Els col·legis professionals confirmen l'espoli fiscal. La història de Catalunya dia a dia. Una exposició sobre l'art medieval contra jueus i conversos. El guerriller i aventurer Tomàs Costa, "Misses"

LA CLAU de la nostra història. Programa 255, emès el 28 de febrer de 2024 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 255.

Fa molt de temps que es parla de l’espoli fiscal que pateixen els Països Catalans en general i molt en particular el que patim a Catalunya. Durant dècades, i particularment durant els darrers anys en què l’independentisme ha esdevingut majoritari, s’ha denunciat una i altra vegada la injustícia que representa aquest espoli. Durant anys i anys, l’Estat espanyol, els partits unionistes, els mitjans afins han negat una i altra vegada que existeixi cap mena d’espoli.

Dimarts passat, l’espoli ha quedat demostrat, una vegada més, que existeix i aquesta vegada la font que ho demostra fil per randa és el document que han signat fins a una vintena de col·legis professionals catalans, que apleguen els sectors professionals més importants del país.

L’informe consta de vint pàgines, plenes de dades comparatives que demostren abastament l’espoli fiscal que pateix el país. Si anem al quadre dels ingressos aportats per Catalunya a l’Estat i els que en rep, veurem que el dèficit era de 17.049 milions el 2016; 20.196 milions el 2019 i 21.982 milions el 2021.

Pel que fa a les inversions públiques, l’informe demostra clarament que la inversió de l’estat en infraestructures a Catalunya ha estat sistemàticament inferior al seu pes econòmic (% sobre el PIB) i que també ho ha estat per sota del seu pes poblacional.

Les darreres dades del 2021 pel que fa a la inversió pública de l’estat reflecteixen que, mentre que a Madrid  es va executar un 184% del pressupostat i a la resta de l’estat  s’executava un 71%, a Catalunya el percentatge executat sobre el que s’havia pressupostat va ser d’un 36%.

És especialment dura la comparativa amb el País Basc. El seu sistema foral dona, en igualtat de competències uns ingressos per habitants un 84% superiors al sistema comú.. Aquest 84% més d’ingressos permet al País Basc dur a terme unes polítiques molt superiors a les que pot dur a terme Catalunya. Per exemple, en Serveis socials: +169,6%. En Educació: +54,3%. En Infraestructures: +116,8%. En Habitatge: + 71,3 % i en Recerca, Desenvolupament i Innovació +330,3%.

El títol de l’informe ens ho diu tot: Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya.

Final

La frase de la setmana del filòsof francès Jean Paul Sartre

Com tots el somniadors, vaig confondre el desencís amb la veritat

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

DEBAT: LLISTA CÍVICA DE L'ANC....SÍ o NO?

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 26 de febrer de 2024 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats:

Montserrat Rossell, ex-SN de l’ANC

Joan Mollà, membre de l’Assemblea de Sants-Montjuïc

Pere Pugés, fundador de l’ANC i ex-SN

Francesc Abad, analista polític

Davantal

El proper 2 de març es compliran 50 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich.

El cas Puig Antich és ple d'irregularitats, mentides, estranys buits i absències des del principi de tot. Des d’aquell 25 de setembre de 1973, als baixos del carrer Girona de Barcelona on, enmig d’un caos terrible, va morir un agent de la policia nacional i Puig Antich va començar el seu periple fins al seu tràgic final. Tot són incògnites i dubtes: els trets dins del portal, el cos del policia mort que presentava cinc impactes de bala quan al sumari només se’n parla de tres. Per què no es van analitzar les armes dels policies. Contradiccions en les declaracions. Per què el cas passa de la justícia civil a la militar. Per què no s’admeten diferents peticions de l’advocat defensor i un llarg etcètera.

Les germanes de Salvador Puig Antich han mantingut una lluita constant durant aquests 50 anys. D’una banda, per mantenir viu el record del seu germà i de l’altra per intentar una i altra vegada que es revisi el judici i la condemna a mort del Salvador, de moment sense èxit.

Cal, però, mantenir la memòria viva. La il·lustradora Maria Corte, que ha fet el disseny gràfic de les jornades que es faran a la Model de Barcelona sota el títol Puig Antich. El compromís vigent 1974-2024 ens diu:  « Espelmes. Encenem espelmes en record dels que ja no hi són. Les bufem als aniversaris. Les avivem per honorar, demanar, agrair i recordar. Per tenir memòria. Mentre la flama continuï encesa, el record no s’apaga. I la flama d’en Salvador Puig Antich segueix ben viva.”

En el programa d’avui, però, tindrem un interessant debat sobre la llista cívica que vol impulsar l’Assemblea en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Els associats de l’ANC, entre l'1 i el 14 de març propers, hauran de respondre la pregunta següent: “Estàs d'acord que l'Assemblea impulsi la Llista Cívica per la Independència a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, per fer efectiva la independència?”

La consulta per a decidir si l’ANC ha d’impulsar o no una llista cívica a les eleccions catalanes ha reactivat el debat intern en el si de l’organització, tant entre les assemblees de base com entre els associats i, com ja feia temps que no passava, també entre el propi moviment independentista.   

La llista cívica, cas de dur-se a terme, ¿pot ser el desencadenant d’un nou embat polític que ens permeti situar-nos en un context similar al de l’octubre de 2017 o, pel contrari, pot acabar sent un element de fragmentació del moviment independentista i un debilitament de la pròpia Assemblea?

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’escriptora xilena Isabel Allende

“La mort no existeix. Les persones nomes moren quan cauen en l’oblit. Si pots recordar-me, sempre seré amb tu.”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Avui, en especial, amb Dani Gallardo, que aquesta setmana haurà d’ingressar a presó. 

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

El poder de la Generalitat en l'època medieval. "Antoni Simon Mossa, l'Alguer i Sardenya durant el franquisme" conversa amb Marcel A. Farinelli

LA CLAU de la nostra història. Programa 254 emès el 21 de febrer de 2024 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Convidats:

Marcel A. Farinelli historiador alguerès. Especialista en la història contemporània de les illes de Sardenya i Còrsega . Ha publicat els llibres El feixisme a l'Alguer. Història de l'Alguer i Antoni Simon Mossa, l’Alguer i Sardenya durant el franquisme. 

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 254

El doctor cum laude en dret per la UPF. Pere Ripoll és el responsable del descobriment del Llibre dels vuit senyals, escrit el segle XV, un manuscrit que recopila les primeres normes de la Generalitat  catalana que demostra que ja  en el segle XIV el poder reial a Catalunya estava supeditat a les decisions de les Corts.

Aquest manuscrit estava mal catalogat a l’arxiu de la Corona d’Aragó, que va rebre erròniament aquest nom en el segle XIX. En realitat era l’Arxiu del rei a Barcelona, on també van anar a parar els documents de la Generalitat quan els decrets de Nova Planta la van abolir després del 1714.

La recopilació de les normes en el Llibre dels vuits senyals demostra que la Generalitat era una institució separada de la corona, amb un dret propi que l rei no podia ni modificar ni abolir.  En l’època medieval, a Castella, les comissions estamentals tenien una naturalesa completament diferent a la que tenien a Catalunya. Allà estaven al servei del rei. En canvi, a Catalunya, la Diputació del General, l’origen de la Generalitat, estava al servei dels mateixos estaments.

“És a partir d’aquí que es comença a crear una hisenda i un entramat institucional paral·lel al de l’autoritat reial, però no al seu servei, sinó al servei del general de Catalunya, que és el populus”, indica Ripoll. El  seu contingut: documents sorgits de les corts, normes que s’hi havien pactat i que establien el funcionament de la Diputació del General (aquest general entès com la cosa pública, tal com es repeteix moltes vegades en els documents).

Pere Ripoll explica que “a Castella fan un ús més absolutista del poder. Si bé hi havia pactisme i el rei i les corts pactaven les lleis, els reis castellans consideraven que les pragmàtiques, les normes que podien promulgar, tenien el mateix nivell que les lleis de rang general aprovades per les corts. Les podien modificar i fins i tot les podien abolir. Això, a Catalunya, estava prohibit. A Catalunya, la potestat normativa del rei era inferior a les constitucions aprovades a les corts. Són dos models totalment oposats d’entendre la política”.

Això era així perquè la Generalitat havia anat creant una institució paral·lela a l’autoritat reial. Les normes definien clarament que ningú de l’entorn de la monarquia podia formar part de la Generalitat ni es podia entremetre en els seus afers. “Sobretot, es deixa molt clar que els diners només poden ser recaptats, gestionats i gastats per la Generalitat. Així és com es va creant la institució, amb uns poders propis”, remarca Ripoll.

Quan es decideix fer una primera compilació del dret català, el rei Ferran dit d’Antequera vol que aquesta estigui a l’arxiu reial, perquè considera que la monarquia és una institució eterna que no pot acabar mai, mentre que si els documents els guarda la Generalitat es poden perdre, perquè considera que aquesta és una institució que es pot abolir.” Immediatament, els diputats de la Generalitat van recopilar la normativa per demostrar al rei que la Generalitat tan sols es podria abolir si els estaments ho volguessin. “Deixen clar que existeix una autonomia pròpia i amb un règim jurídic propi.”

Final

La frase de la setmana del filòsof danès del segle XIX Søren Kierkegaard

“Hi ha dues maneres d'enganyar-se. La primera consisteix a creure el que no és veritat; la segona, a negar-se a creure el que és veritat."

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

L'independentisme en l'obra de Salvat-Papasseit, conversa amb Jordi Bilbeny. Els grups de català Xerrem Amèrica, conversa amb Rodrigo Alves

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 19 de febrer de 2024 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats

Jordi Bilbeny, Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorand en Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Cap de Recerca de l’Institut Nova Història

Rodrigo Alves, brasiler, activista de la llengua i la cultura catalanes. President del Casal Català del Brasil, creador d’Aquí Catalunha, primer mitjà de notícies en llengua portuguesa dedicat a Catalunya i impulsor i guia del Xerrem Amèrica, els grups de conversa del Xerrem Junts de la CAL a Amèrica del Sud

Davantal

En el programa d'avui tindrem dues entrevistes. 

Enguany es compliran cent anys de la mort del poeta Joan Salvat Papasseit. Salvat va morir molt jove, tenia només trenta anys. Va néixer el 1894 i des del 1901 va viure a l’Asilo Naval Español. Dels 12 als 23 anys va ser un home d’oficis diversos, des d’aprenent d’adroguer fins a vigilant nocturn al moll.

Cap al 1914 iva ingressar a la “Juventud Socialista” i va començar a escriure a publicacions revolucionàries com Los Miserables, la Justicia Social i Sabadell Federal. En els primers temps, escriu en castellà, sota el pseudònim de Gorkiano. El 1918 escriu Humo de fàbrica, on ens trobarem un escriptor de llengua i bagatge cultural espanyol.

El seu primer poema català és Columna vertebral: Sageta de foc del 1917 Escriu i publica diversos textos programàtics Sóc jo que parlo als joves (1919), Concepte de poeta (1919) i el manifest Contra els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920).

La seva obra poètica la integren sis títols: Poemes en ondes hertzianes (1919), L'irradiador del port i les gavines (1921), continuador de l'anterior però on s'aprofundeixen les troballes del futurisme; Les conspiracions (1922), llibre que conté vuit poemes d'inspiració nacionalista escrits durant la seva estada al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla), La gesta dels estels. El poema de la rosa als llavis (1923), poema unitari de tema amorós, i, finalment, Óssa Menor: fi dels poemes d'avantguarda (1925).

Quina va ser la ideologia política de Salvat-Papasseit? Va ser àcrata? Va tenir alguna mena d’ideologia política? Va ser un independentista declarat i compromès o només va estar enamorat dels pits de les dones? El llibre de Jordi Bilbeny, L’independentisme de Salvat-Papasseit ens ho deixa molt clar.

Salvat era un anarquista convençut, però no s’ha explicat mai com la conseqüència d’aquesta creença el portà finalment a l’independentisme. Tota l’obra poètica de Salvat Papasseit des que abandona el pseudònim Gorkiano respira, en major o menor grau, la lluita d’amor al país i a la seva llibertat. A les Conspiracions i a Missió per Catalunya, però també a Poemes en Ondes Hertzianes a L’irradiador del port i les Gavines, a Les Gorges, a Cançó futura...

En la segona entrevista d’avui parlarem amb el Brasil, amb Rodrigo Alves, activista de la llengua i la cultura catalanes en aquelles terres de Sud-amèrica, però també president del Casal Català del Brasil, creador d’Aquí Catalunha, primer mitjà de notícies en llengua portuguesa dedicat a Catalunya i impulsor i guia del Xerrem Amèrica, els grups de conversa del Xerrem Junts de la CAL a Amèrica del Sud.

