JO CONFESSO de Jaume Cabré (9. El xèriff Carson i Àguila Negra)

 

El bon guerrer no es pot estar enamorant constantment de totes les squaws que topi, encara que s’embelleixin amb pintures de guerra (Àguila Negra, pàg. 47) 

 Primer el resum

En Jo confesso, Jaume Cabré utilitza dues figuretes de plàstic —un cow-boy i un indi— com a recurs narratiu que va més enllà del record infantil. Aquestes figures dialoguen amb el protagonista, Adrià Ardèvol, reflectint i comentant els seus pensaments, dubtes i dilemes morals. L’autor les converteix en una mena de consciència escindida: ni totalment bones ni dolentes, sinó crítiques i reflexives, que revelen la complexitat moral de l’obra. A més, introdueixen un element metatextual i irònic, simbolitzant la persistència de la infantesa i la dualitat interna d’Adrià: víctima i còmplice, innocent i culpable. Així, les figuretes no són només joguines, sinó dispositius simbòlics i narratius que exploren l’interioritat del protagonista i recorden que la consciència i la memòria emocional perduren malgrat la tragèdia i els dilemes adults. 

Text complet

Dins la intricada i ambiciosa estructura narrativa de Jo confesso, Jaume Cabré juga constantment amb les fronteres entre realitat, memòria, consciència i ficció. En aquest context, un dels recursos més sorprenents i simbòlicament rics és la presència de dues figuretes de plàstic —un cow-boy (el shèrif Carson) i un indi (Àguila Negra)— que, lluny de ser simples records infantils, acaben assumint un rol profundament significatiu en el desenvolupament interior del protagonista, Adrià Ardèvol.

En aparença, aquestes dues figuretes són només joguines d’infantesa, restes d’un passat trivial i domèstic. No obstant això, Cabré els atorga vida pròpia dins l’imaginari d’Adrià: dialoguen entre elles, comenten les accions i pensaments del protagonista i, sovint, adopten una actitud de crítica o de guia. Aquest recurs, que pot recordar el mecanisme del monòleg interior o fins i tot del teatre de consciència, té una doble funció: literària i simbòlica. 

El cow-boy i l’indi esdevenen, en molts moments, com dues cares del judici intern d’Adrià. Són les veus que li parlen quan dubta, quan s’enfronta a dilemes morals, quan la culpa o la por el colpegen. No són pas caricatures còmiques, sinó reflexos complexos del seu món interior. Amb un to a vegades irònic, a vegades compassiu, funcionen com una mena de ressò de la seva consciència, una versió dramatitzada i distanciada dels seus propis pensaments més profunds.

Aquestes veus no són clarament delimitades com a “bé” i “mal”, sinó que reflecteixen la complexitat moral que caracteritza tota l’obra. Més que àngels o dimonis en el sentit clàssic, són representacions fragmentades de la seva consciència, amb actituds que oscil·len entre el sarcasme, la reflexió ètica i la lucidesa tràgica. D’aquesta manera, el cow-boy i l’indi actuen com a observadors privilegiats del drama personal d’Adrià, amb una mirada que sovint és més clara i honesta que la del mateix protagonista.

Narrativament, aquestes figuretes trenquen amb el realisme estricte i introdueixen un element metatextual o postmodern: són part del teatre intern del personatge, però també interpel·len el lector amb una distància irònica. Com a dispositiu simbòlic, poden representar la persistència de la infantesa dins l’edat adulta, el record d’un temps on el bé i el mal semblaven més clars —com en els jocs de cow-boys i indis— abans que la complexitat moral del món adult esdevingués insuportable.

També poden llegir-se com a símbols de la dualitat permanent que viu Adrià: víctima i còmplice, innocent i culpable, observador i actor. La seva presència constant al llarg de la novel·la indica que, per més sofisticat que sigui el relat, Adrià mai no pot desfer-se d’aquestes veus internes que l’acompanyen, el qüestionen i li recorden qui és.

En definitiva, el cow-boy i l’indi de plàstic no són un mer recurs estètic o anecdòtic dins Jo confesso. Són un dispositiu narratiu original que Cabré utilitza per explorar l’interioritat del seu protagonista des d’una perspectiva insòlita però eficaç. Aquestes dues figuretes funcionen com a àngels guardians, com consciència escindida i com testimoni de la memòria emocional més profunda. Ens recorden que, fins i tot enmig de les grans tragèdies i dilemes de la història humana, hi ha espais íntims —com el de la consciència infantil— que mai no s’extingeixen del tot, i que continuen, silenciosament, interpel·lant-nos des del racó més secret de la nostra identitat.