“La biblioteca
ideal”?… ¿“Un llistat d’obres” considerades valuoses i, per tant, dignes de ser
estudiades i comentades?… “Valuoses”,
per què? Per la seva estètica? Pels seus valors humans? Pel seu valor
literari? Per la seva representativitat? El cànon és, com diuen alguns, la
“llista d’èxits del poder de torn”? ¿El cànon està al servei d’un gènere, una
raça, una classe social i un mode sexual determinats?
Preguntes similars
poden venir a la ment d’aquell que reflexiona una mica sobre el significat de
la paraula “cànon” referida a la literatura. Perquè el fet d’establir un cànon
literari ( “cànon”, una paraula d’origen grec –kanon- que significa “regla, mesura” i per extrapolació,
“correcte, autoritzat”) ha conduït la
crítica literària actual a establir un intens debat sobre el tema.
David Vilaseca, [1]
creu que el debat actual sobre el cànon es polaritza al voltant de l’oposició
ordre-subversió i que cal plantejar algunes qüestions importants com,
l’exclusió o la posició subordinada i sovint marginada de les dones; l’exclusió
i la marginalització des les literatures i dels escriptors no euroamericans i
l’aparició de cànons alternatius.
Sembla evident que
l’hegemonia mascla WASP (White Anglo-Saxon Protestant) ha estat la que ha
exercit durant dècades l’autoritat sobre l’estètica, les funcions i el “catàleg
d’obres mestres” que és el cànon. Els jueus, els afroamericans, els gais, les
lesbianes, els escriptors dels països “descolonitzats”… han restat exclosos
sistemàticament de qualsevol selecció d’obres i escriptors. També, però, i en
un sentit més general, les dones escriptores, la literatura de les nacions
sense estat, dels pobles en diàspora, de les llengües minoritàries i de les
llengües minoritzades, han estat també separats i marginats del cànon
hegemònic.
Luís Beltrán, [2]
parla del cànon com a sinònim de conservadorisme. Afirma que és l’herència del
passat, l’autoritat i l’autoritarisme i vol enfrontar-hi la utopia, entesa com
a sinònim de radicalisme, d’esperança de futur, de crítica i criticisme. Aquest
conservadorisme de què ens parla Beltrán és l’hereu d’aquella política
imperialista i racista que evidenciava T. Macauley l’any 1835 quan deia: “un
sol prestatge d’una biblioteca occidental val més que tota la literatura de
l’Índia i d’Aràbia juntes”.
Aquesta afirmació
de Macauley porta implícita una consideració: la de cultura “pròpia”, “natural”
i “superior” amb què determinats pobles ,estats, races i sexe han imposat la
seva visió del món. És aquesta, una consideració que, encara avui dia, continua
vigent i que fa que les tradicions nacionals dels Estats més poderosos
s’imposin sobre les de les nacions sense estat o, com dèiem abans, de les
nacions en diàspora. Aquesta consideració fa que, encara avui dia, les dones,
les persones no heterosexuals, les classes socials marginades i les “altres”
races continuïn en una situació menysvalorada i, en molts casos menyspreada.
Qualsevol debat
actual sobre el Cànon ha de tenir ben present les investigacions i les
aportacions que els diferents corrents crítics, sorgits en el segle passat a
partir dels anys cinquanta, han anat desenvolupant. Els corrents
postestructuralistes, -deconstrucció, postmodernisme- el marxisme, el feminisme
–amb l’estudi de gèneres- la teoria queer,
la perspectiva gai i lesbiana, l’historicisme, els estudis ètnics i
postcolonials, tots ells volen aportar, volen tenir veu en aquest debat sobre
el Cànon.
[1]
Vilaseca, D. Consideracions sobre el
problema del cànon a la crítica literària actual, dins de la revista Serra
d’Or, núm 445, pàg. 47-49.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada