Avui
fa 30 anys que ens va deixar Joan Fuster. Només físicament, perquè el seu
pensament i el seu mestratge ens acompanya i ens acompanyarà sempre.
L’artista
és en l’obra. No només es comunica mitjançant l’obra (Joan Fuster)
L’ésser
humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra
sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i
singular visió. La seva vida –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera
que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul
d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot
això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge
ideològic que cada persona arrossega amb ella i que, una vegada passat pel
filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser
representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de
l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que
confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica
originalitat.
Quan
en un dels seus assaigs, Fuster argumenta que l’artista només es comunica dient
coses i que, en dir coses, diu, no només allò que és seu -pròpiament seu-, sinó
que està dient el que altres ja han dit, no fa més que incidir en la
importància d’aquest bagatge global –històric, cultural, social- que
anteriorment hem comentat.
“El
que altres ja han dit…” Sí, però passat per aquest sedàs imperceptible del que
Fuster anomenava “personalíssim”: la visió simbòlica o realista; irònica,
sorneguera o burlesca; sensible, emocionada o apassionada; allunyada, pròxima o
militant.
L’autor només escriu la meitat del llibre. De l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector (Joseph Conrad)
En
l’obra s’expressa l’artista. En l’obra s’encarna l’escriptor. Aquest procés,
però, no és complet fins que intervé el tercer element imprescindible en aquest
acte comunicatiu: el lector. Perquè, cal no oblidar-ho i Fuster s’encarrega de
recordar-nos-ho en un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor
és fer-se llegir.” És llavors, i només llavors, quan podrem dir que allò que
l’escriptor pretenia en iniciar la seva obra ha arribat al final d’un camí.
Només
d’un camí, però, perquè el fenomen de l’encarnació literària continua endavant:
L’obra té una entitat autònoma, però
alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la,
torna a donar-li vida actual. (Joan Fuster)
La veritable encarnació es produirà en
l’acte de lectura (Joan Fuster)
La interpretació personal d’un text. El paper del lector i de la seva funció interpretativa en l'obra literària. És el lector el que, lliurement, farà la seva interpretació del text que està llegint. En paraules de Montserrat Roig: “De la subjectivitat de l’autor (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat.”
Michel Foucault ens deia que l’obra és una categoria inestable perquè no és res més que un punt d’encontre de discursos i d’infinites interpretacions. És el lector –afirmava- qui dóna forma a l’obra; la rep com si fos un trencaclosques desordenat i la reescrius des de la seva pròpia interpretació, les seves pròpies lectures i experiències viscudes. I pontificava: “això vol dir que hi pot haver-hi tantes obres com lectors”.
Roland
Barthes escrivia que “el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de
l’autor i de la participació activa del lector.” La participació activa del
lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector, qualsevol
lector, deixa de ser un element secundari que s’esforça a “interpretar” què li vol comunicar l’autor i
passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents
dins del text.
El
mateix Barthes argumentava: “Tot text és un intertext; altres textos hi són
presents; en estrats variables, sota formes més o menys reconeixibles; els
textos de la cultura anterior i els de la cultura que l’envolta; tot text és un
teixit nou de citacions anteriors. [...] La intertextualitat, condició de
qualsevol text, sigui el que sigui, no es redueix, com és evident, a un
problema de fonts o d’influències; l’intertext és un camp general de fórmules
anònimes, l’origen de les quals és difícil de localitzar, de citacions
inconscients o automàtiques, presentades sense posar entre cometes.
Només
hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir (Joan Fuster)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada