Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 175.
Possiblement, no tothom
coneix quin era l’ofici dels Abaixadors, que eren els que igualaven el pèl dels
draps de llana amb tisores grosses. Ni tampoc un altre ofici medieval com el
dels Pedrenyalers, que eren els fabricants d’una mena d’escopeta curta que es
disparava amb pedrenyal (pedra foguera).
I és que al segle XIII,
Barcelona va entrar de ple en una gran transformació.
La ciutat creixia, les muralles s’havien fet petites i van construir-se’n de
noves. En aquells ciutadans medievals una de les fonts de vida era el treball
artesà. Treball que permetia instal•lar els obradors o tallers en petits
espais, a l’entrada de la casa i, de vegades, fins i tot al carrer.
Els qui treballaven un
mateix ofici van anar instal•lant-se tots en un mateix indret, i van donar-li
tal caràcter que el carrer mateix va prendre el nom de l’ofici que s’hi feia.
Amb tal força que molts encara el conserven en l’actualitat i, si passegeu per
Barcelona, hi trobareu carrers com el d’Argenters, Mirallers, Carders, Corders,
Sombrerers o Abaixadors, entre d’altres.
El mestre artesà treballava
a casa amb la col•laboració de la seva dona, els seus fills i filles i, si el
negoci anava bé, tenia algun treballador, assalariat o esclau, i algun
aprenent.
Cal destacar també el paper
de la dona, sovint oblidat o menystingut. En un estudi dut a terme per Mireia
Comas, Carme Muntaner i Teresa Vinyoles, se’ns diu:
*En
la realitat quotidiana medieval i també en l’imaginari, les dones filaven; però
no només filaven, el marc laboral femení era molt més ampli. Sabem que les
dones de la classe menestral, les mullers i les filles dels artesans
treballaven a l’obrador familiar i coneixien les tècniques de l’ofici, si bé la
documentació no les acostuma a citar com a professionals. Mentre que els homes
eren identificats pel seu ofici, elles ho eren en relació amb l’home.”
Avui, a LA CLAU de la nostra
història” parlarem dels oficis de la Barcelona medieval.
Ho farem amb Víctor
Cucurull, el nostre assessor històric i director de la Fundació Societat i
Cultura.
Final
La frase de la setmana de
John Donne, poeta metafísic anglès del segle XVI a qui Ernest Hemingway va
manllevar el títol d’una de les seves obres més conegudes.
La
mort de qualsevol home em disminueix, perquè sóc part integrant de la humanitat.
I, per consegüent, no enviïs ningú a preguntar per qui toquen les campanes;
toquen per tu.
Marxem amb el pensament
posat en tota la nostra gent, la que pateix repressió, presó i exili. Els volem
lliures. Els volem a casa.
Tornem la setmana que ve. Us
esperem aquí, a LA CLAU de la nostra història,
Fins aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada