Els crítics neohistoricistes tenen la
voluntat de lligar l’obra literària al context històric en el qual sorgeix.
Pretenen situar el text en el marc contemporani de fets, idees, conflictes i
interessos. De fet, el neohistoricisme no només ha rebut els atacs ja
previsibles dels crítics formalistes, sinó que també alguns crítics marxistes
li han censurat la poca consistència del seu concepte d’història.
Stephen Greenbalt va exposar algunes de les
bases teòriques del moviment en els seus llibres Shakespearean Negotiations; Renaissance Self-Fashioning i Marvelous
Possesions. És partidari d’una “poètica cultural” que estudiï les
negociacions, transaccions i canvis socials i culturals que hi ha en l’obra
literària. Greenbalt suggereix que la crítica hauria de centrar-se en les
creences col·lectives, les pràctiques socials i els discursos culturals que
donen forma a una obra específica.
L’última meitat del segle XX ha observat la
fi de la dominació colonial d’alguns països europeus sobre una part del món. La
majoria dels països colonitzats han aconseguit la independència. Al mateix
temps, els grups ètnics que vivien en situació de dispersió van emprendre una
lluita per acabar amb les pràctiques racistes i per aconseguir la igualtat amb
les ètnies locals majoritàries.
La crítica literària que ha pres com a
objecte d’estudi la raça i l’ètnia ha ajudat a posar en primer pla la
importància de la identificació racial en la societat i a qüestionar les normes
d’estudi literari que ignoraven els aspectes racials. Cornel West amb articles
com La nova política cultural de la
diferència han col·laborat al fet
que s’hagi produït un canvi significatiu en la sensibilitat i l’actitud
d’alguns crítics i artistes. West en el seu article ens parla de la diversitat cultural d’una gran majoria
d’habitants del planeta, una majoria oblidada i marginada per les xarxes de
comunicació internacional i per les èlits postcolonials repressives. Estem
assistint, diu, “a la desfeta de l’homogeneïtat cultural WASP, i a
l’enderrocament de l’efímer consens liberal. Cal denunciar les exclusions, els
silencis i les cegueses d’aquesta homogeneïtat cultural i de les seves
arnoldianes nocions sobre el cànon.” [1]
Edward Said, amb el seu llibre Orientalism (1978), inaugura una nova
àrea d’estudis dins de l’acadèmia nord-americana, que ha estat denominada
“anàlisi del discurs colonial”, o “teoria postcolonial”. Darrere d’ell, i des
de perspectives teòriques diferents, com la psicoanàlisi de Homi Bhabha, o el
que s’ha vingut a denominar “semiosis colonial” de Walter Mignolo, s’ha anat
bastint la teoria postcolonial, un procés que ha donat lloc a un fenomen
descrit en termes de “mestissatge”
“hibridisme” o “transculturització”.
El terme “estudis ètnics” se superposa amb el
de “multiculturalisme”, ja que ambdós designen perspectives i enfocaments que
se centren en les qüestions de la raça i la identitat cultural. Aquest moviment
d’afirmació d’allò que és multicultural afecta als estudis literaris en el fet
que la literatura reflecteix aquests conflictes entre una cultura comuna,
identificada en gran mesura amb la blanca i els valors i pensament occidentals,
i la resta, que ocupen una posició més marginal.
Stuart Hall, en el seu article Què és el que és “negre” en la cultura
popular negra? [2]
afirma que “El moment actual té una coordenada important, la
descolonització del Tercer Món, caracteritzada des del punt de vista cultural
pel sorgiment de les sensibilitats descolonitzades. Interpreto la descolonització
del Tercer Món en el sentit d’incloure l’impacte dels drets civils i de la
lluita dels negres en la descolonització de les ments dels pobles en diàspora
negra.”
[1]
West, C. La nova política cultural de la indiferència. http://vilaweb.com/AREES/biblioteca/1991/3/3_21.html
[2]
Hall, S. Què és el que és “negre” en la cultura popular negra? http://catedras.fsoc.uba.ar/rubinich/ahall1.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada