Un procés independentista és un procés d'alliberament nacional (Ponència de Jordi Martí i Monllau)

 

El passat 11 i 12 de març, l’ANC va organitzar la Conferència Nacional del Moviment Civil per la Independència. La ponència 2 corresponia a la Renovació del discurs ideològic en clau nacional i independentista. Un dels ponents va ser en Jordi Martí i Monllau, professor, filòsof i lingüista. Col·laborador habitual de la revista digital de cultura Núvol i de l’Unilateral. Membre de la comissió de Llengua de la Intersindical i vocal de Llengua d’aquest sindicat a les Terres de l’Ebre. Blog Filosofia i vida. 

Per si és del vostre interès, aquesta és la ponència d’en Jordi Martí: 

Un procés independentista és un procés d’alliberament nacional. En conseqüència, el relat que justifica l’acció política en un procés d’aquestes característiques és un relat que reposa fonamentalment l’anhel de plenitud nacional i, en casos com el nostre, en què la nació es troba assetjada i cerca de ser afogada per un ocupant que la nega, en la necessitat primordial de garantir la supervivència de la nacionalitat que vol tornar a ser rica i plena.

En el cas de la nacionalitat catalana (que no es limita a l’espai de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, però que és aquí on es manifesta de manera més viva i actua de manera més clara com a subjecte polític actiu), la plenitud nacional a què s’aspira té, com a columna central, la seva llengua, la llengua que l’articula, diferencia i que li permet d’identificar-se com un nosaltres que no admet subordinacions indignes. La llengua no ho és tot, però sense llengua no hi a res. Diguem-ho així: la llengua no és una condició suficient de la nacionalitat catalana, ella sola no ens fa ser un poble; però sí que constitueix una condició necessària per poder parlar de poble de Catalunya i de nacionalitat catalana. Sense la seva llengua, Catalunya seria alguna cosa, però no la cosa que és. Seria una altra Catalunya, que no apel·laria als catalans que actualment ho som, del que ho fan la resta de pobles i nacions del món. Aquesta altra hipotètica Catalunya seria, però aquesta altra Catalunya ja no seríem nosaltres.

Per això mateix Espanya ens ataca en la llengua, perquè ens ataca en allò que ens fa ser un poble diferent. Per això és en la qüestió lingüística on transgredeix més clarament els nostres drets col·lectius i es mostra més tirànica. La ràbia espanyola s’encén davant la nostra existència lingüística i es desborda davant de la seva persistència.

Coherentment amb això, el discurs legitimador de l’acció política del sobiranisme català ha de jugar un paper central en la reivindicació de la llengua i de la plenitud lingüística del poble de Catalunya. Volem la independència perquè som i volem continuar sent, i som catalans perquè parlem català. La resta de reivindicacions que acompanyen la lingüística són assolibles en el marc estatal actual, només la reivindicació de la normalitat lingüística (la plenitud i la llibertat incondicionada en l’ús de la llengua) exigeix, o bé la independència, o bé la reformulació radical del marc estatal espanyol.

També el relat que cerca legitimar la dominació hispanocastellana té en la llengua un dels seus elements nuclears. I tant hi insisteix que el discurs del nacionalisme lingüístic espanyol ha acabat esdevenint hegemònic i condicionant les nostres percepcions politicolingüístiques. No ens alliberarem sense desemmascarar els enganys i els insídies d’aquest relat i bastir a sobre dels seus cendres un discurs nou, alliberador, construït al voltant de la noció de justícia lingüística, que mostri a ulls de tothom la legitimitat de les nostres reivindicacions en aquest punt i, a partir d’aquí, la legitimitat de la causa independentista.

No n’hi haurà prou, però, amb les paraules i els arguments. Ens cal la força dels fets i de l’exemple. Les paraules no sempre diuen res aquí ha estat capturat per un discurs maliciós, i en cap cas no serveixen davant de qui ha elaborat aquest discurs perquè està convençut de la seva superioritat i del seu dret a dictar als altres quin ha de ser el seu futur. El relat sobiranista, que en gran mesura ha de ser un relat entorn dels drets lingüístics del poble de Catalunya, ha de servir, sobretot, per a enfortir les conviccions dels qui estan disposats al conflicte per defensar llurs drets. I només des de l’acció planificada que posi de manifest la injustícia a partir del fet de combatre-la allí on es doni, avançarem en els fets, cohesionarem el poble, atraurem la solidaritat dels qui dubten o dels qui es mostren inicialment indiferents, canviarem les mentalitats i simultàniament el nostre tros de món, que és aquell en què viuen els nostres drets i neixen els nostres deures.