En parlem tot seguit amb el nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de Joan Salvat-Papasseit: 

"La invasió, ¿no és un fet? L'escarni, ¿no és constant?... Feu-vos, doncs, un gran mèrit d'ésser separatistes".

Marxem amb  el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

Les revoltes pageses a la història. La història de Catalunya dia a dia. Una altra història de les Drassanes de Barcelona. Feli V i la universitat de Cervera

 

La CLAU de la nostra història. Programa 253. Emès el 14 de febrer de 2024 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 253.

La setmana passada hem viscut la revolta pagesa que ha ocupat les principals vies de comunicació del país i la ciutat de Barcelona. Aquest fet, ens porta a recordar algunes de les revoltes pageses més importants en la història de la nostra nació.

Les guerres dels Remences. A la Catalunya feudal, els remences o pagesos de remença eren pagesos sotmesos a la servitud de la gleva que no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor. La redempció o remença era la taxa que havien de pagar i que també afectava als fills dels remences perquè aquesta era una condició hereditària. La primera guerra Remença s’inicia a principis de 1462 i esdevé una part de la Guerra civil catalana en tant que s'alia amb el bàndol reial amb un enemic comú (noblesa, Diputació del general i Consell de Cent).

La segona guerra Remença va començar a inicis del 1483. Forçat pels senyors, Ferran II, el 1481 declarava anticonstitucional la suspensió dels mals usos, ordenada per la pragmàtica del rei Alfons IV. Els pagesos se senten traïts per aquesta decisió. El 22 de setembre del 1484, Pere Joan Sala, de Granollers de Rocacorba, es posa al capdavant de la fracció més revolucionària dels remences. Aquesta guerra va durar fins a la sentència arbitral de Guadalupe de 1486.

Les germanies va ser un alçament de la burgesia entre el 1519 i 1523, inicialment de caràcter urbà i moderat, però que va evolucionar, tant al País Valencià com a Mallorca, cap a una etapa de radicalització quan s’hi va incorporar també la pagesia ( (forans a Mallorca, llauradors cristians de natura a València), fins al punt que arribà a veritables combats militars contra les tropes reials, que van ser seguits d’una llarga i dura repressió.

Tots coneixem bé la diada del Corpus de Sang que va esdevenir el punt inicial de la revolta de Catalunya contra el govern del comte-duc Olivares, privat de Felip IV de Castella, i el desencadenant de la Guerra dels Segadors.

La Revolta dels Gorretes o Barretines, també coneguda pel nom de Revolta de la Terra per part d’alguns historiadors. Va originar-se en un aixecament pagès en 1688, després d’un any de males collites causades per una plaga de llagosta que va tenir lloc entre 1687 i 1689.

El dia 7 esclatà el conflicte a partir d’una brega entre un soldat i una dona de la vila, Centelles s’alçà en armes al crit de “via fora!” i van aconseguir expulsar els soldats. Els revoltats van dirigir-se a Barcelona per a fer valdre les seves queixes contra els allotjaments i per altra banda van convèncer a les localitats i comarques veïnes perquè se’ls unissin. Van conformar una autèntica força armada que es plantà a les portes de Barcelona a la primavera de 1688 exigint la fi dels allotjaments, el perdó general i la restitució dels diputats cessats. La noblesa catalana es va alinear totalment de part del virrei i va participar a partir de llavors de la repressió dels revoltats. La revolta finirà als inicis de 1689 amb els principals líders de l’aixecament executats o bé fugits en territori francès.

Final

La frase de la setmana del gran Groucho Marx

“És molt millor restar en silenci i semblar beneit, que parlar i i aclarir els dubtes definitivament!"

 Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. 

Que passeu una molt bona setmana!

"La llavor sembrada", conversa amb Aureli Argemí

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 12 de febrer de 2024 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats:

Aureli Argemí Roca, monjo de Montserrat. Dinamitzador cultural i polític. fundador i president emèrit del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN). Autor del llibre de memòries "La llavor sembrada"

David Minoves , activista polític i del moviment per la pau i la solidaritat internacional. President del CIEMEN des de 2015

Davantal

L’1 d’octubre de 2017, l’independentisme va aconseguir la victòria més important de la història d’aquest país en guanyar clarament el referèndum per la independència. Les xifres oficials ens diran que els vots afirmatius van ser 2.044.038 (un 90%) amb una participació del 43%. Moltes vegades, però, es deixen de banda els 770.000 ciutadans que no van poder exercir el seu dret a vot perquè els seus col·legis van ser tancats i les urnes amb vots requisades per la Guardia Civil, la Policia Nacional o els Mossos d’Esquadra. A més de patir tots els entrebancs, prohibicions i persecucions de l’Estat espanyol abans de l’1 octubre i de l’actuació violenta dels Cuerpos de Seguridad del Estado el mateix dia de la votació.

Alguns poden arribar a pensar que tot va començar el 2012 amb la gran manifestació de l’Assemblea. Res més lluny de la realitat. L’independentisme català ve de molt lluny, d’aquells temps en que s’anomenava “separatisme” i “separatistes” aquells lluitadors de les primeres dècades del segle XX. Estat Català, el Front Nacional de Catalunya amb la resistència antifranquista, el naixement del PSAN el 1968, l’independentisme d’esquerres de l’MDT dels anys 70 i 80, Nacionalistes d’Esquerra, el BEAN...

L’independentisme ubicat en l’anomenada “societat civil” de la postguerra comença a treballar en entitats com el CIEMEN, fundat a Milà el 1974, la Crida a la Solidaritat el 1981, que va sorgir com a reacció al Manifiesto de los 2.300, que qüestionava el procés de normalització del català. La Crida va organitzar un seguit de campanyes a favor de la normalització de la llengua catalana, denunciant entitats i empreses que consideraven que discriminaven el català. El 24 de juny de 1981 va convocar l’acte “Som una Nació” al Camp Nou, on s'aplegaren 100.000 persones. El 14 de març de 1982 va ser la principal promotora de la manifestació a Barcelona contra la LOAPA.

La PDD, la Plataforma pel Dret a Decidir, creada el 2005, formada per diverses entitats i membres de la societat civil d'arreu de Catalunya. La seva primera gran manifestació va tenir com a lema «Som una nació i tenim el dret de decidir». La PDD va tornar-hi l’1 de desembre de 2007, aquesta vegada amb el lema “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures.”

Les consultes sobre la independència de Catalunya iniciades el 2009 a Arenys de Munt i culminades a Barcelona el 2011. Gairebé un milió de persones van votar en les diferents onades de consultes celebrades en prop de 500 municipis catalans. Aquell 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt es va començar a gestar l’embrió del que acabaria sent l’Assemblea Nacional Catalana.

Aureli Argemí va ser protagonista en primera persona d’aquesta història. Això i molt més ens ho explica en el seu llibre de memòries “La llavor sembrada”.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del nostre convidat Aureli Argemí. L’hem triada de la introducció del llibre “La llavor sembrada”

“Aquest escrit és el convenciment que no posseeixo la veritat, perquè la veritat és un camí compartit que molts tracen, una aspiració mai donada per tancada, sempre tendent a ser trobada mitjançant l’exercici de saber dubtar”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

Primo de Rivera i el monopoli de la telefonia. La història de Catalunya dia a dia. Les rogatives religioses per les sequeres. Cuba i el catalanisme: entre l’autonomia i la independència

 LA CLAU de la nostra història. Programa 252. Emès el 7 de febrer de 2024 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal LA CLAU de la nostra història al YouTube

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 252

El mes d’abril d’enguany, es compliran cent anys que un grup d’inversors molt propers a la dictadura de Primo de Rivera creaven la Compañía Telefónica Nacional de España. Quatre mesos més tard, va entrar en vigor el decret de concessió al seu favor del monopoli de l’explotació de les comunicacions telefòniques. Des de finals de 1923, una empresa nord-americana havia preparat una maniobra d’expulsió del mercat de les empreses competidores, la majoria catalanes.

Segons el professor Àngel Calvo, de la Universitat de Barcelona, el 1921 la telefonia a l’Estat espanyol era un negoci en expansió amb una gran expectativa de creixement. La implantació del telèfon no s’havia produït de forma uniforme. Segons l’estudi del Calvo,. El 50% dels abonats de tot l’estat es concentraven un 30% a Catalunya, i poc més d’un 15% a Madrid i Euskadi .  

