"A la vora del mar.Tenia/una casa, el meu somni,/a la vora del mar" Sinera (Tot passejant amb Salvador Espriu. 2)

 

Ja fa uns quants anys, formava part d’un grup de gent a qui ens agradava la poesia i, de tant en tant, ens dedicàvem a preparar petits recitals poètics que acostumàvem a acompanyar de música.

El 2011 ens vam proposar de fer un recital amb poemes de Salvador Espriu. Per tal de presentar-lo de manera una mica diferent, se’m va acudir que podríem acompanyar els poemes d’una escenificació que ens permetés explicar alguns aspectes de la vida i obra del gran poeta de Sinera.

Així va sorgir aquest modest guió que comparteixo amb qui el vulgui llegir. Si més no, ofereix un breu passeig per alguns dels poemes d’Espriu. 

Tot passejant amb Salvador Espriu

Una parella d’adolescents seu al voltant d’una taula. Damunt de la taula hi ha uns llibres i alguna llibreta. Beguda i gots.

En un racó, hi ha els i les rapsodes. Poden estar asseguts llegint. De tant en tant, s’aixequen, caminen, surten de l’escenari i tornen a entrar per tal de donar mobilitat a l’escena. (Caldrà estudiar els moviment per tal que tampoc no interfereixin en la lectura). Quan és el torn de recitar, s’aixequen i després retornen al seu lloc i continuen amb la seva lectura.

Noia: Ostres.. tu! Aquesta setmana la profe ens ha fet llegir un poema d’un escriptor que va morir ja fa 25 anys... Espriu... Un tal Salvador Espriu.... Tu saps qui és?

Noi: A mi em sona de quan els meus pares posen discos antics... N’hi ha algun d’un valencià que em sembla que canta alguna cosa d’aquest Espriu.

Noia: No sé... A mi m’ha semblat un rotllo... pesat, difícil i molt trist... Només parla de la mort!

Noi: No sé perquè ens fan estudiar aquestes coses tan rares... Si ningú llegeix poemes, i menys tant tristos! Ja em diràs per què ens servirà això de la poesia....

Salom: Hola, nois!

Nois: Qui ets tu?

Salom: Sóc Salom... Em va crear aquest escriptor de qui parlàveu...

Noi: Sí, home... i què més! Si ets de ficció com és que ets aquí?

Salom: De vegades, nois, els personatges i també els pensaments, les idees, les reflexions, van molt més enllà de les simples paraules. Sóc aquí per parlar-vos de Salvador Espriu... Més encara, vull que siguin les seves paraules, els seus versos, els que parlin per ell. Potser llavors, quan el conegueu una mica més, potser només llavors, el començareu a entendre.

Nois: No ens faràs aguantar el rotllo, ara...!

Salom: Res de rotllo ! Seieu i escolteu!

Els nois s’asseuen i Salom comença a parlar:

Salom: Coneixeu Sinera?

Nois: ?????

Salom: I Arenys?

Nois: Sí! I tant! Hi hem anat a banyar-nos!

Salom: Doncs fixeu-vos que Sinera és el nom d’Arenys llegit a l’inrevés.. Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners, però tot el seu llinatge familiar provenia d’Arenys de Mar, on acostumava a passar els estius. Duia sempre al cor les dues ciutats i acostumava a dir que eren dos amors perfectament compatibles. 

Espriu va crear el seu petit univers literari en bona part a l’entorn d’Arenys, la seva vila, els seus habitants, els seu entorn.... Sinera era la seva petita illa de llibertat interior dins d’un país que no en tenia. Sinera era la casa dels pares i dels avis, preservada per a la memòria. Sinera era tot allò que va trencar la guerra, un món irremeiablement perdut i, per això, encara més desitjat. Un món també idealitzat.  Era, com li agradava de dir, la seva petita pàtria.

De fet, jo en sóc el protagonista del seu primer recull poètic, Cementiri de Sinera  i m’hi vaig quedar definitivament, al cementiri, un 18 de juliol de 1936. 

Cementiri de Sinera II

Quina petita pàtria

Encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

Turons de pins i vinya,

Pols de rials. No estimo

Res més, excepte l’ombra

Viatgera d’un núvol.

El lent record dels dies

Que són  passats per sempre.

 Cementiri de Sinera XXV

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

 

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

 

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria

 

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

 

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

 El final del laberint Poema XX 

I després el silenci,

petit, tan fràgil,

pell de tambor

que percudí la pluja.

Unes mans

molt suaus

davallaven la morta

cançó,

ninot penjat,

dels llavis de la follia

i la duien piadosament

al repòs de la llum.

Era portada en ales de paraules,

paraules mai no dites,

abelles resplendents.

I jo les seguia

fins al jardí llunyà,

i faig entrar l’eixam

endins de l’oblit,

i fonello ja per sempre el rusc.