Pàgines

dimecres, 21 d’octubre del 2020

La divisió. La Crida (De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme. 2017-2020)

 

José María Aznar, setembre de 2018: “Dije que antes se fracturaría Catalunya que se rompería España”, ha dicho Aznar tras lo cual ha añadido que “ eso ya se  ha conseguido, ya se ha fracturado”

Potser va córrer molt el Sr. Aznar, però és evident que a finals del 2018 la divisió entre els partits independentistes era ja un fet, que s’ha anat accentuant amb el temps, i que ha afectat el conjunt del moviment independentista. La desconfiança en els partits ha anat desembocant en animositat. Ja no és que no hi confiem, sinó que ens dediquem a l’atac sistemàtic contra els nostres representants. Atacs que, massa vegades, depenen també del nostre propi partidisme. És a dir, els votants, seguidors de JxCat empatitzen més amb aquesta formació i es dediquen a atacar ERC i la CUP (més a ERC que a la CUP) i els d’ERC actuen exactament de la mateixa manera. Després hi ha aquells per a qui tots són iguals i actuen en conseqüència.

No ens cansem de parlar d’unitat i d’assegurar que la independència no és possible si no anem tots a una, però només són paraules o bones intencions perquè els fets no fan més que desmentir-nos.

El juliol de 2018 apareixia un nou moviment: la Crida Nacional per la República. Generava il·lusió i esperança perquè es presentava com un moviment polític, no un partit, que pretenia agrupar persones i que tenia com a únic objectiu la independència i la República catalana. A més, l’encapçalava el president Puigdemont, el president legítim.

És cert que l’estratègia a l’hora de presentar la Crida Nacional no va ser del  tot encertada ni afortunada. Aquell mes de juliol, i malgrat una presentació a destemps i gens reeixida, molts ens sumàvem al projecte de la Crida, un projecte que es dirigia únicament i exclusiva, a les persones. Una persona, una opinió i un vot.

La Crida havia de ser la resposta que molta gent esperava davant d’un moviment independentista cada cop més dispers, descoordinat i desconfiat, també envers el paper dels nostres partits.

Quan tot semblava que es començava a consolidar (això sí, amb molta lentitud) amb els tres corrents ideològics i les sectorials en plena activitat i amb l’extensió territorial força avançada, de sobte en poc més de 15 dies, la Crida desapareix i passa a ser una fundació de JxCat.

Per què calia acabar amb la Crida? Per què acabar  amb tota la feina feta per una gran quantitat de gent que creia en el projecte? ¿Per què acabar amb un moviment transversal per anar a engruixir les files d’un partit que continuarà dient-se JxCat i que a hores d’ara ningú sap com serà, però sí que sabem que continuarà sent un partit amb el que tot això suposa?

Va ser sempre aquest l’objectiu d’alguns dels que van crear la Crida? ¿Mantenir-nos “entretinguts” mentre guanyaven temps per poder acabar trencant lligams amb el PDECAT i crear mentrestant un bon planter de possibles afiliats a la regeneració de JxCat?

La curta història de la Crida no ha fet més que augmentar el nombre d’escèptics independentistes. No ha fet més que augmentar la desconfiança i el recel en la classe política. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada