Els
fruits saborosos, en paraules del mateix Carner, pren com a
models Joan Maragall i Miquel Costa i Llobera. Els poemes tenen com a
protagonistes personatges de diverses edats, de noms grecs, que permeten al
poeta reflexionar sobre la vida humana. Cadascun dels personatges queda
aparellat amb una etapa de la vida i, alhora, amb diferents fruits del cicle
anual.
El motiu que mena Carner a
escriure aquests poemes el podem trobar, precisament, en el darrer, que tanca
el poemari: Els raïms immortals. Un
parell d’aspectes ens indiquen que aquest poema és diferent. Primer, que és
l’únic que està escrit totalment en versos decasíl·labs i, segon, que el
protagonista del poema és el poeta mateix.
El poeta reflexiona sobre el
pas del temps, que comporta inevitablement la pèrdua de la joventut. El poeta
es dirigeix a Cronos, el déu del temps, el de la “vellesa austera”:
--Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu
l’emmenes per la cabellera,
El poeta comença a perdre la
joventut (malgrat que només té 22 anys) però conserva la il·lusió i l’optimisme
de la infantesa, una etapa idíl·lica en la qual es desconeix el dolor:
I encara so distret i, com l’infant
veig
la parença que ens amaga el dol
Al poeta (raïm), el pas del
temps li produeix tristesa, però s’hi rebel·la i es proposa que la seva
experiència no esdevingui inútil i que es converteixi en poesia:
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut:
val més ésser esclafat i escorregut,
la
sang inútil i trasmudant en vi.
El poema es tanca amb
l’afirmació de deixar un testimoni, una poesia que esdevindrà, com els “raïms”,
immortal:
Sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos
al celler, colgat en teranyina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada