Un nou referèndum? Enviem l'1 d'Octubre a la "paperera de la història"? (Article d'Àngels Folch)

L'editorial d'avui de Vicent Partal titulada "Un segon referèndum per a fer què?" ha provocat un cert enrenou en el si del moviment independentista. Partal escriu que la proposta de la CUP "conté alguns elements que cal valorar amb molt detall."

Àngels Folch, activista independentista, exSecretària Nacional de l'Assemblea i membre del grup Koiné, ha respost a l'editorial d'en Partal i, més concretament, a aquest paràgraf:

"Ningú no pot discutir que la CUP va tenir, precisament, un paper determinant el Primer d’Octubre. El referèndum no era en el pla presentat per Junts pel Sí i va aparèixer en les negociacions del pressupost com una demanda dels anticapitalistes. I, malgrat el recel que molta gent vam expressar aleshores, jo mateix, avui és clar que la CUP tenia raó i que el referèndum d’autodeterminació va esdevenir l’eina clau i fonamental per a provocar l’enfrontament amb l’estat i el bot endavant de la nació." 

La resposta de l'Àngels és molt contundent i aclareix els fets relacionats amb la convocatòria del referèndum i el paper que en va tenir l'ANC. I, sobretot, planteja al conjunt del moviment independentista la pregunta: Estem disposats a enterrar el mandat del Primer d'Octubre? Volem enviar el referèndum, el que va costar  fer-lo, la defensa dels col·legis electorals, la repressió, la presó, l'exili a la "paperera de la història"? Estem disposats a tornar a la pantalla d'inici? 

Llegiu el text d'Àngels Folch:

No veig de cap manera que la CUP tingués raó, ni que el referèndum d’autodeterminació vagi esdevenir l’eina clau i fonamental per a provocar l’enfrontament amb l’estat i el bot endavant de la nació. Primer perquè no va ser la CUP, o no va ser únicament la CUP, qui va tornar a posar el referèndum damunt de la taula ni qui va convèncer JUNTS PEL Sí de tornar a la casella de sortida, és a dir, a la de plantejar un referèndum com a eina per assolir la independència. Qui ho va fer i qui va aconseguir l'acord dels partits va ser l'Assemblea modificant el Full de Ruta que havia aprovat en la seva anterior assemblea general. Però tornar a posar en el full de ruta el referèndum significava indirectament negar legitimitat a la declaració feta des del Parlament com a fruit d'una majoria parlamentària sortida d'unes eleccions plebiscitàries que havíem guanyat. De fet, va ser una manera de treure les castanyes del foc als polítics. 

El referèndum era el pla A de l'assemblea, què ja havíem intentat al 2014, i ja havíem vist que no tenia sortida. Per això havíem passat al pla B: eleccions plebiscitàries. 

Eleccions que vam guanyar però que la CUP es va carregar dient, la mateixa nit electoral, que les havíem perdut. I, per acabar-ho d'adobar, a més a més,  va aconseguir fer fora de l'escenari polític (a través de les gestions/pressions del senyor Jordi Sánchez) el candidat de JUNTS i guanyador de les eleccions plebiscitàries, el MHP Mas. Pel que hem anat veient després, amb el referèndum del 2017 alguns tan sols pretenien fer un pols a l'estat per aconseguir fer-lo seure a negociar (santa innocència!) i per aconseguir-ho durant la campanya van dir a tothom que si el SÍ guanyava encara que fos tan sols per un vot declararien la independència. Això és el que TOTS els polítics van dir als quatre vents públicament i el que tots els electors ens vam creure que farien perquè els vam fer confiança. I sembla ser que l'Estat també s'ho va creure i com que no estava disposat a negociar res de res va treure la policia per impedir aquella votació utilitzant fins i tot la violència.

En contra tot pronòstic, vam fer el referèndum, vam votar de manera impecable aproximadament uns 3 milions de persones, uns 700.000 vots de les quals van ser segrestats per la policia, però 2,3 milions es van poder comptar i el resultat va ser una victòria aclaparadora del SÍ (un 90,18%). Suposant que tots els 700.000 vots segrestats haguessin votat NO, la victòria hauria estat igualment contundent: 68% a favor de la independència amb un participació del 54,5% del cens espanyol (!) de votants a Catalunya. 

Atès que en un referèndum la participació no pot condicionar el resultat, podem afirmar que el Primer d'octubre els catalans, tot i la repressió de l'estat, vam votar i vam guanyar la independència per un 90,18% de vots favorables a la secessió. Per això ara, tornar a proposar un referèndum, sigui pactat o sigui unilateral, és tirar pilotes fora o tirar la pilota endavant. És deixar-nos prendre el pèl. Jo no hi estic disposada.

En el programa electoral de la CUP a les eleccions del 2015 s’hi llegia això:

«La CUP - Crida Constituent defensa que només conjuntament amb la consecució de l’emancipació social serà possible reeixir en el procés per construir la independència nacional.»

Algú que té una posició tan poc consistent com aquesta ja es veu que mai no treballarà de debò per  la independència de cap nació. El deu discurs independentista és un discurs buit que no s’aguanta per enlloc. Els cupaires el que volen és “l’emancipació social” i l’emancipació nacional els serveix d’esquer perquè els bonifacis dels catalans els votin pensant-se que així assoliran la independència més ràpidament.

I ara han passat de defensar amb dents i ungles el Primer d’octubre i de dir que el vam guanyar i que és una conquesta del poble a proposar un altre referèndum quan en el cas de Catalunya, a diferència d’Escòcia, ja el vam fer, el vam guanyar i encara en patim les conseqüències tot i no haver-se fet efectiva la independència.

Inicialment ja em vaig oposar a saltar-nos el full de ruta de l’assemblea tornant al punt de partida, i amb més raons em negaré ara a tornar-hi després d’una victòria indiscutible com  va ser la del Primer d’octubre.

Àngels Folch 

Membre i exsecretària nacional de l’ANC

Conferència Nacional Antirepressiva. Puigdemont detingut a l'Alguer. Eleccions Assemblea Representants Consell per la República

 

Vull una resposta, 10a temporada. Emès el 27 de setembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Glòria Basela, sectorial Represaliats ANC. Membre del col.lectiu MAR (Mares i Àvies per la República) que formen part de la Comissió Organitzadora de la Conferència Nacional Antirepressiva

Jordi Domingo, advocat, Cònsol Major del Consolat de Mar de Barcelona. Membre de la Sindicatura Electoral per a les eleccions de l’Assemblea de Representants del CxR

Manel Carrasco, activista, exSN ANC

Davantal

“No sóc un actor de la política interna, sóc el president del Consell per la República”

Aquesta frase del president Puigdemont deixa ben clar quin és el paper que exerceix en el procés d’independència. No és un paper intern, autonòmic, sinó una funció externa, internacional, molt més important a hores d’ara que el de gestionar la política autonòmica de la Generalitat.

El govern espanyol n’és possiblement més conscient que molts de nosaltres i per aquest motiu ha convertit el president Puigdemont en el seu enemic més perillós. És per això que, en aquesta “guerra” contra l’independentisme utilitza el poder judicial per perseguir la peça més important dins del procés. Una “guerra” en què tot s’hi val i que el fi desitjat justifica tots els mitjans que estan disposat a fer servir.

Aquest mes d’octubre, el Consell per la República posa en marxa l’Assemblea de Representants  que esdevindrà el Parlament del Consell per la República i estarà formada per la ciutadania i per càrrecs electes. Les eleccions seran del 29 al 31 d’octubre i el 14 de novembre tindrà lloc la primera Assemblea de Representants de la primera legislatura.

Esperem que la constitució de l’Assemblea de Representants signifiqui un abans i un després per al Consell per la República i que, finalment, tingui el suport incondicional de tot el moviment independentista.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de la Primera Història d’Esther, que Salvador Espriu posa en boca de l’Altíssim:

“Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.”

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

El "depèn de tu" no és suficient ni de bon tros (Defensa de la moció del Correllengua 2021 a l'ajuntament de Vilafranca del Penedès)

 

Enguany, després d'alguns anys sense fer-lo, el Correllengua torna a Vilafranca del Penedès de la mà de la secció literària de l'Agrícol i la CAL. Tot seguit, us reproduïm la defensa de la moció que Jaume Claramunt, en nom de les entitats, va fer davant el ple de l'ajuntament de Vilafranca del Penedès.

Enguany fa vint-i-cinc anys que va néixer la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, la CAL i el mateix any es va engegar el Correllengua, una iniciativa que pretenia alertar sobre la salut de la llengua catalana i les seves magres possibilitats de subsistir en un món que li és hostil si no s’hi posaven les eines adequades. I això que quan va néixer no imaginàvem la pressió que la globalització i l’esclat de les noves tecnologies ha representat. Només això ja ens hauria d’haver fet veure que les tímides mesures pensades als anys 80 no evitarien l’arraconament de la llengua que patim quaranta anys després. Com ens ha passat amb el canvi climàtic, ningú no en va fer cabal fins que avui, per a alguns de cop, ens trobem en una situació d’emergència lingüística de difícil solució.

Han estat vint-i-cinc anys de cofoisme institucional parapetat rere unes enquestes d’ús de les que només calia un tomb pels nostres carrers per veure que eren enganyoses. De la mateixa manera que tothom es declara ecologista, gairebé tothom sap parlar el català a casa nostra. Tanmateix, com ens han advertit legions de sociolinguïstes en aquests anys i com ho sintetitzava magistralment Joan Solà el 2009 al Parlament “havíem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que fessin que el català fos, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària”. I aquesta és la mare dels ous: el català, per sobreviure, ha de ser útil i, sobretot, necessari per viure al nostre país i avui, com tothom sap, es pot viure tranquil·lament a Catalunya sense parlar català.

Les llengües són un patrimoni de la humanitat, de les nacions, que els seus parlants tenim l’obligació de preservar i de llegar als nostres fills. De la mateixa manera que hem de preservar el nostre entorn natural, encara més n’hem de salvaguardar els mots que ens serveixen per descriure’l, per matisar-lo. No som prou conscients dels mots que perdem cada dia i, amb ells, la nostra manera d’entendre el món més proper. Repasseu l’estudi que l’IEP va fer del parlar penedesenc i us adonareu de la magnitud de la tragèdia. Però és que, a més, a diferència d’altres nacions, els Països Catalans tenen en la llengua la columna vertebral de la seva identitat nacional. Els espanyols i els francesos ho han sabut sempre per això la repressió lingüística ha estat fins i tot més intensa que la nacional.

Sovint se’ns remarca des de les institucions i també des de bona part del món acadèmic que salvar el català és cosa de cadascun de nosaltres. És allò del “depèn de tu” que, tot i ser cert, no és suficient ni de bon tros. És clar que els catalans tenim una gran responsabilitat alhora de fer de la llengua una eina útil, que deia en Solà: no canviant innecessàriament de llengua quan l’interlocutor ens entén perfectament, no discriminant qui la vol aprendre pel seu origen aparent, exigint-ne la presència sense miraments a la documentació, al comerç, al restaurant… Però tres-cents anys de persecució passen factura, especialment en l’autoestima i no salvarem el català si hem de ser uns herois cada dia per parlar-lo. Estem encara en aquell estadi que un sol estudiant castellanoparlant pot fer canviar la llengua de tota la classe, mentre un catalanoparlant és titllat de torracollons, en el millor dels casos, o directament de supremacista, racista i xenòfob.

Però, no. No tot depèn de nosaltres com a individus. Les institucions: el govern, el Parlament, els ajuntaments… tots plegats hi tenen una responsabilitat molt més gran i no ens sembla un bon símptoma que en lloc d’apostar per polítiques decidides d’exigència del català es dediquin a desplegar campanyes publicitàries on gairebé se’ns acusa directament als ciutadans de la situació de la llengua. Amb quina moral ens hem d’enfrontar als reptes quotidians si les institucions no mouen ni un dit, no ja per legislar agosaradament, sinó per fer complir les lleis que ja tenim: podem els catalans veure cinema en la nostra llengua? es compleix la llei d’etiquetatge? quants establiments no hi ha a Vilafranca, que han obtingut la llicència d’obertura, que no retolen en català? quants no hi tenen la informació? Segurament la institució de torn es defensarà al·legant que en aquesta casa es fa tot en català però de vegades cal sortir al carrer. Vilafranca ja no és la senyora vila catalanoparlant que tots tenim al cap sinó que poc a poc va perdent l’hegemonia del català al carrer, a les empreses, al comerç… No fer-hi front és suïcida i l’ajuntament, en aquest aspecte, té molt de camp per córrer. Per exemple consumint sempre productes etiquetats en català. O bé establint bonificacions fiscals per a qui usi exclusivament el català al seu negoci. O que el català sigui un requisit en qualsevol concurs o subvenció i que el seu ús sigui un element a considerar en la seva atorgació. Una altra proposta: potenciar l’intercanvi cultural entre municipis dels Països Catalans. Fa anys que proposem l’agermanament de les quatre Vilafranques dels PPCC (Vilafranca de Bonany, Vilafranca del Conflent, Vilafranca del Maestrat i Vilafranca del Penedès). Potenciar la integració en la llengua dels nouvinguts. Amb imaginació i voluntat les opcions són infinites.

Tot això, evidentment, ha de començar per fer complir la llei i les ordenances municipals quant a l’ús del català cosa que avui no es fa.

Esperem, de tot cor doncs, que l’escassa implicació d’aquest ajuntament en la normalització i promoció del català es degui a una falta d’idees més que no pas a una manca de voluntat política. Si el problema són les idees, els convidem a les jornades Repensem-nos que, dins els actes de la Setmana de la República, dedicarà d’aquí pocs dies tres sessions a reflexionar sobre el futur del català i quines eines tenim a les nostres mans per revertir-ne el declivi. Hi sereu molt benvinguts.

Moltes gràcies.

Adrià Sas, condemnat a 3 anys i mig de presó. 13 membres dels CDR jutjats per terrorisme. El fiscal recorre l'absolució de Tamara Carrasco

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el dilluns 20 de setembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Adrià Sas, Militant comunista. Represaliat

Lourdes Escardívol, mestra

Rosario Palomino, psicòloga

Davantal

Eduardo Garzón, Esther Garcia, Sònia Pascual, Queralt Casoliva, Germinal Tomàs, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Duch, Rafael Joaquín Delgado, Ferran Jolis, Xavier Buigas, David Budria i Clara Borrero.

Aquests són els noms dels tretze activistes catalans vinculats als CDR detinguts el 23 de setembre de 2019. Ara, el titular del jutjat central d’instrucció 6 de l’Audiència Nacional, el magistrat Manuel Garcia-Castellón,

Els membres dels CDR detinguts en l'anomenada operació Judes aniran a judici. El magistrat de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, ha decidit portar-los a judici per terrorisme.  A més, a nou d'ells se'ls processarà també per tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables de caràcter terrorista. Podrien ser condemnats a penes que van dels 6 als 15 anys de presó.

La fiscalia del Tribunal Suprem ha recorregut l’absolució de Tamara Carrasco. La fiscalia insisteix a condemnar Carrasco basant-se en l’art. 559 del codi penal. No hi ha cap precedent a l’estat espanyol de condemna per aquest article, que el va introduir el govern del PP en la polèmica reforma del codi penal del 2015. Si arribés a ser condemnada, podria establir un precedent molt perillós per a l’exercici de drets fonamentals.

