No tot és culpa de l’Estat
espanyol. No tot és culpa dels altres. Els catalans tenim moltes mancances que,
també, ens han portat fins a la situació actual.
Les darreres dades d’usos
lingüístics ens diuen que només el 31,5% de ciutadans tenim el català com a
llengua inicial. Un percentatge que encara baixa més a l’Àrea Metropolitana on
se situa en un 24,3%
De cada deu parlants de
català, vuit canvien al castellà quan s’adrecen a un castellanoparlant. Només
el 12% mantenim la llengua en les converses bilingües.
De les persones nouvingudes
entre els anys 2000 al 2020, només el 6% té el català com a llengua de relació
interpersonal.
Els catalanoparlants tenim,
doncs, una bona part de culpa en el fet que l’ús de la llengua hagi reculat
tant en els darrers decennis. Ens cal enfortir la nostra consciència
lingüística, empoderar-nos individualment, usar la llengua per tot i arreu i no
canviar mai (o gairebé mai) de llengua.
Som els únics culpables?
Evidentment que no. L’Administració (entenent com Administració la Generalitat,
els Ajuntaments, les Diputacions, els Consells Comarcals...) no han fet bé la
seva feina.
Comencem per la immersió... Llegiu aquest article del 2015 de Carme Junyent titulat “El 25%”. Entre altres coses escriu:
“En
un estudi de Vanesa Bretxa i Xavier Vila a la Ciutat de Mataró publicat l'any
2012. I la consellera, Irene Rigau, va revelar que a Catalunya hi havia 459
escoles i instituts que impartien alguna assignatura no lingüística, com ara
matemàtiques, plàstica o geologia, en castellà. D'aquests centres, 332 eren
escoles de primària i 127, centres de secundària. I ara ens esquincem les
vestidures perquè el tribunal suprem 'imposa' el 25% de castellà?”
La immersió lingüística és
un programa extraordinari que va néixer el curs 1983-84 . El Servei d'Ensenyament
del Català de la Generalitat de Catalunya (SEDEC), dirigit per Joaquim Arenas el
va aplicar per primera vegada a dinou escoles públiques de Santa Coloma de
Gramenet, amb una població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants.
Per causes diverses, entre
elles la poca preparació d’alguns professors i la manca de consciència
lingüística d’altres, va provocar que mai no s’hagi implantat al 100%. Durant
anys, l’Administració va amagar dades desfavorables fins que recentment s’ha
vist obligada a reconèixer la crua realitat. Observem aquestes dades:
Any |
Alumnes que s’adrecen en català als
professos |
Treballs en grup. Parlen en català entre
ells |
Català llengua vehicular del professor |
2006 |
56% |
67,8% |
63,7% |
2021 |
39,4% |
21,4% |
46,8% |
Des del 2006 l’ús del català
a les aules ha anat minvant progressivament. Actualment, hi ha un ús infreqüent
del català en les interaccions orals de l’alumnat i una clara tendència del professorat
a canviar de llengua, també en el temps
no lectiu.
Per intentar redreçar la
situació actual ens calen moltes coses, individuals, col·lectives i, també, la
implicació decidida de l’Administració. Cal formar molt millor el professorat
de primària i secundària; un protocol d’actuació per als directors dels Centres
quan els professors no compleixin; i un control dels inspectors perquè facin la
seva feina i la facin bé.
I impulsar un Pla Nacional
per la Llengua que impliqui l’Administració en tot el seu conjunt, a totes les
Conselleries de la Generalitat i a totes les regidories dels Ajuntaments. Que
impliqui empreses i entitats. Un Pla que segurament arriba amb molt de retard,
però que si no el redactem, l’acordem i el duem a terme no podrem de cap manera
redreçar la situació.
Sense llengua no hi ha
cultura. I sense llengua ni cultura no hi ha nació.
I sense nació....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada