer vers manifesta que l’únic “entenedor” d’amor és ell mateix.
La impressionant personalitat de March és el detonador que fa esclatar
la poesia catalana del segle XV. Tot canvia, a partir de March, i els trets més
remarcables d’aquest canvi són:
-
a) l’ús del
català –amb la incorporació de lèxic i formes pròpies de la vida quotidiana- en
lloc de l’occità;
-
b) l’adopció
del llenguatge i de les anàlisis de la realitat pròpies de l’escolàstica;
-
c) una
voluntat de duresa, d’autenticitat, de rebuig del sentimentalisme.
Un lector actual que llegeixi Ausiàs March segurament se sorprendrà
del to doctrinal, moral, de vegades sentenciós de molts dels seus versos. El
bisbe Torras i Bages considerava Ausiàs March com un poeta filòsof, ja que,
deia: la seva poesia revela una intensa
cultura filosòfica [4].
Trobarem, doncs, en la poesia de March, i sobretot en aquella que està
aplegada sota el nom de cants Morals,
ingredients culturals procedents de l’escolàstica i de la teologia. El poeta
demostrarà abastament la coneixença d’autors com Aristòtil, Sèneca, Ovidi,
Virgili i d’altres de cristians com sant Tomàs. En el poema LVII, per exemple,
el poeta de Gandia segueix Aristòtil, Sèneca i sant Tomàs i tracta el tema de
la mort voluntària, la qual és noble quan el qui s’ofereix a ella ho fa per
grandesa d’ànima. Fa una distinció entre el suïcidi (“voluntat iniqua o opinió
vana”) i la generosa mort de Jesucrist:
Alguns passats que voluntat iniqua
Los
féu morir, o l’oppinió vana,
Aquests
no llou, mas los de penssa sana,
Volents
morir pwe fwer lur arma
riqua,
Perdent
un poch per l’infinit atendre,
Guanyant
lo goig que al Fill de Déu costa.
Gran
és lo é, segons aquesta costa,
Que
per la mort de tal Hom s’agués
vendre.[5]
En el poema LXXXVII podem veure un text relacionat amb el poeta llatí
Virgili. A més, podem observar la semblança directa amb uns paràgrafs del
llibre III de Lo Somni de Bernat
Metge:[6]
Cell Texion qui·l
buytre·l menga·l fetge
E per tots
temps brota la carn de nou,
En son
menjar aquell ocell may clou;[7]
En el pomea XI, trobem a March parafrasejant un text de
Sèneca:[8]
¿Quins
tan segurs consells vas encerquant,
cor
malastruch, enfastijat de viure? [9]
També la doctrina aristotèlica i la seva divisió del bé (profitós,
delitable i honest) així com frases del mateix Aristòtil apareixen sovint en
l’obra de March:[10]
Tres coses són que lunyen bon voler:
Dan,
e des-alt e gran iniquitat.[11]
Casqú
requer e vol a son semblant;[12]
L’elaboració d’aquest llenguatge poètic, doncs, beu
directament de les fonts de l’escolàstica.
Els “cants d’amor” de March es veuen també impregnats de tota aquesta
filosofia que, al costat de la predicació mendicant, obligava que qualsevol
formulació teòrica sobre l’amor als segles XIV i XV impliqués l’amor humà amb
el sexe i aquest amb el pecat.
La interpretació dels distints tipus d’amor ha depengut
sempre de la tendència filosòfica de cada època. Al segle XV, tant la teologia
com la ciència mèdica oferiren les seves visions, els seus punts de vista,
sobre l’amor. Des del punt de vista moral, la “passió d’amor” és una forma
d’idolatria i March no se n’està de consignar-ho quan, adreçant-se a una dona,
afirma: vós sou món Déu. Aquesta
expressió hiperbòlica amaga en el fons l’expressió rotunda d’un error
d’estimació irreparable i fatal. Si l’enamorat pensa de debò que la seva
estimada és Déu, vol dir que renuncia a la Redempció i escull la condemna
eterna. L’enamorat, doncs, ha perdut el
seny, ha perdut la raó i aquí és on acaba la teologia i comença la medecina.
A l’Europa cristiana dels segles XIV i XV l’amor
s’associava amb passió i, per tant, amb desordre i pèrdua del control racional.
Diu Lola Badia parlant de Llull i de Jordi de Sant Jordi:
El
cervell posseeix materialment tres cambres, cèl•lules o ventricles. El primer
ventricle, situat al darrera del front, estatja la funció sensitiva de copsar i
reunir les dades dels cinc sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust, tacte).