Avui es compleixen 4 anys de la gran concentració davant el departament d’Economia a Rambla de Catalunya. Encara hi ha 29 acusats pendents de judici. La repressió ferotge i venjativa de ‘Estat espanyol ha caigut sobre el poble de Catalunya des de llavors i no s’atura. Presos polítics, exiliats, i més de 3.500 represaliats. Una triple repressió: política, judicial i econòmica que afecta tothom: joves i gent gran, càrrecs electes, alcaldes, activistes, la Mesa del Parlament i un llarg etcètera.

En el programa d’avui, parlarem amb Adrià Sas, militant comunista, condemnat a tres anys i mig de presó per les protestes de l'1-O del 2018.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

Un dia més continuem marxant amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Demà, 21 de setembre, la gran Núria Feliu complirà 80 anys. Potser ella no se’n recorda d’alguns de nosaltres, però nosaltres sí que la recordem, cada dia.

Tots voldríem trucar-la per dir-li: t’estimo.   

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

11 de setembre de 2021. Torna l'Assemblea. Taula de "diàleg". El Consell per la República

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 13 de setembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Joan Guarch, Membre de Catalunya Proposa

Josep Pinyol,  historiador

Davantal

11 de setembre de 2021. Nou anys després de la Marxa per la independència que va col·lapsar Barcelona.

Tornem, per un moment al passat. Des del 2012 fins ara els partits han intentat sempre controlar o influir en les decisions de l’Assemblea, sobretot a patir del 2013 quan l’ANC esdevé una organització forta i poderosa, l’organització clau per garantir l’èxit del procés d’independència. Els intents, doncs, de tenir una ANC “domesticada” existeixen, amb  alts i baixos, des de fa anys

Sovint, hem pouit llegir titulars com “L’ANC en crisi” “L’ANC dominada pels partits”, “l’ANC en hores baixes” i similars. Al llarg de la curta, però intensa història de l’ANC, cap formació política s’ha trobat a gust amb les decisions preses per l’Assemblea. Uns i altres voldrien una ANC que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. És per això que, de vegades a uns, de vegades als altres, de vegades a tots, l’ANC els ha fet nosa.  Llavors, quan les ideologies volen imposar-se als criteris d’unitat d’acció i d’independència per damunt de tot, s’intenta sembrar la llavor del dubte i de la divisió interna. Ha estat una constant en les diferents etapes de l’ANC.

L’ANC sempre ha fet nosa... l’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC sempre  ha fet nosa.

L’ANC, l’organització política que va néixer per aconseguir la independència. L’ANC que ha estat un actor polític de primer ordre que ha capgirat el país, políticament, en els darrers anys. Ho hem fet al carrer, que és el que ens ha donat la força per parlar de tu a tu amb totes les organitzacions polítiques. Una força que ens ha permès  negociar punts molt importants del procés, que ens ha permès, quan ha calgut, pressionar a uns i a altres per redreçar el rumb del procés en moments de desorientació política.

I malgrat tot, l’Assemblea, per si algú en dubtava, encara hi és, i encara té força. Dissabte 11 de setembre ho va tornar a demostrar una vegada més. Ara només cal saber-ho aprofitar i continuar endavant.

Ah! La fiscalia ha recorreut l’absolució de l’activista Tamara Carrasco. La repressió no té aturador.

En parlem tot segut amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del polític anglès Winston Churchill:

L’èxit no és definitiu, El fracàs no és fatal. Allò que compta és tenir el coratge per continuar.

Marxem com sempre amb el pensament en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

ON I COM PUC VEURE EL VULL UNA RESPOSTA?

 

De tant en tant, a les xarxes i el correu electrònic, ens pregunten on i com es pot veure el Vull una resposta. N’hi ha diverses maneres:

En directe, els dilluns a les 20.30h es pot veure, depenent de la zona, en aquests canals de TDT:

ETV. Àrea Metropolitana de Barcelona. Canal 36 de la TDT

TERRAMAR. Garraf, Penedès. CANAL 30 de la TDT

TERRMAR. Tarragonès. Canal 54 (39) de la TDT

Si us trobeu en una zona pn no podeu sintonitzar cap d’aquests tres canals, podreu veure el programa

EN DIRECTE per Internet clicant https://player.cdnmedia.tv/embed/137e8a30

A partir del dimarts trobareu el programa penjat a l’espai A LA CARTA d’ETV. Només heu de clicar https://etv.alacarta.cat/vull-una-resposta i tindreu accés a tots els programes emesos del Vull una resposta

El Vull una resposta també s’emet per les diferents cadenes que integren la Xarxa de Televisions Digitals Independents (TDI)

Un nou i diferent 11-S. La "justícia" espanyola. Discurs de Carlos Lesmes

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el dijous 9 de setembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Adrià Alsina, Membre SN ANC i coordinador de comunicació

Dolors Feliu,  jurista. Col·lectiu Praga

Francesc Abad, analista polític

Engeguem avui el primer programa de la 10a temporada del Vull una resposta.

Anem deixant enrere l’estiu, convivint o malvivint encara amb la pandèmia, que ja ha provocat més d’un milió i mig de casos als Països Catalans i més de 32.000 morts, 23.000 dels quals al Principat.

I el mes de setembre ens ha portat la notícia que un bisbe, homòfob i posseït pel dimoni, ha deixat els hàbits per una relació sentimental amb una escriptora de novel·les eròtiques que també ha escrit sobre satanisme.

I amb el setembre tornen les proves de selectivitat. El TSJC ha ordenat que els exàmens de la selectivitat es reparteixin en les 3 llengües oficials - català, castellà i aranès – i prohibeix que s'identifiquin els alumnes que el facin en castellà, com si aquí ens dediquéssim a elaborar llistes negres de la gent que parla o escriu en castellà, que de fet n’és la majoria. Una nostra més de les contínues dificultats en què es mou la llengua catalana en el seu propi territori. Una mostra més d’una justícia que sembla disposada a pontificar per tot i a tothom. Si no, escolteu els discurs de Carlos Lesmes en l’acte d’inauguració de l’Any Judicial.

I amb el setembre torna un nou dia 11. Un 11-S que enguany s’allargarà fins al 3 d’octubre. Un 11-S diferent dels anteriors perquè arriba amb un moviment independentista força desmobilitzat a causa de les contínues decepcions rebudes des del món polític, també per la pandèmia i per la manca d’unitat estratègica i d’objectius clars a curt termini.

El 16 de setembre, si res no ho impedeix, hi haurà la primera reunió de l’anomenada “Mesa de diàleg”. Segons la secretària i portaveu d’ERC, Marta Vilalta, la mobilització de l’11-S ha de servir per canalitzar la força de l’independentisme cap a la mesa de diàleg... L’Estat espanyol, però, ja ha establert les línies vermelles: ni amnistia ni referèndum d’autodeterminació; i els Comuns, companys del PSOE en el govern més progressista de la història, ja han anunciat que “aparquen” el referèndum i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ho ha remarcat amb la frase: “La gent no està per ximpleries”.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del filòsof austríac Ludwig Wittgenstein, dedicada, amb tot el sarcasme possible, a l’alcaldessa Ada Colau:

Si la gent no fes mai ximpleries, res intel·ligent no es faria mai.

Són ja tres anys que acomiadem aquest programa amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Us desitgem un intens i reivindicatiu 11 de Setembre.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Avui, a Esplugues de Llobregat, hem viscut la intolerància

 

Fa 40 anys, érem a l’Avenç d’Esplugues de Llobregat. Hi havia un concert i la gent ballava. Si la memòria no em falla, va ser el desembre de 1981. El 3 de desembre desenes d'independentistes van ser detinguts sota la llei antiterrorista acusats de ser membres de Terra Lliure. Aquí podeu trobar tot el relat dels fets. Van ser els "10 dies de lluita" dels quals vaig formar part. Després de ser alliberats alguns d’ells van venir a aquell concert a l’Avenç. L’acte va ser interromput per una colla de feixistes espanyols que van arribar a cremar una bandera catalana que hi havia a l’escenari. 

Avui, 9 de setembre de 2021 he viscut un acte semblant que m’ha fet venir a la memòria aquella situació viscuda fa 40 anys.

Avui, una colla d’intolerants (no crec que cap tingués més de 16 o 17 anys) han intentat rebentar, també a la sala de l’Avenç, l’acte que l’ANC d’Esplugues de Llobregat havia organitzat amb la Pilar Rahola. Als crits de Visca Palestina!, fora la Rahola d’Esplugues!, o fora els sionistes! han irromput a la sala i s’han abocat sobre la taula en què estàvem la Pilar Rahola i jo mateix. Crits i insults de tota mena, sobretot el d’assassins. He hagut de presenciar crits i enfrontaments verbals amb alguna persona que podia ser la seva àvia o el seu avi. Molta tensió. Alguna empenta. Si intentaves dialogar era com si no t’escoltessin. Només crits, eslògans i insults.

Es negaven a marxar. Se’ls ha ofert un micro perquè expliquessin el que volguessin. S’hi han negat i els crits, eslògans i insults eren la resposta. La mateixa Pilar Rahola s’ha ofert perquè una persona del seu grup parlés i debatés amb ella el tema. Res de res. Crits, eslògans i insults.

Enfrontaments verbals amb gent del públic. Finalment, algú (no de l’organització ni cap dels ponents) ha trucat la policia. Han vingut una parella de municipals i també de Mossos. Crits dels anys 70 com  “fora les forces d’ocupació”. L’organització ha intentat mediar perquè no anés més enllà.  Finalment, han marxat i l’acte s’ha fet (amb èxit) però amb mitja hora de retard.

La Rahola és la Rahola. Hi pots estar d’acord amb el que diu o totalment en contra. No es calla res. Coneix a fons el conflicte entre Israel i Palestina. És partidària que els palestins tinguin un estat, però també és molt crítica amb el terrorisme de Hamás. És pro Israel. Tots ho sabem.  I em pregunto....i què?

Avui, a Esplugues, hem parlat de repressió i d’independència. Si la Rahola molestava per la seva defensa d’Israel podríem fins i tot acceptar que els contraris es manifestessin i, si ho voleu, fins i tot que interrompessin l’acte durant uns minuts. Això seria llibertat d’expressió. Voler rebentar l’acte. Impedir que la Rahola (i jo mateix) parléssim davant de més de 150 persones que han vingut a escoltar-nos. Només cridar, insultar. Això no és llibertat d’expressió. Impedir que la gent parli és ser intolerant. Pensar que 10-15 persones poden dir que Esplugues no vol la Rahola és intolerància. Pensar que la meva és l’única i veritable raó és intolerància. Pensar que només una idea és la bona és intolerància. No voler debatre és intolerància. I intolerància és igual a feixisme. Les coses s'han de dir pel seu nom, sense pors ni falsos paternalismes.

Els nois i noies encara adolescents que enarboraven una bandera antifeixista no eren conscients que el que estaven fent s’apropava al feixisme.

I l’aspecte més ridícul i preocupant era que un portaven un xandall amb les sigles CCCP i un altre la bandera de la URSS. Sí, la bandera de la URSS!  

Sé que hi haurà gent que els disculparà esgrimint arguments com el de la joventut, com si ser jove fos sinònim de ser babau. O dient que defensen els seus “ideals”. Allà cadascú amb la seva consciència.

Jo ho tinc ben clar: davant la intolerància no hi ha disculpa possible.

P.S. Durant aquests darrers anys m'he hagut de sentir de tot: des de convergent a botifler passant per traïdor i altres "floretes" similars. Avui, un d'aquests intolerants, pretesament d'esquerres, m'ha dit assassí.