Pensaments i reflexions
negre sobre blanc....
Sembla sorprenent la
facilitat i rapidesa amb què s’ha liquidat la Crida. El 2 de juliol, Puigdemont
anuncia la seva intenció de crear un nou partit. El 3 de juliol, els associat
rebem un correu en què, entre altres coses, el secretari general de l’associació,
Toni Morral ens diu que “ahir, el president legítim Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i 50 persones més, entre les
quals em compto, vam anunciar la voluntat de convocar el Congrés Constituent
d’un nou partit...” i conclou el correu
dient “Ara, amb la proposta d’aquesta
cinquantena de persones d’impulsar un nou partit polític que reculli bona part
de les propostes de l’actual Crida, caldrà decidir quin és el nostre futur.”
El 8 de juliol ja s’anuncia
una consulta per decidir el futur de la Crida que se celebra entre el 16 i el
18. Els resultats són clars: 7694 vots a favor de transformar la Crida en una
fundació del partit de Puigdemont (un 95,7% dels vots emesos) i 207 en contra.
La participació va ser d’un 40%.
En 15 dies ha desaparegut la
Crida i, casualitats de la vida, quan pràcticament es complien dos anys de la
seva presentació (16 de juliol de 2018).
Resumiria aquests dos anys
d’història de la Crida en tres etapes: La de la il·lusió i l’esperança. La de
les expectatives que cada vegada més esdevenien dubtes. La de la desil·lusió i
la decepció.
Il·lusió
i esperança... Aquell mes de juliol, i malgrat una
presentació a destemps i gens reeixida, molts ens sumàvem al projecte de la
Crida un projecte que es dirigia únicament i exclusiva, a les persones. Una
persona, una opinió i un vot.
Crèiem sincerament que la
Crida no podia ser la regeneració de cap partit. La Crida només seria l’eina
que el país necessitava si es convertia en el moviment polític transversal
(ideològicament i generacional) on es veiés reflectida tota la gent del país
que realment volem canviar les coses, que realment volem la independència i la
República catalana per construir un país millor. Un país que defensi els valors
republicans i una nova manera de fer les coses: més participativa, més
igualitària, més justa, més al servei de la ciutadania.
La Crida s’havia
d’organitzar, tan pel que fa als òrgans interns com en la presa de decisions,
de manera totalment diferent a la que avui en dia tenen els partits polítics.
Més oberta, més transparent i, sobretot, més participativa. La Crida havia de
donar resposta als grans consensos del moviment independentista, totalment
transversals i que, majoritàriament, no responen a cap lògica partidista.
La Crida havia de ser la
resposta que molta gent esperava davant d’un moviment independentista cada cop
més dispers, descoordinat i desconfiat, també envers el paper dels nostres
partits.
Expectatives
que esdevenen dubtes... Tot plegat comença ja en l’assemblea
fundacional de la Crida. Les esmenes més radicals als textos de les ponències
són refusades. El procés electoral per dirigir l’associació és totalment opac:
una única llista tancada nomenada a dit, bàsicament per –imagino- Jordi Sánchez
i el president Puigdemont. A darrera hora i perquè el procés pogués semblar més
democràtic, apareix l’intent d’una segona llista. Tot i així la gran majoria de
noms escollits pertanyen a la llista “oficial.”
Majoria de gent de JxCat:
Jordi Sánchez, Toni Morral, Elsa Artadi, Laura Borràs, Damià Calvet, Gemma
Geis, Ferran Mascarell, Albert Batet, Miguel Ángel Escobar, Assumpció Castellví, Marina Geli, Pilar Calvo... i
molts consellers o diputats.
El procés d’expansió
territorial, de constitució dels corrents ideològics i de les sectorials no
avançava. De manera molt lenta i gràcies a la pressió que constantment
s’exercia des de les bases, la Crida va començar a créixer, sobretot pel que fa
als corrents i a les sectorials. Des de les bases continuàvem creient que era
possible construir la Crida des de baix, ja que des de dalt no hi havia manera
d’avançar.
Un òrgan tan important com
era la constitució del Consell de representants es dilatava en el temps. Els
corrents estaven ja constituïts i treballant. L’expansió territorial avançava
més lentament, però anava endavant. El Consell de representants, però, no
arribava mai.
Desil·lusió
i decepció.... Finalment, el president Puigdemont es
decideix a trencar amb el PDECAT i anuncia la creació d’un nou partit.
L’anunci d’aquest trencament
del president amb el PDECAT és, en principi, una bona notícia. El PDECAT ha
representat des del primer moment un llast per allò que s’ha vingut a denominar
“l’espai Puigdemont”, que ningú sap ben bé què representa, però que el
lideratge del president fa que sigui l’esperança de molts independentistes.
Segurament, aquest trencament s’hauria d’haver produït molt abans i un molt bon
moment hauria estat quan la presentació de la Crida.
El que no s’acaba d’entendre
és perquè aquest “nou partit” pot ser la Crida mateixa que, amb més lentitud de
la desitjable, ha anat construint una estructura basada en els nuclis
territorials, les sectorials i els corrents ideològics. La Crida estava en
condicions de ser aquest “nou partit” transversal, com ho són ja els corrents
ideològics que acull (lliberals, socialdemòcrates i esquerres). La Crida és un
moviment sociopolític que podria créixer encara més amb la desvinculació del
PDECAT del president Puigdemont i que aquest esdevingués el líder de la
formació.
Doncs, no. Cal acabar amb la
Crida i amb tot el que ha representat. Acabar amb tota la feina feta fins ara
per una gran quantitat de gent que creia en el projecte. Acabar amb un moviment
transversal per anar a engruixir les files d’un partit que continuarà dient-se
JxCat i que a hores d’ara ningú sap com serà. Si hem de partir de la
presentació del dissabte 25 la cosa no va per bon camí i sembla una nova
reproducció de l’antic JxCat, potser eliminant algun llast de la vella
Convergència, però mantenint la majoria de les misèries de la “vella política”
que de fet no és vella perquè segueix ben vigent.
La Crida, però, ja està
finiquitada. L’assemblea que s’ha de fer només servirà per certificar
oficialment la seva defunció política. Els resultats de les votacions han estat
clars. Només 207 associats (entre els quals em compto) s’hi van oposar.
Potser aquest ha estat
sempre l’objectiu d’alguns dels que van crear la Crida: guanyar temps per poder
acabar trencant lligams amb el PDECAT i crear mentrestant un bon planter de
possibles afiliats a la regeneració de JxCat.De moment uns 7.694 possibles nous
militants
En tot cas jo no hi seré.
L’independentisme, més que
un nou partit, per molt que clarifiqui els espais electorals, necessita un
autèntic bloc per la ruptura (com el que anunciava el CxRep) un bloc republicà
en què es pugui incloure tothom, d’un extrem a l’altra de l’arc polític. Un
bloc que no serveixi només per disputar i guanyar la Generalitat autonòmica,
sinó que pugui servir de punta de llança per avançar, conjuntament amb la mobilització
ciutadana, en la unitat estratègica, socialment àmplia i ideològicament
diversa, imprescindible per guanyar la independència i la República catalana.