El ventricle frontal també coordina les dades de fora, que ara esdevenen
imatges sensibles, i les passa al segon ventricle, situat al darrera d'aquest,
al damunt del paladar, on resideix la funció fonamental del coneixement sensitiu,
que és la de relacionar aquestes imatges les unes amb les altres, inicialment
per a valorar-les com a favorables o desfavorables en la subsistència
immediata. El tercer ventricle, situat a la nuca, és la memòria sensitiva,
entesa com un arxiu permanent d'imatges. L'enorme prestigi de la tradició
trobadoresca havia transformat la passió amorosa en centre d'interès primordial
per als homes de lletres, en principi per a exaltar-la, però després també per
a debel•lar-la. L'òptica naturalista, al•ludida més amunt, vehiculada per la
literatura mèdica, situava el tema central de la lírica entre les disfuncions
del coneixement sensitiu, concretament les vinculades a les operacions del
segon ventricle. La passió d'amor deriva d'una hipertròfia en la valoració de
la imatge sensible de l'ésser estimat; la funció del segon ventricle que es
desregla sol anomenar-se cogitativa o estimativa (Llull, però, en diu
fantasia).
Durant l’Edat Mitjana aquesta “passió” es va coneìxer amb
el nom d’amor hereos (del grec eros) i se la considerava una malaltia
suficientment greu com perquè figurés, no només en els manuals de medecina,
sinó també en els vademecum (anomenats viàtics). Arnau de Vilanova, prestigiós
metge lleidatà, va dedicar un tractat en llatí al tema de la “malaltia d’amor”
i la ciència, per tal de trobar-hi un remei, va donar naixement als levotaris,
que eren un conjunt de receptes que permetien guarir qui estigués posseït per
aquesta malaltia. (Bernat Metge fa una paròdia dels levotaris en la seva obra
irònica “La medicina apropiada a tot mal”).
La literatura catalana anava plena de descripcions del
“mal d’amor”. Un poema de Jordi de Sant Jordi presenta un debat o confrontació
entre tres contendents (lo cor e•ls ulls
e mon fin pensamen) que es disputen els favors d’una dama. En aquest poema
es recull una descripció dels principals símptomes de l’amor:
E vets açí en quin treball ten gran
Visch quescun jorn que
bella dona fa:
Vey d’una part
los ulls qu’estan ploran,
E
d’autra•l cor angoxosos qie•s perdra
Y el pensament en
pensar occupats
En llegir March, doncs, hem de tenir
en compte els referents morals de l’època, tot el cos de pensament científic i
religiós que circulava sobre la passió amorosa. D’aquesta manera, ens podrem
fer càrrec dels problemes de consciència d’Ausiàs March, del seu permanent
estat de contradicció, del seu sentit de culpa pel fet d’estimar profundament,
desitjar la dona i sentir que no podia fer res per evitar-ho.
[1] Rubió i Balaguer, Jordi. De l’Edat Mitjana al Renaixement. Figures
literàries de Catalunya i València. Obres completes. Volum 10, p. 180-181.
Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserat.
[2] Poema LXXXVII, V. 325-330
[3] Íd. V. 1
[4] La Tradició catalana, part II, cap. V.
[5] Poema LVII. Vers 33-40.
[6] En
aquest poema, March introdueix una analogia entre els seu estat d’enamorat i el
gegant mitològic Tició (Texion), un dels criminals que els clàssics situaven
dins del Tàrtar, el recinte tancat del més enllà. Virgili en parla al llibre
sisè de l’Eneida i també Sèneca en la tragèdia que porta el nom de Hercules
furens. Bernat Metge en fa menció en Lo Somni III, 2 (los voltors menysprearen
lo fetge de Tició) quan el poeta Orfeu fa una descripció de l’infern clàssic
tot mesclant textos de Sèneca, Dante i Virgili.
Els predicadors cristians
barrejaven sovint l’infern de la doctrina oficial de l’església amb el Tàrtar
clàssic. El Tixió de March és, doncs, un producte natural d’aquesta mena
d’aiguabarreig cultural, presidit sempre, però, per l’església.
[7] Poema
XIII. Vers 17-19.
[8] Ausiàs
March realitza en aquests versos una adaptació d’una frase de la tragèdia
Agamemnon, de Sèneca. És la que pronuncia Clitemnestra moguda per la seva
passió d’amor vers Egist, quan, amb un punyal a la mà, assassina el seu marit:
Coratge pereós, quins segurs consells vas cercant? Per què•t debats,
que la millor via ja és determenada, ço és: que mats ton marit. (traducció
de Tomàs Martínez per a la col•lecció “Els Nostres Clàssics”).
[9] Poema
XI. Vers 1-2
[10] Les
idees d’Ausiàs March sobre el bé, el plaer, la virtut i l’amor procedeixen
fonamentalment d’Aristòtil i de la Summa de sant Tomàs. Tot el seu cançoner es
basa en la gran teoria escolàstica de la qual manlleva doctrina i fórmules.
Amadeu Pagès, en la seva
obra “Auzias March et ses prédecesseurs”, recorda que la doctrina aristotèlica,
de la mateixa manera que admet tres causes d’amistat, també en recull tres
d’odi: la injustícia, el desplaer i el mal. Aquests tres conceptes escolàstics
es corresponen en el vocabulari marquià amb els de iniquitat, desalt i dan.
En referència al vers 9 del
poema XIII, recull unes paraules d’Aristòtil: Uns, entre ells Empèdocles, han
dit que l’amistat consisteix en una certa semblança, i que “els éssers que
s’assemblen són amics”.
[11] Poema XL. Vers 9-10
[12] Poema XIII. Vers 9
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada