JO CONFESSO de Jaume Cabré (1.El privilegi de rellegir... viatge a l’ànima de Jo confesso)

 

Jo Confesso... Una veritable catedral narrativa. Mil pàgines, 200 personatges que es mouen al llarg de set segles per uns quants països.  Traduït a 27 llengües. Un argument que s’endinsa en el pou del temps fins a mitjans del segle XIV -un judici de la Inquisició contra un jueu de Girona- i que s’acaba en l’època actual. El lector es passejarà per Girona i els monestirs del Pallars els segles XIV i XV, per Cremona i París el segle XVII, per Vic i Roma els anys de la primera Guerra Mundial, per l’Alemanya nazi i Auschwitz i per la Barcelona dels anys 40 i 50 fins arribar, seguint les peripècies vitals d’Adrià Ardèvol, fins als primers anys del nou segle. (Joan Josep Isern)

Existen escasses novel·les con semejante aliento épico y afán totalizador de la realidad, una novela-océano donde afluyan tantos ríos que vayan a dar a la mar y desborden de significación y pluralidad de sentidos (Javier Avilés)

L’estiu, i especialment els mesos de juliol i agost, ens alliberen —almenys parcialment— de les obligacions, responsabilitats i presses que ens carreguen durant la resta de l’any. És un temps més obert, més lent, que convida a una lectura diferent: no tan sols a llegir, sinó a rellegir. En el meu cas, aquests mesos em permeten submergir-me amb més profunditat en allò que l’autor vol comunicar, en les capes més subtils del text. Com deia Joan Fuster, “l’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual.” És aquest “procés d’encarnació”—que només es completa amb la participació activa del lector— el que fa que rellegir Jo confesso, any rere any, sigui sempre una experiència nova i transformadora.

Cada dia llegeixo i cada dia m’adono que em falta tot per llegir. I de tant en tant he de rellegir, tot i que només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura. Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc mereixia ser llegit. Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixeria la relectura. La vida és així de cruel. (Jo confesso. Isaiah Berlin, pàg. 744-745)

Crec que deu ser la tercera (o potser quarta?) vegada que llegeixo (rellegeixo) Jo confesso. I no és casualitat. Ja en la primera lectura, aquest llibre em va impactar profundament, tant per la seva força literària com per la seva complexitat emocional i intel·lectual. Amb els anys, però, cada nova lectura ha esdevingut, paradoxalment, una nova experiència. Com deia Joan Fuster, «només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». En efecte, la relectura és sovint una altra forma de lectura: ens retrobem amb un llibre que potser recordem parcialment, però que ens arriba d’una manera diferent perquè nosaltres, com a lectors, també hem canviat. Acumulem vivències, coneixements, lectures —i tot plegat influeix en la manera com interpretem, sentim i comprenem una obra.

Potser aquesta idea és una mica exagerada, però no deixa de tenir un punt de veritat. En rellegir Jo confesso, m’he anat endinsant cada cop més en els seus aspectes més innovadors, especialment en l’estructura fragmentària i polifònica que en defineix el caràcter. Cabré construeix una novel·la exigent, que demana una lectura atenta, però que recompensa amb una riquesa narrativa excepcional.

Un dels trets més destacats és l’ús singular del narrador i dels punts de vista. Cabré trenca amb les convencions narratives tradicionals: la veu narrativa fluctua entre la primera i la tercera persona fins i tot dins d’una mateixa frase, creant una experiència de lectura fluida, però trencadora. Aquesta tècnica ens convida —o més aviat ens obliga— a participar activament en la construcció del relat.

La temporalitat de la novel·la també esdevé una peça clau. Jo confesso no segueix cap ordre cronològic lineal: els salts en el temps són constants i poden produir-se dins una mateixa pàgina o paràgraf. Aquesta estructura reflecteix, de manera molt vívida, el funcionament de la memòria i de la consciència, que avança per associacions, records i interrupcions.

Finalment, cal destacar la multiplicitat de veus que configuren el relat. La novel·la fa parlar personatges de diferents èpoques i geografies, creant una mena de coral humana que travessa segles de violència, injustícia i crueltat. És, en certa manera, una denúncia col·lectiva i una reflexió sobre el mal com a fil conductor de la història de la civilització occidental.

Rellegir Jo confesso no és només tornar a llegir un llibre, sinó revisitar una arquitectura literària monumental que ens interpel·la una vegada i una altra des de noves perspectives. Aquest modest treball, sense més pretensió que passar-m’ho bé i alhora conèixer més i millor l’ampli món cultural i reflexiu de Jo confesso, neix precisament d’aquesta necessitat de tornar-hi, de mirar de més a prop els engranatges d’una de les obres més ambicioses de la literatura catalana contemporània.

Us convido, si us atrau i us ve de gust, al meu particular viatge per Jo confesso.