Les primeres línies telefòniques peninsulars s’havien instal·lat a Catalunya. Tan sols un any després de la patent de l’invent (Graham Bell, 1876), els enginyers Dalmau (pare i fill) provaven amb èxit les primeres comunicacions telefòniques urbana i interurbana. El 1886, el liberal Sagasta, president del govern, autoritzava la venda i l’ampliació de la xarxa a l’enginyer català Pau Bosch i Barrau (fillastre de l’economista Laureà Figuerola, creador de la pesseta).

A finals de 1923, el paisatge econòmic de la telefonia espanyola estava dominat per diverses companyies, però les més importants eren les quatre de capital català que ja havien expandit les seves línies fora de Catalunya.

Poques setmanes després del cop d’estat, arribava a Madrid el nord-americà, Sousthenes Behn que havia rebut un encàrrec del govern de Primo de Rivera: unificar l'oferta telefònica del mercat en una sola empresa que seria l’adjudicatària del monopoli de les comunicacions telefòniques a l’Estat espanyol. L’americà va comprar grans paquets d’accions de les companyies privades que obstaculitzaven el seu projecte. Una vegada va tenir el control d’aquelles societats, va iniciar la maniobra de desballestament i absorció per facilitar la creació del CTNE.

Entre 1924 (creació) i 1945 (nacionalització decretada pel règim franquista), la CTNE, va ser un monopoli privat concebut per ser explotat per empresaris molt propers al poder. En aquesta història, sorprèn que Primo de Rivera, que en el seu particular viatge al poder havia rebut el suport d’una part important de la burgesia catalana, confiés el seu projecte a un directiu i a una empresa nord-americana (no oblidem que la humiliació espanyola a la Guerra de Cuba,1898, encara aixecava polseguera). Si més no, aquesta història explica la tradicional hostilitat del poder espanyol cap a l'empresariat català. Abans americans, alemanys o el que sigui, que catalans.

Final

La frase de la setmana de la primera científica (i també sufragista) que va teoritzar sobre el canvi climàtic, la nord-americana Eunice Newton Foote, que el 1856, fa 168 anys va dir:

“L’augment del CO2 provocarà un escalfament global.”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana! 

La catalanofòbia. L'amnistia, els jutges Aguirre i García Castellón

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 5 de febrer de 2024 per ETV Llobregat  i TDT Terramar Penedès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats:

Lourdes Escardívol professora

Josep Ferrer , president d’AExRC

Víctor Cucurull, historiador

Davantal

Fa 24 anys, Francesc Ferrer i Gironès publicava un llibre que hauria de ser de lectura obligada als nostres països: Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Un llibre de referència que seria bo que es reedités perquè tothom pogués tenir-hi accés.

En la introducció, Francesc Ferrer escrivia: “Al llarg de la història, Catalunya, com a poble, és perseguida per causa de diferents elements conjunturals, els quals, però, són sintetitzables perquè són elements reiteratius i recurrents. La catalanofòbia es concentra en tres eixos o columnes generals que són les que l’alimenten: El primer és la persistència a suprimir les institucions polítiques pròpies que donen la sobirania al poble català. El segon és la pruïja a eliminar l’autonomia de les finances públiques i privar Catalunya de l’administració dels seus propis recursos financers. I el tercer és l’arranament cultural i lingüístic per assolir la colonització del poble català i assimilar-lo a la castellana que ,eufemísticament, anomenen espanyola.”

Les campanyes anticatalanes i la repressió contra la nació no s’han inventat ara ni durant el franquisme, fa quatre-cents anys que existeixen. En paraules novament de Ferrer i Gironès: “Les campanyes anticatalanes són l'expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s'imaginen l'assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de violència.”

L’objectiu principal de l’Estat espanyol, des de sempre, ha estat el de castellanitzar (espanyolitzar) Catalunya. L’ofensiva assimiladora no s’ha aturat mai. Tant li fa que el poder estigui en mans d’una monarquia absoluta o d’una monarquia constitucional; tant li fa que sigui una república, com una dictadura, com un estat democràtic. Una ofensiva en què els papers estan minuciosament repartits: polític, judicial, mitjans de comunicació, artistes, escriptors, pretesos intel·lectuals... la “quinta columna” resident a Catalunya... tothom té el seu paper per liquidar d’una vegada per totes la catalanitat, per liquidar d’una vegada per totes la nació catalana.

Premsa, ràdio televisió. Intel·lectuals. Construir falses realitats. Manipular els mitjans de comunicació. Tergiversar, manipular o simplement falsejar la informació. Deformar, pervertir, manipular el llenguatge. Dividir societats per l'origen o per la llengua que parlen. Provocar constantment i fomentar el discurs de l'odi. Silencis còmplices....

En parlem tot seguit amb els nostre convidats. Som-hi. Comencem!

Final

Marxarem amb la frase de la setmana. Francesc Ferrer i Gironès va ser escollit senador per Girona en la primera legislatura del 1977. La seva frase va ser aquesta:

“Vaig marxar a Madrid sent autonomista i en vaig tornar sent independentista.”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Reunió ex-Secretaris Nacionals de l'ANC (Comunicat)

COMUNICAT DE PREMSA

REUNIÓ DE MEMBRES DELS DIFERENTS SECRETARIATS NACIONALS DE

L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC) 

Avui, 3 de febrer de 2024, un total de 82 persones que hem estat, o som encara, membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ens hem reunit per reflexionar i debatre sobre la situació actual del Moviment Independentista em general i de l’ANC en particular i de com continuar avançant cap a la independència del nostre país.

Un total de 82 persones que hem estat, o som encara, membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ens hem reunit avui al Centre Cívic Urgell de Barcelona per intercanviar opinions i reflexions a l’entorn de la situació actual del Moviment Independentista en general i de l’ANC en particular.

37 persones més, també ex-secretaris nacionals o membres de l’actual secretariat, ens han fet arribar el seu suport i adhesió, però no han pogut assistir a la trobada, per diversos motius.

El debat s’ha centrat en tres punts principals:

·  Definir el paper tenen avui els diferents actors que intervenen el procés cap a la independència.

·     De quina manera es pot aconseguir que l’ANC torni a ser un dels motors del moviment independentista Preparar i impulsar un nou Full de Ruta de país cap a la independència.

·      La necessitat o no d’impulsar un nou full de ruta de país cap a la independència

Després de quatre  hores de debat, les principals conclusions han estat les següents:

·       Refer la unitat estratègica i d’acció amb les principals entitats de la societat civil.

·       No es pot excloure absolutament ningú en el camí cap a la independència.

·    El principal element diferenciador amb el 2012 és el de la repressió. Ara ja sabem què és i com funciona i hem d’assumir que continuarà. No hem de fer de la repressió la nostra acció política. L’hem d’integrar a l’estratègia com una qüestió sistèmica.

·    La majoria dels participants han considerat que l'Assemblea ha de seguir tenint el caràcter d'entitat unitària i aglutinadora de la societat civil, independent de qualsevol opció electoral, tal com va ser definida en la seva declaració fundacional i en els seus Estatuts.

·    L’ANC ha de prioritzar tornar a ser pal de paller de la societat civil, amb la inclusió i el treball conjunt amb tots aquells grups i entitats (petites o grans) que tenen com objectiu la independència.

·     Recuperar sobiranies: llengua, ecològica, alimentària, energètica, financera.

·  Activar el punt 3.3 del Full de Ruta vigent dedicat a "l’Estratègia de confrontació”: mobilitzacions multitudinàries, amb accions de denúncia, de resistència, de desobediència civil, d’acció no violenta activa,

·   Campanya per animar la gent que es presenti a les properes eleccions al Secretariat Nacional de l’ANC.        

·     Treballar en la presentació de la 2a Conferència Nacional per l’Estat Propi

·  Passar de la Revolució dels Somriures a la Revolució dels Indignats. Liderar les mobilitzacions ciutadanes. Aprofitar oportunitats de donar suport real per a batalles sectorials, com ara, estar al costat de la pagesia, o de la gent gran, les persones represaliades, el memorial democràtic...

·     La lluita per la llengua catalana, sobretot arreu dels Països Catalans allà on s’està patint més en aquests moments. 

·    Aconseguir una unitat estratègica, de mínims, amb la resta d’actors –també amb els partits polítics- que ens permeti avançar plegats. Mobilització i acció propositiva, deixant d’actuar per reacció.

Les reunions continuaran mitjançant el treball en diferents comissions. Cal establir objectius a curt i mitjà termini. Cal retornar al moviment independentista la unitat estratègica de mínims, la unitat d’acció, les mobilitzacions al carrer per tornar a creure, no només que la independència és possible, sinó que és inevitable.

 

3 de febrer de 2024

Grup Impulsor de la reunió

 

 

Les primeres havaneres a Catalunya. Imperialisme i sensualitat abans de Carmen. Conversa amb l'autora Anna Costal

LA CLAU de la nostra història. Programa 251. Emès el 31 de gener de 2024 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Convidada:

Anna Costal i Fornells (Girona, 1981) doctora   en Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professora a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Coautora amb Joaquim Rabaseda i Joan Gay del llibre Les primeres havaneres a Catalunya. Imperialisme i sensualitat abans de Carmen.

És autora o coautora, també dels llibres, Pep Ventura, abans del mite. Quan la sardana era un ball de moda. Els qui marxen i els qui es queden: crònica musical de la Barcelona de postguerra. L’Empordà romàntic, revolucionari i espectacular. Vides catalanes que han fet història. Sileciades. Dones artistes sota el franquisme

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 251.

Un dels materials de consulta més utilitzat per historiadors i divulgadors de la ciutat de Barcelona és El  Ceremonial dels Magnifics Consellers i Regiment de la Ciutat de Barcelona, més conegut actualment com les Rúbriques de Bruniquer. Esteve Gilabert i Bruniquer va escriure l’obra fins a la seva mort, el 1651 i aquesta va ser continuada pels seus successors. És una obra immensa de gairebé dues mil pàgines amb més de dotze mil informacions i dades històriques que parteixen de la documentació́ de l’Arxiu de la Ciutat entre els anys 1249 i 1713. Estan ordenades per capítols temàtics amb referències a la vida política i institucional, la religió, les confraries i el comerç, l’ensenyament, el proveïment i la defensa de la ciutat, així com d’altres de caràcter urbanístic, arquitectònic, cultural i social.

A més, a les Rúbriques s’hi troben algunes curiositats com per exemple l’execució el 1493 de Joan Canyamàs pel seu intent d’assassinat del rei Ferran El Catòlic. La brutal execució a la qual va ser sotmès, ens permet entendre  perquè Joseph Ignace Gillotin defensava que el seu sistema, la guillotina, era humanitari.

A més de sentències exemplaritzants, les Rúbriques recullen també fins a 14 terratrèmols que va patir la ciutat, eclipsis, cometes, sequeres i fins i tot plagues de llagostes; la més intensa la del 1687 que, segons diuen, va ser el motiu pel qual la ciutat va canviar la seva patrona, Santa Eulàlia, i es va encomanar a la Mare de Déu de la Mercè.

Van ser de gran ajuda per als metges de principis del segle XX que van poder documentar els episodis de tos ferina, de brucel·losis (que el 1659 va acabar gairebé amb tots els animals de la ciutat) i tots els episodis de pesta. Gràcies a les Rúbriques sabem que els reis fugien quan es produïa un d’aquests episodis, però que els metges i els cirurgians eren castigats si ho feien.

Una altra curiositat es remunta al 9 de maig de 1448. El bisbe de la ciutat avisa als membres del Consell de Cent que els homes que a la catedral es girin d’esquena a l’altar per mirar les dones ser excomunicats.

Des del 2018, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona va posar a disposició del públic en general una versió en línia, tota una eina indispensable per a la investigació. Ara bé, des del passat novembre que aquesta eina està desactivada, fet que ha produït neguit i inquietud entre els col·lectius d’usuaris habituals i diversos historiadors consultats han expressat el seu malestar per la situació, ja que “el recurs era una immensa base de dades, on es podia fer recerca de qualsevol paraula, cosa que no és possible amb l’obra original manuscrita, que també està digitalitzada”. “Era molt més que una web”, insisteix un altre acadèmic, que apunta que “era un avenç del segle XXI que trencava les limitacions de l’obra impresa i permetia l’accés al coneixement”. Actualment, l’accés al web de les ‘Rúbriques de Bruniquer’ reenvia a una pàgina on s’informa que el web està desactivat. 

Final

La frase de la setmana de Mary Shelley, narradora, dramaturga i filòsofa britànica, coneguda mundialment per ser l’autora de la novel·la Frankenstein.

“El llop es vestia amb pell de xai... i el ramat consentia l’engany”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que tingueu una molt bona setmana!