«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro;
a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más
diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.»
(Juan Carlos I, rei d'Espanya, 23 d'abril del 2001)
Durant 300 anys Catalunya ha viscut una situació d’ocupació. Ocupació
militar, judicial i humana. Ha viscut diversos intents de genocidi cultural i
lingüístic. I que ningú s’escandalitzi per la paraula: genocidi. Perquè el que
han intentat i no han pogut aconseguir fins ara, tots els governs espanyols,
des del primer Decret de Nova Planta de 1707 al Paí Valencià (o 50 anys abans
la monarquia francesa a la Catalunya Nord), passant per la Il·lustració, Isabel
II els reis “Alfonsos!, la dictadura de Primo de Ribera i del general Franco,
el que van intentar va ser liquidar, aniquilar una cultura i una llengua... i
això només té un nom: genocidi.
Els atacs contra el català són històrics i estan documentats des de fa més
de 300 anys. Hi ha una persecució “legal” que s’origina a partir del moment que
comencem a perdre les llibertats nacionals. Els primers, van ser els ciutadans
de la Catalunya Nord, a partir del Tractat dels Pirineus el 1659. La resta de
territoris dels Països Catalans patiran la persecució a partir dels Decrets de
Nova Planta instaurats després de la derrota en la Guerra de Successió: “Este Reyno ha sido rebelde a S. M. y ha sido
conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia, y así no tiene
más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiera conceder en adelante.”
Els anys, els segles han anat passant, però els atacs lingüístics han
continuat. Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la
llengua catalana, de com es va dur a terme una autèntica política de genocidi
cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com “La
persecució política de la llengua catalana”, de Francesc Ferrer i Gironès o “Catalanofòbia”,
del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, “L’intent franquista de
genocidi cultural contra Catalunya.”
Els atacs han continuat en l’anomenada “monarquia parlamentària”. Anem a l’any
2007. Declaracions del PP:
"Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en
totes les etapes de l'educació”. Això ja significava una declaració de guerra
en tota regla contra la immersió lingüística. Aquest ja era el seu principal
objectiu. Després de torpedinar el ja migrat Estatut, els atacs es van començar
a dirigir contra la Llei d’immersió lingüística.
El 2008, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar l’obligació
de la Conselleria d'adoptar les "mesures necessàries" perquè en els
fulls d'escolarització s'inclogués una casella que permetés als pares decidir
en quina llengua volen escolartizar els fills, català, castellà, o totes dues.
Caldrà incloure la pregunta, segons deia el TSJC, per fer "efectiu el
dret" de l'alumne a rebre en la llengua triada el primer ensenyament (educació infantil i primer cicle de Primària).
El 2010, quan el Tribunal Constitucional
va emetre la seva sentència contra l’Estatut, bona part de la nostra classe
política ens va dir que no ens preocupéssim perquè no s'havia retallat res
d'important. No obstant aquest optimisme, la sentència contra l’Estatut va desencadenar
una allau de sentències adverses pel fa a la llengua.
Així, el mes de desembre, de 2010 el Tribunal Suprem Espanyol, en base a
aquesta sentència del Constitucional, imposava a la Generalitat l'obligació de
garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular "en tot el
procés educatiu" als centres públics. Significava això el principi de la
fi de la immersió lingüística?
A principis de 2011, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya deixava
sense efecte set articles per al reglament d'ús del català, pel que feia a l’Ajuntament
de Barcelona, i dinou més en el cas de la Diputació de Lleida; i es van
presentar diversos recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei del cinema,
la del Codi de consum, la Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de
Catalunya...
Tampoc les nostres institucions (quan n’hem pogut tenir) i els nostres
polítics no han sabut estar a l’alçada en la defensa i en la normalització de
la llengua. En els darrers decennis, sobretot entre el 1980 i el 1990, es van
emprendre bones iniciatives, per exemple la immersió lingüística. També es van
abocar diners en campanyes de promoció de la llengua, es van estimular les classes de català per a adults, i es va
intentar dinamitzar lingüísticament el comerç o el món empresarial. En el
costat negatiu, però, hi hem de col·locar la Llei de normalització lingüística,
una llei ja de sortida tímida, però que ha resultat gairebé inoperant perquè
pràcticament no s’aplica. En el costat negatiu també ha faltat decisió per
portar endavant un procés de normalització lingüística amb totes les
conseqüències.
I més coses... I d’això tractarà el proper article.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada