Deu anys sense en Joan Solà: “Ens hem de plantejar qui som, què volem ser, on anem i com ho hem d’aconseguir.”

Avui es compleixen tres anys de la declaració "interruptus" d'independència. Ja he anat expressant els meus sentiments en els articles "De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme. 2017-2020".

Avui és un altre aniversari que m’interessa molt més commemorar. Avui  fa 10 anys, el 27 d’octubre de 2010, que va morir Joan Solà.

Vaig tenir el gran plaer i l’honor de conèixer Joan Solà. Vaig poder parlar-hi en dues o tres ocasions i també vaig poder gaudir del privilegi de poder-lo entrevistar durant una hora a l’estimat i enyorat “CAL parlar de llengua”. Sempre vaig creure que era un dels tres lingüistes més importants, conjuntament amb Fabra i Coromines, que han estat més transcendentals per a la nostra llengua, perquè continuï sent una llengua viva i moderna, per la seva normalització, que va lligada a la correcció, a l’adequació, a l’ús, a la comunicació....i, també –Solà dixit- a la bellesa.

Solà era un home d'una gran saviesa que va dedicar la seva vida a la llengua; a l’estudi, a l’ensenyament, a la defensa i a la recuperació de la llengua catalana. Un pou de coneixements, però, alhora,  contundent, senzill, clar i didàctic. Un home que acostumava a posar el dit a la nafra i a dir les coses tal com són.

Un home de llengua, però també de país, amb tot el que això significa. El seu missatge sempre va ser clar en aquest sentit: No hi llengua sense país ni país sense llengua. Joan Solà no s’aturava, doncs, en la llengua ni en la lingüística. Sabia perfectament que una llengua no és res sense el poble que l’usa i per això va ser també un militant i un lluitador incansable perquè el català esdevingués algun dia una llengua normal com qualsevol altra.

Els seus treballs, els seus escrits van ser sempre extraordinaris i d’un gran valor lingüístic. Des de la publicació dels Estudis de sintaxi catalana, l’any 1973, fins a la magna obra de la Gramàtica del català contemporani de 2002, va publicar tot un seguit d'obres excepcionals. Els seus articles setmanals al diari Avui eren llegits, no només pels professionals de la llengua, sinó per tothom que d’una manera o altra s’interessava per la salut i la vitalitat del català modern.

El dijous 21 d’octubre, sis dies abans de la seva mort, Solà s’acomiadava dels seus lectors del suplement de Cultura del diari Avui amb l'article “Adéu-siau i gràcies!” Recordava que durant trenta-sis anys va escriure un article setmanal a la premsa, uns 1050 articles, publicats en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991).

Del seu darrer article, vull recordar aquestes ratlles en homenatge al gran lingüista. Unes paraules que expressen a la perfecció el que sentim tots els que estimem les llengües, tot els que estimem la nostra llengua:

Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.