Canal del Vull una resposta al YouTube
Enric de Vilalta portaveu SOM 1 d’octubre
Lourdes Escardívol mestra, ex SN ANC
Francesc Abad analista polític
Davantal
Parlar del creixement demogràfic i d’immigració a Catalunya és urgent. En els darrers 20 anys, han arribat a Catalunya prop de dos milions cinc-centes mil persones de 187 nacionalitats i 300 llengües diferents. La tendència sembla no canviar i alguns ja parlen de la futura i no gaire llunyana Catalunya dels 10 milions.
Les causes d’aquesta arribada massiva són degudes en
molt bona part al model social i econòmic imperant al nostre país que imposa
una economia basada cada vegada més en el sector serveis. Hi ha una greu distorsió:
els universitaris no troben feina perquè no hi ha llocs de treball per a ells
i, en canvi, falta gent per a ocupar aquests llocs de treball poc qualificats.
Encara que les dades oscil·len segons les fonts, podem
dir que, dels 8 milions d'habitants, un 21% han nascut a l’estranger. Entre els
que es troben en edats compreses entre els 24 i els 40 anys, aquest percentatge
puja fins al 40%. El 35,8% dels menors de 18 anys són o immigrants o
descendents d'immigrants.
Aquest creixement demogràfic desmesurat per un país
petit com el nostre comporta tot un seguit de problemes socials, educatius,
sanitaris, d’habitatge i, evidentment,
lingüístics i culturals. Pel que fa a l’habitatge, s’esdevé una
autèntica segregació urbanística. Barris sencers, pobles on la immigració és
majoria. L’entorn, un element clau perquè una persona de fora s’incorpori a la
llengua del país, ja no existeix.
Segons un estudi de Laura Serra titulat “Llengua. Radiografia de la immigració a
Catalunya”, avui en dia el 70% de la població viu en llars on algun dels
membres ha vingut de fora, siguin avis, gendres o oncles. El 47,5% de la
població catalana té el castellà com a llengua inicial, i un gens menyspreable 11,6%
parla a casa una altra llengua, ni català ni castellà.
A Catalunya, la majoria de la immigració viu en una
situació totalment inestable, tant des del vessant social com laboral. Les
seves prioritats no passen per aprendre una llengua com el català que ha deixat
de ser un ascensor social i que tampoc no és la llengua franca, la llengua de
comunicació habitual, la llengua imprescindible per viure a Catalunya.
Si no hi ha necessitat, no hi ha interès ni motivació.
Si el país, l’administració, el món polític, el món empresarial i sindical, la
societat civil i nosaltres mateixos individualment com a ciutadans, no som capaços de crear aquesta necessitar,
aquest interès, aquesta motivació, l’immigrant optarà únicament pel castellà. El
nouvingut ve a treballar, a guanyar-se la vida. Vol aconseguir una situació
social i econòmica millor i més justa per a ell i la seva família. Si comprova
que, per viure a Catalunya, n’hi ha prou amb saber el castellà, no cal dir que
optarà per aquest estatus lingüístic.
El fet que la
immigració no es decideixi a aprendre i fer servir la llengua del país, no és
res més que un altre símptoma d’aquesta preocupant situació sociolingüística
que arrosseguem des de fa molt de temps i que no acaba de redreçar-se.
Final
La frase de la
setmana de procedència anònima
No discuteixis mai amb algú que creu en les seves pròpies mentides.
Marxem amb el
pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la
presó i l’exili.
Tornem la
setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada