La literatura en castellà a Catalunya és literatura catalana? (1)

Aquests mesos d'estiu tan calorosos serveixen, sovint, per rellegir textos i lectures i, per què no?, reflexionar de nou sobre diferents temes. 

Rellegia un article de Xavier Bru de Sala, escriptor, poeta, dramaturg i fins fa uns anys president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts. En el seu article, de ja fa temps, Bru de Sala, demanava, en nom del realisme, la comunió entre el català, que necessita ser l’eix vertebrador d’un espai lingüístic comú, i el castellà,  que ha de formar i sentir-se part integrant d’aquest espai cultural.

Bru de Sala argumenta la seva exposició amb un text de Jordi Rubió i Balaguer que vol ser una defensa del fet que la literatura castellana feta des de Catalunya cal que sigui considerada, també, com a literatura catalana. Explica, amb tot un seguit de raonaments i exposicions l’estreta relació que sempre ha existit entre la llengua catalana i castellana, entre la literatura feta en una o altra llengua. Argumenta que cal saber diferenciar entre allò que és literatura en català i literatura catalana.

Demana un canvi en les actituds mentals del catalanisme polític i remarca la gran incidència, en els darrers anys, d’escriptors eminents de la literatura espanyola sorgits des de Catalunya i des de Barcelona i els contraposa a l’escassa qualitat actual de la literatura catalana.

Llença una crida final als escriptors i intel·lectuals catalans perquè, a través de la seva influència mediàtica, contribueixin a crear un país de tots, sense exclusions de cap tipus i acaba demanant un reconeixement oficial d’una literatura que, si bé no és la catalana, sí que també és tan pròpia de Catalunya com ho és aquella.

Aquesta crida sembla que va tenir els seus efectes. Així, per exemple, l'Institut Ramon Llull va convidar, el 2013, escriptors catalans que escriuen en castellà al Saló del Llibre de París. Eduardo Mendoza, Javier Cercas, Juan Gotysolo i Berta Marsé acompanyaren altres escriptors en llengua catalana. 

Aquest fet ja marcar una clara diferència respecte a la Fira del llibre de Frankfurt de 2007, quan la cultura convidada en va ser la convidada d'honor i només hi van ser presents escriptors que escriuen en català. 

Aquesta relectura, i les seves conseqüències posteriors, em porten a reflexionar una vegada més sobre la vella polèmica, que ressorgeix periòdicament, sobre com cal considerar la literatura que es fa en castellà des dels Països Catalans.