El nostre país (no sé si
arreu del món), el nostre petit món independentista està farcit de batalles,
petites i grans... d’il·lusions i esperances, petites i grans... de baralles i
malentesos, petits i grans... grans... grans... de derrotes, de victòries,
petites i grans... de caure, de caure, de caure i de tornar-nos a aixecar, a
aixecar a aixecar... I passen els anys, i les dècades i fins i tot els segles i
aquí estem... sempre hi som, malgrat tot, hi som... hi som sempre i continuem...
continuem anant-hi, anant-hi... anant-hi.
En aquests darrers anys, jo
diria que del 2009 fins ara hem viscut moments extraordinaris i penso que si
posem els meus moments bons, els no tan bons i els dolents en una balança, personalment
em considero afortunat d’haver format part d’aquestes generacions que hem
portat plegats l’independentisme al seu punt més alt de la història des de
1659.
La nostra baula més feble
durant aquest període han estat, sense cap mena de dubte, els partits polítics,
sense distinció. De vegades hem pogut pensar que ho tenien tot molt clar, que
estaven disposats a complir el mandat que la gent els va donar en els darreres
eleccions (2015, 2017 i ara, 2021) i hem de dir sense pal·liatius que ens han
enganyat.
Dit això, permeteu-me que a
partir d’ara us ho expliqui fent servir un joc lingüístic. És la manera,
potser, que no m’agafi taquicàrdia i si més no servirà, potser, per reviure
algunes expressions i frases fetes. I no penseu pas que no toco ni quarts ni
hores o que només veig animetes...
Som-hi, comencem!
No voldria pas inflar-vos el
barret de guixes i acabar posant-vos el cap com un bombo. Prou en teniu ja amb
els estirabots que us engeguen un dia per altre i dos arreu per les xarxes. Sí,
ja sé que els polítics bufen molt en caldo gelat, que xerren pels colzes i que
ens fan voltar com una baldufa. Però és que la darrera ha esta de ca l’ample.
L’Oriol Junqueras, sí, el
mateix que un 25 de juny de 2013, com
aquell qui res, va buidar el pap tot
dient: “Doneu-me 68 diputats i proclamaré la independència.” Doncs, sí, ell
mateix, tot posant una cara d’anar fent, com en Met de Ribes ens diu “Hem de
planificar els canvis penant a 10 o 20 anys vista”. Ai, cabàs! La mare del Tano
quan era gitano! Alça Manela! La sang se m’ha glaçat a les venes. Ara què? Anem
a pas de boi i mentrestant tirant de la rifeta?
I ara, com sempre, endossar
el mort o carregar els neulers o penjar-se el miracle l’un a l’altre. Que si us
fem venir salivera perquè hem guanyat... Que només busqueu tres peus al gat.. Que
sempre esteu embolicant la troca... Que us acabarem engegant a porgar fum...
Que si vosaltres teniu paraula de sastre... I vosaltres paraula de marxant...
Doncs, vosaltres paraula de mercader...
És clar que nosaltres,
encara que de vegades ho sembli, no baixem d’Arbeca i sabem que els paraules se
les emporta el vent i les dels polítics van directes a l’infern. No, no se’ns
han despintat de la memòria algunes perles dels darrers anys:
Gabriel
Rufián: “Quan guanyi el ‘Sí’ els diputats d’Esquerra Republicana marxaran del
Congrés” (2017)
Puigdemont:
“El referèndum serà vinculant perquè els resultats que se’n desprenguin el
govern es compromet a implementar-los (2017)
Joan
Tardà: "Només podem perdre si som uns incompetents o si ens acovardim. I
jo us puc dir que no fallarem (2017)
David
Fernández CUP: “Quan es produeixi el “xoc de trens” entre la legalitat
espanyola i la legalitat democràtica catalana, el president Mas haurà
d’escollir entre una i l’altra i jo espero que opti per la segona (2014)
Lluís
Salvadó: Dient en públic que tot està preparat i en privat... Podeu veure i
sentir el twit https://twitter.com/sergi_pages/status/1062449063302520838?s=20
Oriol
Junqueres: Vull advertir a la classe política de Madrid que els catalans mai
s'han conformat amb l'autonomia de pa sucat amb oli.” (2014)
Eduard
Pujol: "Si ara cedim en la presidència de la Generalitat el següent pas és
cedir absolutament en tot (2017... aquesta més aviat va encertar el pinyol i va
afinar el tret al màxim)
Els nostres “representants”
ha passat l’esponja i on abans deia
blat, ara dic ordi i que no eren figues, que són raÏms. Potser és que no eren
capaços de distingir el cul de les témpores?
O els va passar pel cap que d’aquí a uns anys no cantarà ni gall ni
gallina i que, per tant, calia practicar el qui dies passa anys empeny? Vam
tenir el nostre moment l’1 i el 3 d’octubre per van deixar que tot es desfés
com un bolado mentre continuaven i continuen (i continuaran)estan a
mata-degolla.
I pel que es veu, la gent no
pintem ni fava. La força de la gent i la revolució dels somriures sembla que
per als nostres “representants” polítics jauen ja en l’oblit. Fan bona aquella
frase del gran Grouxo Marx: “La política
és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i
aplicar-hi després els remeis equivocats”
Nosaltres, els que som la
força (ara continguda) de la gent no estem disposats a retre l’espasa ni a
donar la llengua al gat. Sabem, n’hem après que contínuament ens volen donar
figues per llanternes, que ens fan escoltar els seus sermons per fer-nos veure
sant Cristòfol nan, que ens amaguen l’ou i ens parlen foradat. S’ha acabat el
bròquil! Ja n’hi ha prou de voler fer-os entrar el clau per la cabota. Ja n’hi
ha prou de tenir-nos pensant en l’amor de les Tres Taronges i fer-nos viure
permanentment en la lluna de València. Ens heu tocat el voraviu massa vegades i
potser ha arribat el moment de treure el sant Cristo gros...
I esperem que tot plegat no
acabi com el rosari de l’aurora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada