Catalunya Nord. Aire Nou de Bao i Angelets de la Terra

 

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 24 de juny de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Hervé Pi, activista nord-català. Un dels fundadors i secretari adjunt de l’entitat cultural Aire nou de Bao. Va ser cap de colla dels castellers del Riberal. Vicepresident 2010 i 2011 i president del 2011 al 2013 del Vicepresident de la Federació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes.

Ramon Faura, activista lingüístic i cultural nord-català, coordinador del Col·lectiu Angelets de la Terra.

Davantal

Avui gravem el Vull una resposta el dilluns 21 de juny. Quan veieu el programa ja sabrem quina ha estat la reacció de l’independentisme a la posada en escena de la campanya tragicocòmica    “Reencuentro: un proyecto de futuro para toda España.” El president de la monarquia espanyola, Pedro Sánchez, ja haurà explicat la seva nova “via de dialogo” encapçalada per la “medida de gràcia y de perdón” de l’indult als presos polítics... que és molt probable que a hores d’ara ha sigui una realitat. No podem més que alegrar-nos... i molt... que els que els presos que porten més de tres anys privats de la llibertat injustament puguin tornar a casa seva. No oblidem, però, que l’independentisme no ha demanat ni necessita cap mena de perdó. No oblidem que la repressió continua, que hi ha més de tres mil represaliats, que hi ha gent a l’exili i que la lluita per la independència continua.

El 24 de juny és l'única festa que se celebra de forma conjunta arreu dels Països Catalans: són les festes de Perpinyà, les fogueres d'Alacant, la flama del Canigó, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià...

Per això, des de fa temps, s’ha reivindicat, més enllà de reconeixements oficials, considerar aquesta data com la Festa Nacional dels Països Catalans.

El departament francès dels Pirineus Oriental, englobat dins de la regió d’Occitània és, també, Catalunya. Ho va ser fins al 7 de novembre de 1659 quan, per posar fi a la Guerra dels Trenta Anys entre França i la monarquia hispànica, es va signar el Tractat dels Pirineus. Una de les conseqüències va ser la cessió a França de les comarques històriques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya.

En el programa d’avui parlarem de la Catalunya Nord. Ho farem amb dos dels activistes nord-catalans més representatius, que també ens permetran conèixer dues entitats claus en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes al nord: Aire Nou de Bao i Angelets de la Terra.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... El 21 de juny de 1992 ens deixava Joan Fuster, un valencià universal.  Avui, doncs, un aforisme del gran escriptor de Sueca:   

“El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat.”

Marxem... D’una banda, contents que els presos polítics puguin tornar a casa... però de l’altra, una setmana més continuem marxant amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornarem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

"Contes" amb Josep Font i Via. El rei ha tornat a Barcelona. Els articles d'Oriol Junqueras i Jordi Sánchez. L'indult...una estafa?

 

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 17 de juny de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Josep Font i Via, informàtic i escriptor

Lourdes Escardívol,  mestra, exSN ANC

Gerard Sesè, periodista. Responsable de comunicació del Consell x la República

Davantal

“Agafem la Declaració de Pedralbes, aterrem-les i comencem a caminar.” Així s’expressava el president de la Generalitat, Pere Aragonès, en la inauguració de les jornades econòmiques del Cercle d’Economia..

No sé si recordeu la Declaració de Pedralbes... El 20 de desembre de 2018, el govern de l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya van acordar una declaració conjunta de quatre punts. Els recordem::

​1. Reconeixement de l'existència d'un conflicte sobre el futur de Catalunya

2. Aposta per un diàleg efectiu que vehiculi una proposta política que compti amb un ampli suport en la societat catalana.

3. Potenciació dels espais de diàleg que permetin atendre les necessitats de la societat i avançar en una resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya en el marc de la seguretat jurídica.

4. Esforç de totes les institucions, actors polítics i ciutadania en la via del diàleg.

Com podeu observar paraules abstractes que de fet, no diuen res: conflicte sobre el futur...Diàleg efectiu... espais de diàleg... proposta política... resposta democràtica en el marc de la seguretat jurídica...

En l’època medieval aquesta manera d’expressar-se emetent paraules sense un sentit clar i defensar-les com si el tinguessin, en deien “flatus vocis”. Doncs, bé, el ”flatus vocis” al segle XXI continua formant part del llenguatge dels polítics.

Els articles d’Oriol Junqueras i Jordi Sánchez, el retorn a la Declaració de Pedralbes, la fotografia del president de la Generalitat amb Felip VI, el president del Cercle d’Economia, encapçalant el llistat dels que aposten pels indults són uns indicadors molt clars que una bona part de les elits catalanes, polítiques, socials i econòmiques han posat en marxa l’ofensiva per debilitar el moviment independentista, girar full de l’1 i l 3 d’octubre per tornar a l’autonomisme i esperar temps millors. Ara, ens diuen veladament, no és el moment...que és l’equivalent d’aquell “Això ara no toca” del president Pujol.

Tot plegat, indult inclòs, no posarà cap final al conflicte històric entre Catalunya i l’Estat espanyol que comença, fa uns quants segles, quan s’engega el projecte imperialista de la gran Castella.

Sense oblidar ni per un moment els més de 3.000 represaliats, els exiliats... Francisco Garrobo i Adrian Sans, els activistes que poden entrar a presó en qualsevol moment. Ni tampoc el cas més recent i que ens demostra que la repressió no té aturador, el de Marcel Vivet condemnat a cinc anys de presó, amb la Generalitat exercint també el paper d’acusació.

Vivim moments complicats... potser no tan complicats com els que els ha tocat viure als personatges dels contes de Josep Font i Via.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana del que va ser líder de la Unió Soviètica després de Stalin, Nikita Khrusxov

“Els polítics són iguals a tot arreu. Prometen de construir un pont fins i tot allà on no hi ha cap riu.”

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili, Avui amb un record especial per a l’activista Marcel Vivet que ha estat condemnat a cinc anys de presó.

Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

On és la veritat i on és la mentida? (Pensaments o elucubracions a l'entorn del procés d'independència)

 

Després del batibull que es va muntar amb la maleïda frase de Jordi Sánchez en l’article “L’1 d’octubre no va ser un error” (i sobre el que ja vaig expressar la meva opinió)  avui, el secretari general de Junts x Cat ha dit que se l’havia mal interpretat i que havien manipulat les seves paraules.

Ara, remarca que “l’objectiu del referèndum del Primer d’Octubre era la independència” i que mai va dir el contrari. La meva capacitat de comprensió lectora deu estar minvant perquè ja em direu quina pot ser lai interpretació del la frase que va escriure: “Sóc dels qui creuen que l’1 d’octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per a assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència.”

No és la primera vegada ni serà la darrera que un polític manifesta que se l’ha mal interpretat. És el popularment es defineix com “la culpa és del missatger” o quan metafòricament es demana “no mateu el missatger”.  

Més val no parlar-ne gaire més... Potser és que com escrivia en Salvador Espriu a “Primer història d’Esther”: “La veritat és un mirall que a l’inici de la creació es va trencar en mil pedaços”. Potser sí que cadascú de nosaltres en té només un fragment i que caldria recompondre el mirall per arribar a la vertadera veritat... O el mirall també menteix?

El món literari i de les frases “cèlebres” està ple de referències a la veritat i a la mentida.

Jules Renard, escriptor i dramaturg francès ens deia que “Digues de tant en tant la veritat per a què  et puguin creure quan menteixes.”

Descartes, el filòsof francès ens feia una bona recomanació i alhora advertiment: “En del tot prudent no refiar-se completament d’aquells que ja t’han enganyat una vegada.” 

L’estatunidenc Elbert Hubbard ens aclaria per què hi ha mentiders, perquè “La mentida és un trist substitut de la veritat, però és l’únic que s’ha descobert fins ara.”

I el psicòleg Alfred Adler ho remata dient “Una mentida no tindria cap sentit si no fos perquè sentim la veritat com alguna cosa perillosa.”

I els poetes...

El sabadellenc Francesc Garriga Barata escrivia aquests versos:

La veritat i la mentida

les dues parts iguals d’un tot que se m’amaga.

(Poema complet aquí) 

Poema “Blanc i negre” de Sergi Jover:

No digueu la veritat:

apreneu a dir mentides.

No digueu la veritat!

Només les mentides valen.

(Poema complet aquí)   

I per acabar, tornem a Francesc Garriga, en el seu poema “Paraules”:

ens llegaren paraules que no creien.

intentaren forjar-nos en llur foc

i ha resultat mentida el nostre tremp.

[...]

vosaltres que llegiu

digueu-me:

on dormen les realitats?

(Poema completa aquí) 

O, potser... tota veritat és subjectiva i per a cadascú és veritat el que ell mateix considera cert (els mil trossos del mirall...) O, potser... com va escriure l’Abert Sàez: “Si no penses com jo, menteixes.”

El més greu seria que no poguéssim o no sabéssim distingir la mentida de la veritat. És el que escriu el periodista Jordi Mir en aquest article: “La veritat desapareix quan no es pot distingir mentida i veritat. Hi ha qui persegueix aquest objectiu. No es tracta només de col·locar una mentida, de convèncer d'una realitat que no ho és. Allò que es persegueix és que la ciutadania ja no pugui distingir una veritat d'una mentida, que no tingui els instruments per fer-ho.”

Presentem Catalunya Proposa, grup independentista de base

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 10 de juny de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Joan Guarch, activista. Membre de Catalunya Proposa

Joan Carles Roca,  activista. Membre de CatalunyaProposa

Pere Oriol Costa, activista. Membre de Catalunya Proposa

Davantal 

Resulta força evident que l’Estat espanyol es troba, en l’àmbit internacional, cada vegada més contra les cordes, sobretot pel que pertoca a l’àmbit de la justícia. Intentant minvar la bufetada internacional que, més aviat que tard, li acabarà caient, ha començat la seva particular campanya que té com a estrella màxima l’indult per als presos polítics.

I sembla ser que els polítics que dirigeixen la Generalitat i que han propiciat el pacte ERC-JxCat (i que, malauradament, no són altres que els que estan empresonats) també s’han vist obligats a moure fitxa. Més enllà de la presència del president de la Generalitat al Foment del Treball en  l'acte d'homenatge al comte de Godó (un “Grande de España”), el moviment independentista s’ha vist sacsejat per dos articles/cartes: “Mirant al futur” d’Oriol Junqueras, publicada a l’ARA i a la Sexta i “L’1 d’octubre no va ser un error”, que Jordi Sánchez va publicar l’endemà de la del Junqueras a l’ARA.

Allò que en un principi semblava que no podia ser, que els nostres representants ens haguessin enganyat l’octubre de 2017... i potser molt abans, ha anat prenent cos amb el temps, i les frases totalment desafortunades del que va ser vicepresident de la Generalitat i del que va dirigir l’Assemblea del 2015 al 2017, no han fet res més que confirmar-ho.

No és d’estranyar, doncs, que davant l’incompliment i els enganys dels nostres representants, la societat civil es mobilitzi, tot creant nous grups que li permetin continuar la lluita per la independència.

Avui, coneixerem un dels de més recent creació: Catalunya Proposa. Un grup que es defineix format per persones procedent de la ciutadania de base no partidista. Desencisats amb les constants picabaralles i maniobres per part dels partits polítics per aconseguir exercir una hegemonia en l’espai independentista, es reafirmen, malauradament, que els partits son la baula feble del moviment que lluita per la independència, i aspiren a desbordar les seva encotillada visió.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem! 

Final

Avui l’escriptora Maria Barbal rebrà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El nostre reconeixement i admiració amb una cita de la seva primera novel·la: “Pedra de tartera”

"Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies."

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili, Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu mol bona feina!

Oriol Junqueras i Jordi Sánchez... l'engany del procés?

Resulta força evident que l’Estat espanyol es troba, en l’àmbit internacional, cada vegada més contra les cordes, sobretot pel que pertoca a la justícia. Intentant minvar la bufetada internacional que, més aviat que tard, li acabarà caient ha començat la seva particular campanya que té com a estrella màxima l’indult.

I sembla ser que els polítics que dirigeixen la política de la Generalitat i que han propiciat el pacte ERC-JxCat (i que, malauradament, no són altres que els que estan empresonats) també s’han vist obligats a moure fitxa. Més enllà de la presència del president de la Generalitat al Foment del Treball en  l'acte d'homenatge al comte de Godó (un “Grande de España”), el moviment independentista s’ha vist sacsejat per dos articles/cartes: “Mirant al futur” d’Oriol Junqueras, publicada a l’ARA i a la Sexta i “L’1 d’octubre no va ser un error”, que Jordi Sánchez va publicar l’endemà de la del Junqueras a l’ARA.

Haig de dir que, potser ingènuament, vaig mantenir la confiança en els meus representants polítics fins després del 2017. Creia sincerament que havien actuat de bona fe. A mesura, però, que han anat passant els mesos –i els anys- la sensació d’engany ha anat prenent cada vegada més cos fins arribar al moment present en què –i em sap molt de greu- em sento totalment enganyat.

Tothom té dret a canviar, sens dubte. Ara bé, un polític no té cap dret a enganyar la població que l’ha votat. És el que ha fet Oriol Junqueras, i no cal anar molt enrere, a aquella famosa frase del 2013: “Doneu-me 68 diputats i declaro la independència”. Tenim manifestacions més recents de quan era polític en actiu i vicepresident del govern. Algunes les podeu trobar en aquest twit que ara us resumeixo: 

Estem convençuts que l’Estat espanyol no voldrà parlar. I si parla ens enganyarà.

Qualsevol procés de negociació amb l’Esta és un procés viciat en què l’Estat fa de jugador i alhora d’arbitre.

L’Estat espanyol mai mai, mai, acceptarà un referèndum perquè Catalunya pugui decidir sobre la independència.

El resultat d’un referèndum és el que permet canviar el marc legal

El segon engany el trobem en una de les frases de la resposta de Jordi Sánchez a Junqueras: “De fet, soc dels qui creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència.”

Sóc simplement un activista i no hi entenc de les manipulacions, estratègies i/o complots als quals poden estar acostumats tots els que han fet de la política el seu modus vivendi. No sé si això em pot servir d’excusa per a la meva ingenuïtat.

El 2015 vaig confiar en Jordi Sánchez. Em semblava la persona més preparada per dirigir l’ANC després del mandat de Carme Forcadell. A principis del 2016, vaig escriure l’article “L'altre president” que finalitzava d’aquesta manera:

És del tot necessari reconèixer els mèrits d’aquest altre president que ha demostrat perquè, el 16 de maig de 2015, el Secretariat Nacional de l’ANC el va nomenar. Jordi Sànchez ha afrontat amb notable èxit aquests set mesos del seu mandat, segurament, set dels mesos més complicats que mai ha hagut de viure l’ANC i la societat catalana.

És cert que sempre m’han arribat badomeries, o així em semblaven, sobre la personalitat de Jordi Sánchez. No me les acabava de creure. Em va acabar de convèncer la Natàlia Esteve, que va ser vicepresidenta de l’Assemblea del 2015 al 2017. En una entrevista que li vaig fer em va desvelar com era Jordi Sánchez. Aquí en teniu un fragment:

(Podeu veure l'entrevista sencera aquí) 

Em resistia a creure-m’ho. M’havia fet meva la frase de “la llei a la llei”. Ara, però, crec que en Jordi Sánchez ha dit per primera vegada la veritat: No van preparar el referèndum de l’1 d’octubre per declara la independència. Ell formava part de "l’Estat Major" d’aquella època i, per tant, en va ser culpable o còmplice d’aquest engany majestuós a la bona gent independentista.

Sentir-te enganyat no ha de provocar, en cap cas, el desànim ni molt menys la retirada en la lluita per la independència. Continuarem, fidels al mandat de l'1 d'octubre. Fa massa anys que tanta gent ens ha precedit en aquesta lluita, jugant-se la llibertat i fins i tot la vida, perquè ara nosaltres, les generacions que ho han tingut més a prop, abandonem.

La lluita continua!

Apologia del franquisme i llibertat d'expressió. Amunt i avall amb l'indult. La repressió econòmica del Tribunal de Cuentas. El Debat constituent inicia la fase participativa

 

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 3 de juny de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Dolors Feliu,  advocada, col·lectiu Praga

Manel Carrasco, exsecretari ANC i activista

Davantal

La batalla jurídica internacional es decanta, una vegada més, del cantó de Catalunya. Ahir, el Tribunal General de la Unió Europea va retornar la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí. I avui mateix, el Comitè de Drets Humans del Consell d’Europa ha demanat a Espanya que retiri les euroordres i alliberi els presos.

La concepció que fins ara s’ha tingut d’una colònia és aquell territori allunyat, normalment més enllà dels oceans, de l’estat que l’ha colonitzat per la força de les armes. Però poca gent ha reflexionat en el fet que es pot exercir aquesta pràctica colonitzadora per un Estat sobre una nació a l’interior de les pròpies fronteres estatals. Aquest és el cas de l’Estat espanyol sobre Catalunya.

Us llegeixo un fragment del pròleg que Antoni Daura fa al llibre d'Alfons Durán-Pich "Memorial per als desmemoriats"...Aprofito per dir que ben aviat tindrem Alfons Duran al Vull una resposta.

 “Segons la definició oficial del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans una colònia és un territori sotmès al domini polítics, militar i econòmic d’una potència forana. A casa nostra s’ha debatut sobre si el procés d’independència pot utilitzar la doctrina emanada de l’Assemblea General de les Nacions Unides” que, en la seva 947a sessió plenària, va reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles de tot el món. Si bé la Constitució espanyola de 1978 ho subscriu, des de Madrid diuen de seguida que no és aplicable al cas català, ja que hi ha només un poble, l’espanyol, amagant que aquest com a tal és un fabricació política dels segles XVIII i XIX de base castellana. I més enllà de les paraules l’actitud colonialista sí que ho és clarament:  el nostre Parlament rep sistemàticament impugnacions de les lleis allí aprovades, nul·la recaptació fiscal independent i de gestió econòmica autònoma, espoli sistemàtic, atacs constants a la plena normalització de la llengua catalana, vigilància malaltissa del a política internacional que pugui desplegar la Generalitat. I fem memòria dels cops militars que han liquidat sempre les institucions catalanes: 1714, 1923, 1939 i de la Loapa derivada del “curiós” i controvertit aixecament del 1981 i el recent cop “legalista” del 2017, amb una interpretació subjectiva de l’article 155 de la Constitució. Igualment, cal recordar la xenofòbia lingüística patida sistemàticament per tots els pobles que no s’expressen en castellà.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana. Avui un microconte del gran Pere Calders

“Vàrem llevar-nos molt d’hora. Tant d’hora, que els carrers encara no estaven posats. Davant d’això, vam decidir tornar al llit...”

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Avui, un record especial per als tretze estudiants que estan sent jutjats a l’Audiència de Barcelona arran de la manifestació del 2 de març del 2017 en què es demanava que es rebaixessin les taxes universitàries. Estan acusats de desordres públics i danys. I els demanen  vuit anys i mig de presó i un total de 140.000 euros de multa.

Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!